(Barcelona, 25 setembre 1899 – 5 febrer 1962)
Músic. Fill de Joan Lamote de Grignon.
Fou sotsdirector de la Banda Municipal de Barcelona i director, a partir del 1932, de l’Orquestra Simfònica de Girona. Fou sotsdirector de l’Orquestra Municipal de Barcelona fins a la seva mort.
Les seves obres més notables són l’òpera còmica La cabeza del dragón, estrenada al Liceu l’any 1960, el poema simfònic Enigmes (1951) i l’oratori El càntic dels càntics, per a solistes, cor i orquestra, inèdit.
(Barcelona, 20 juliol 1884 – 4 maig 1945)
Músic. Deixeble d’Enric Morera.
Fou organista del Palau Nacional de Barcelona a partir de 1929 i director de l’Escola Municipal de Música de Barcelona (1940-45).
És autor d’obres religioses, simfòniques, corals, de cançons i de peces per a orgue.
De la seva producció escènica destaca la sarsuela Por una mujer.
(Barcelona, 9 juny 1899 – 12 juny 1990)
Musicòleg. Deixeble d’Higini Anglès, s’especialitzà en l’estudi dels instruments i de les formes musicals antigues.
L’any 1935 fundà l’agrupació Ars Musicae, instrumental i vocal, dedicada a la música del segles XII al XVI.
La seva col·lecció d’instruments construïts a la manera antiga abasta gairebé un centenar d’exemplars.
(Barcelona, 1925 – 2018)
Pintora. La seva formació és principalment autodidàctica.
Ha exposat amb èxit al país i a l’estranger.
Conreà una mica l’escultura. Ha excel·lit com a miniaturista, especialitat en que s’ha guanyat un prestigi excel·lent.
(Barcelona, 1959 – )
Arqueòleg i pedagog. Format a la Universitat de Barcelona.
S’ha dedicat durant llarg temps a la docència, fins que s’especialitzà en l’arqueologia de l’illa de Menorca i a la pintura prehistòrica, principalment de Catalunya i d’Aragó, treballs sobre els quals ha publicat moltes obres, algunes en col·laboració.
(Barcelona, 6 setembre 1921 – Madrid, 28 febrer 2004)
Novel·lista en castellà. Féu cursos de filosofia i de dret.
Aconseguí molt d’èxit de públic i de crítica amb Nada, llibre que guanyà el premi Nadal 1944.
El seu estil directe, sense els convencionalismes habituals a l’època, fou una saludable reacció contra l’ambient opressiu de la postguerra espanyola.
Entre els llibres posteriors, destaquen La isla y los demonios (1952), La llamada (1954), La mujer nueva (premi Nacional de Literatura 1956), La insolación (1963), Paralelo 35 (1967), La niña y otros relatos (1970) i Mi primer viaje a USA (1981).
(Barcelona, 4 octubre 1731 – 31 desembre 1792)
Militar i comte de Lacy. D’ascendència irlandesa, educat a Barcelona.
Li foren encomanades missions diplomàtiques a Suècia i a Rússia.
Fou president de la Reial Audiència de Barcelona (1789) i capità general del Principat, càrrec que exercí fins a la mort.
(Barcelona, 13 juliol 1929 – 13 maig 2000)
Novel·lista i editor. Editor fundador de Plaza & Janés, durant molts anys estigué al capdavant de l’editorial Seix Barral.
Considerat el primer editor de best-sellers internacionals a l’estat espanyol, fou el descobridor d’importants figures de la literatura castellana contemporània.
Com a escriptor, fou el precursor de la novel·la negra a l’estat espanyol amb l’obra El inocente, guanyadora del premi Simeon 1953. També publicà, entre altres obres, La tarde (premi Ciutat de Barcelona 1955), Ana y los niños (1959) i El ayudante del verdugo (1977).
(Barcelona, 1784 – Madrid, 1812)
Pintor. Estudià primer a Barcelona i després a Madrid (Academia de San Fernando).
Pintor de qualitat, practicà el gènere històrico-anecdòtic en quadres com Carles III posant en execució el projecte de poblar Sierra Morena, Retrat en grup de la familia del pintor, etc.
Tanmateix, la millor de les obres executades fou l’Autoretrat (1812); en aquesta obra es pot veure ja una ruptura amb la concepció rígidament neoclàssica, al mateix temps que aconsegueix de copsar millor la personalitat del retrat.
(Barcelona, 1784 – París, França, 1849)
Pintor. Pensionat (1804), per l’Escola de Belles Arts de Barcelona, on estudiava, es traslladà a París.
Després de la invasió napoleònica d’Espanya fou encarregat per organismes oficials d’intentar la recuperació dels tresors artístics nacionals portats a França per l’invasor, recuperació que assolí el 1818.
Pintor de natures mortes, en tornar de París pintà retrats de la família reial (Caseta del Príncep). Posteriorment retornà a París.
Sovint ha estat confós amb Francesc Lacoma i Sans.
Dades dels Països Catalans 