(Catalunya-Aragó, 1702 – 1714)

Conflicte europeu, que, després del testament de Carles II (3 octubre 1700) a favor de Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV, i de la pujada d’aquest al tron (amb el nom de Felip V), enfrontà les corones de Castella i França contra les corones de Catalunya-Aragó, l’Imperi, la Gran Bretanya, Províncies Unides, Savoia, Portugal, els prínceps alemanys de la dieta de Ratisbona i Dinamarca (1701-15).

Davant el problema successori plantejat per la manca de fills de Carles II, les potències europees van signar una sèrie de tractats de repartiment (1698, 1699, 1700) dels territoris espanyols, que no foren acceptats ni per l’Imperi ni per Espanya. A la fi, el 16 de novembre de 1700, Lluís XIV proclamà Felip com a rei.

Ja el febrer de 1701, Lluís XIV es negà a retirar a Felip V els drets a la corona francesa, i envaí la frontera entre els Països Baixos espanyols i les Províncies Unides. Això provocà la Gran Aliança de l’Haia (setembre 1701) contra els Borbons, que conduí a la invasió d’Itàlia pels imperials i a la declaració formal de la guerra (1702).

Bé que en una primera etapa els exèrcits borbònics (dirigits per Villars i Vendôme) aconseguiren derrotar els aliats (Eugeni de Savoia, Marlborough, Starhemberg) per terra (1702, Friedlingen; 1703, Höchstädt), el mar va ésser aviat dominat per aquests (almirall Rooke), els quals intentaren d’apoderar-se de Cadis (agost 1702), van provocar la destrucció de la flota espanyola a Vigo (setembre 1702) i van desembarcar a Portugal l’arxiduc Carles (maig 1704), ja proclamat rei d’Espanya (Viena, setembre 1703).

Els aliats, a més, van intentar un primer desembarcament a Barcelona (octubre), on l’arxiduc Carles (Carles III) establí la cort i, després del setge de la capital catalana per Felip V (abril-maig 1706), van desfermar una ofensiva conjunta des de Catalunya i Portugal que els menà a la conquesta d’Aragó (juny) i València, per una banda, i de Madrid, per l’altra (juliol 1706), alhora que prengueren Mallorca i Eivissa.

Mentrestant, els francesos eren derrotats a Blanheim (agost 1704) i Ramillies (maig 1706), i Nàpols (l’últim reducte filipista a Itàlia) sucumbia el 1707. Aquest mateix any es produí una lleugera recuperació filipista a la Península (victòria d’Almansa, abril) que comportà la conquesta de València i d’Aragó, amb l’anul·lació dels seus furs, i la presa de Lleida (setembre); el 1708, aquesta recuperació es va veure contrarestada per la conquesta de Sardenya i Menorca per part dels aliats i per la derrota francesa a Oudenarde i la presa de Lille.

Davant aquesta situació, el papat reconegué Carles com a rei d’Espanya (1709), i a causa de la fam i de la misèria produïdes per l’hivern del 1709, a les quals s’afegí la guerra civil dels comisards, França inicià negociacions secretes amb els aliats, alhora que era vençuda a Malplaquet (setembre 1708).

El 1710 la situació s’agreujà per als Borbons quan els exèrcits aliats, després de les batalles d’Almenara (juliol) i Saragossa (agost), prengueren Madrid (setembre), on l’arxiduc Carles entrà al mateix temps que Lluís XIV entaulava les conferències de Gertruydenberg (1710), les quals, si no hagués estat per la intransigència aliada, haurien fet acabar la guerra.

Això no obstant, la pujada al poder dels tories a la Gran Bretanya (1710), els quals pretenien una pau honorable, les victòries filipistes de Brihuega i Villaviciosa (9-10 desembre 1710) i l’entrada a Madrid de Felip V (desembre), així com la mort de l’emperador Josep I (abril 1711) i la sortida de Carles de Barcelona i la seva proclamació com a emperador (Carles VI), van canviar els termes de la lluita.

La Gran Aliança, creada per impedir la unió de França i Espanya, ja no tenia sentit, perquè si l’Aliança guanyava es produïa la no menys perillosa unió de l’Imperi amb Espanya. A l’octubre de 1711 van ésser signats els preliminars secrets de Londres amb França, que significaven la dislocació de la Gran Aliança: solament les Províncies Unides i Catalunya-Balears van seguir fidels a l’emperador.

Amb la victòria francesa de Denain (juliol 1712), les Províncies també van iniciar les converses de pau (congrés d’Utrecht, que portà a la signatura dels tractats d’Utrecht, 1713). Per la seva banda, l’Imperi va retirar les tropes que tenia a Catalunya (amb elles sortí l’emperadriu Isabel de Brunsvic, març-juny 1713) i, després de la campanya francesa del Rin (estiu), va entaular les negociacions que portaren a la pau de Rastadt amb França (març 1714).

Això no obstant, els catalans van continuar sols la lluita contra Felip V i contra les tropes franceses. Bé que en les múltiples negociacions aleshores en curs els aliats continuaven defensant les seves llibertats, el cas dels catalans va esdevenir una simple carta diplomàtica a jugar per tal d’obtenir avantatges, ja que de fet aquests mateixos aliats permeteren l’aixafament del nou aixecament català del gener de 1714, la presa de Barcelona (11 setembre 1714), la de Cardona (18 setembre), i finalment la conquesta de Mallorca i Eivissa (juliol 1715) pels Borbons; les llibertats catalanes van ésser abolides.

La pau d’Espanya amb l’Imperi no es va signar oficialment fins al 1725 (tractat de Viena). La nova Europa sortida d’aquesta guerra va veure una Espanya minvada territorialment (Menorca i Gibraltar britànics) i sense cap possessió a Europa, una França afeblida, un Imperi ampliat i, sobretot, una Gran Bretanya enfortida i mestressa del mar. Per a Espanya significà el triomf del centralisme borbònic.