(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Metge i polític.
El 10 de novembre de 1713, durant el setge borbònic de Barcelona, en sortí elegit conseller tercer. Participà amb aquest càrrec a l’organització de la defensa. Assistí a les reunions del govern provisional.
Després de la capitulació de la ciutat (1714), els seus béns foren confiscats pels borbònics.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Cap de voluntaris. Combaté contra els borbònics a la guerra de Successió. Sobresortí a la defensa del castell de Benasc (1709).
Fou nomenat sergent major del regiment de fusellers de Segimon Torres.
Era a Barcelona durant el setge, on morí resistint al convent de Sant Agustí quan aquest sofrí el darrer assalt enemic.
(Barcelona, 1667 – Viena, Àustria, 1757)
Militar. Fill de Francesc Sanç i Puig, i germà de Lluís i d’Ignasi Sans i Miquel. El 1690 es casà amb Maria de Mont-rodon i de Mas, senyora de Mont-rodon, el cognom de la qual incorporà als seus.
El 1700 ingressà a l’Acadèmia dels Desconfiats i hi presentà treballs de tema militar.
Féu d’enllaç entre les autoritats del Principat i el lloctinent de Felip V, Fernández de Portocarrero, i defensà activament les constitucions del Principat, conculcades per les autoritats borbòniques.
Lluità a favor del rei arxiduc Carles III durant la guerra de Successió al setge de Cardona (1711), a Castellciutat (Alt Urgell) i a Barcelona, on comandà les forces del castell de Montjuïc; el juliol de 1714 fou nomenat general de batalla.
Fet presoner en caure la ciutat, fou reclòs a Hondarribia (1715-19) i Segòvia (1719-25). Alliberat arran de la pau de Viena, anà a residir a la cort de l’emperador Carles VI.
(Barcelona, vers 1670 – 6 octubre 1713)
Militar. Germà del jurista Ignasi Sans i Miquel i del general Francesc. Com aquest, serví contra els borbònics a la guerra de Successió.
El 1713 formà part de la guarnició de Barcelona, en començar el setge de la ciutat. Tenia aleshores el grau de capità. El 6 de setembre caigué ferit al combat de la Creu Coberta. Ja refet, es reincorporà al servei.
En el transcurs dels atacs catalans a la part de Mas Guinardó que facilitaren l’entrada a la plaça de forces importants que havien restat aïllades a l’exterior, conduí novament la seva companyia i resultà mort.
(Manresa, Bages, segle XVII – Catalunya, segle XVIII)
Polític. Era doctor en dret. Tenia el càrrec de síndic de Manresa el 1713.
Amb aquest caràcter assistí a la Junta de Braços reunida a Barcelona. Fou un dels nou representants del seu braç, el reial o popular, per a la comissió tripartita. Començades aquestes, Sala presentà una moció que arrencà els sis primers vots a favor de la resistència.
Fou designat per a entrar a les juntes incorporades al govern provisional català.
Benet de Sala i Cella (Girona, 1684 – 1749) Escriptor i eclesiàstic. Fou partidari de Carles d’Àustria. El 1715 emigrà a Roma prop del cardenal Benet de Sala i de Caramany, oncle seu. Finalment li fou permès el retorn. Pertanyia a l’Acadèmia de Bones Lletres. Li són atribuïdes unes versions lliures de les sis primeres ègloges de Virgili.
Narcís de Sala i Cella (Girona, 1693 – 1769) Militar. Fou oficial a les companyies de guàrdies catalanes de Carles d’Àustria. Quan aquest fou emperador d’Alemanya continuà al seu servei. La seva família posseïa una biblioteca de 1.405 volums, xifra molt notable per a l’època.
(Catalunya, s XVII – s XVIII)
Militar. Germà de Felicià. Era capità de la Coronela quan Barcelona capitulà davant el mariscal Vendôme (1697).
El 1705 fou desterrat de Barcelona pel virrei borbònic Velasco. Fou lloctinent del batlle general i procurador dels feus reials.
Assistí a la Junta de Braços del 1713, on es mostrà partidari de continuar resistint malgrat la primera oposició del seu Braç Militar. El 28 de març de 1714 fou nomenat lloctinent del portantveus del governador del Principat, Pere de Torrelles, i formà part del govern provisional català.
El 28 de juliol publicà una crida de mobilització total secundant la crida signada per Rafael Casanova. L’11 de setembre prengué part en les dues reunions de govern celebrades a Can Gorgot i sota les voltes de Sant Antoni, poc abans de la capitulació.
Li foren confiscats els béns pels borbònics.
(Barcelona, 1646 – 1713)
Frare. Comanador i lloctinent de l’orde de Sant Joan de Jerusalem a Catalunya.
El 1688, amb el seu germà Francesc, intentà una campanya d’ajut popular a l’exèrcit de guarnició de Catalunya, però fracassà.
El 1705 es presentà al campament aliat, davant de Barcelona, per prestar obediència a Carles d’Àustria. Entrà a formar part de la Junta d’Eclesiàstics nomenada pel pretendent. A les Corts de 1705-06 fou nomenat majordom del rei Carles.
Ajudà al seu germà en les negociacions per constituir el Port Franc de Barcelona. El 1708 rebé el títol de gentilhome reial.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Esparter. Era membre del Consell de Cent, i hi restà després de les eleccions municipals del 1713, a la categoria de menestrals.
Ocupà un lloc al govern provisional català durant el setge de Barcelona. També era alferes de la companyia en que era enquadrat el seu gremi, que era al baluard de Sant Pere als assalts del 12 d’agost de 1714 i al sector pròxim durant la batalla de l’11 de setembre.
Després de la capitulació, els seus béns foren confiscats pels borbònics.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Militar. En 1713-14 era capità del regiment del Roser i un dels oficials destacats a la defensa de Barcelona contra els borbònics.
El 12 d’agost de 1714 figurava al contraatac que destrossà les forces que havien pres el baluard del Portal Nou. Dos dies després prengué part al contraatac que expulsà l’enemic del baluard de Santa Clara.
L’11 de setembre es trobava al cos de reserva concentrat al convent de Sant Agustí. Fou enviat amb el tinent coronel Tomeu a l’acció que permeté la retirada dels defensors del baluard del Portal Nou, que es trobaven encerclats. Morí en aquest combat.
