(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Militar.
Ocupà el grau de tinent del Regiment de Guàrdies Catalans, format l’any 1705.
S’integrà posteriorment, amb el grau de tinent coronel, a les forces d’artilleria dirigides pel general Basset. Amb aquestes forces participà en la defensa durant el setge de Barcelona (1713-14).
(Tarragona, segle XVII – segle XVIII)
Militar.
El 1713 assistí a la Junta de Braços celebrada a Barcelona on es decidí de continuar la resistència contra Felip V. Més tard fou designat per entrar a les Juntes adscrites al Govern Provisional Català.
Després de la capitulació de Barcelona, els seus béns foren confiscats pels borbònics.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, segle XVIII)
Capità de la Coronela de Barcelona el 1706, arran del setge frustrat de Felip V, i també en el de 1713-14, on manava la companyia de Daguers i Beiners.
Sobresortí en diverses accions, especialment a la batalla final de l’11 de setembre de 1714, en que lluità al sector de Sant Pere-Portal Nou i on resultà ferit.
Després de la capitulació li foren confiscats els béns.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 27 març 1715)
Militar. Assolí el grau de capità. Es distingí a la defensa de Barcelona el 1714.
Posteriorment els militars catalans foren sotmesos a dures repressions i Roca fou detingut amb el general Moragues i el capità Pau Macip, quan tots plegats projectaven de fugir a Mallorca, sofriren tortura i foren penjats i esquarterats.
(Barcelona, segle XVIII)
Batlle de Sant Martí de Provençals.
Adversari de la dominació de Felip V sobre Catalunya, el 1713 el govern provisional català li conferí plens poders per a alçar voluntaris fora de la capital.
Es convertí en un dels millors agents d’enllaç i d’informació que treballaren al servei secret dirigit per Salvador Lleonard.
Entrà i sortí sovint de l’assetjada Barcelona, fins a la darreria d’agost de 1714. Les seves missions resultaren singularment fructíferes.
Carles i Josep Antoni eren fills de Francesc de Ribera i Fita.
Josep Antoni de Ribera i d’Espuny-Claramunt (Barcelona, 1668 – 1741) Noble. El seu pare era senyor de Florejacs, i la seva mare (Maria d’Espuny i de Claramunt) senyora de la Torre de Claramunt i baronessa de Rivert, títols que ell heretà. Austriacista, fou capità de la Coronela de Barcelona i diversos cops conseller de la ciutat. El rei arxiduc Carles III li concedí el comtat de Claramunt (1708). Fou partidari de la resistència a Felip V, a la Junta de Braços del 1713. Confinat per les autoritats filipistes, acusat de reunir-se amb altres austriacistes, fou desterrat a Burgos. Alliberat (1721), el 1725 li foren retornats els béns confiscats. Hom li ha atribuït la redacció dels Annals Consulars de Barcelona.
Carles de Ribera i d’Espuny-Claramunt (Barcelona, v 1670 – Lleó, Castella, 1716) Noble. Participà a la guerra contra Felip V com a capità, i hi fou ferit dues vegades. El 1713 s’oposà a la decisió del braç militar -que era el seu- de sotmetre’s a Felip V. Perduda la guerra, li confiscaren els béns i, el 1715, ell i el seu germà foren acusats de conspiració, multats i desterrat el 1715 a Lleó.
(Anglesola, Urgell, 1670 – Àustria ?, després 1716)
Militar. Lluità contra els borbònics a la guerra de Successió, essent sergent major del regiment de cavalleria del coronel Subies.
El 1713 desobeí l’ordre d’evacuar i restà a Barcelona, on fou nomenat tinent coronel del nou regiment de cavalleria manat per Antoni Desvalls, amb el qual sortí de Barcelona i, després d’un temps amb els expedicionaris del diputat Berenguer i el coronel Rafael Nebot, entrà a Cardona amb Desvalls, del qual fou gran auxiliar.
Participà al consell de guerra d’Olesa de Montserrat (18 maig 1714). Intervingué a la doble batalla de Talamanca i de Sant Llorenç Savall (13 i 14 agost 1714).
S’acollí a la capitulació de Cardona (18 setembre 1714) però, infligint els pactes, els borbònics li confiscaren els béns. Fugí del país i anà a Àustria, on ingressà a l’exèrcit imperial amb el grau de tinent coronel.
Era un dels catalans que combateren contra els turcs el 1716, a la divisió que manava Antoni Desvalls.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, segle XVIII)
Polític i advocat.
Membre destacat del Consell de Cent, del qual va ésser assessor i delegat en diverses ocasions. Va formar part primer de la comissió que anà a veure Felip V per expressar-li el desacord pel nomenament d’un virrei abans de jurar les llibertats catalanes; més tard (1703) va ésser membre de la comissió encarregada de fer respectar els furs davant les arbitrarietats borbòniques, activitat que li va ocasionar l’exili forçós a l’Aragó (1704).
Esclatada la guerra de Successió, s’escapà de l’exili i es presentà a l’arxiduc Carles. Durant la guerra ocupà llocs de govern: Reial Junta d’Estat, jutge del Reial Consell de la Batllia General, membre de les Corts (durant les quals va ésser nomenat cavaller), de la Junta Superior d’Hisenda o Mitjans i, durant el setge de Barcelona, responsable de la Seca, amb Francesc Dorda.
L’administració borbònica li confiscà els béns, si bé li va mantenir el títol de cavaller.
(Manlleu, Osona, segle XVII – segle XVIII)
Militar. Fill de Carles de Regàs i Cavalleria. Serví a la cavalleria catalana durant la guerra de Successió, després fou ajudant del tinent general austríac baró de Wetzel.
El 1713, quan evacuaren les tropes imperials, volgué restar a Barcelona, on fou nomenat capità del regiment de cavalleria menat per Antoni Desvalls.
Pel març de 1714 caigué presoner a l’acció de Montesquiu, dut captiu a Vic, fou alliberat en un bescanvi al cap de no gaires dies. Manuel Desvalls, governador de Cardona, el trameté com a missatger a Barcelona, i després retornà amb el marquès del Poal, del qual fou gran col·laborador.
Assistí a fortes accions de guerra en aquest període, així com al consell celebrat a Olesa de Montserrat pel maig de 1714. El coronel Reichfeus el proposà com a sergent major d’un nou regiment que no es constituí.
El 1728 apareix al costat del seu pare en la concòrdia del plet familiar amb la vila de Manlleu.
(Manlleu, Osona, segle XVII – Vic, Osona, segle XVIII)
Polític i militar. Fou una de les principals figures, des del 1704, del grup de la plana de Vic que preparava la rebel·lió de Catalunya contra Felip V.
El 1705 aconseguí, juntament amb altres vigatans, la submissió de Girona. Aquell mateix any fou nomenat capità del nou regiment de la Reial Guàrdia Catalana.
Participà en la defensa de Barcelona, així com en l’ofensiva immediata per alliberar Aragó (1706). Posteriorment organitzà lleves de voluntaris que actuaren a la Garrotxa i a l’Empordà (1707) i, més tard, a Osona (1709-10).
Fou el pare de Josep de Regàs i Cella.
Dades dels Països Catalans 