(Coyoacán, Mèxic, setembre 1943 – abril 1947)
Revista mensual. Gratuïta i sense publicitat.
Editada per un grup d’escriptors catalans sortits de “Full Català”. Dirigida per Joan Sales i Ferran de Pol.
Publicà escrits polèmics i brillants de Miquel i Vergés, Arquer, Tona i Nadalmai, Riera Llorca, Vicenç Guarner,Miravitlles, Artís-Gener i d’altres.
Edità 26 números.
(Ciutat de Mèxic, Mèxic, 15 setembre 1952 – desembre 1963)
Revista cultural en català. Editada pels catalans exiliats a aquell país, amb un total de 126 números.
Dirigida per Vicenç Riera Llorca, duia una completa informació dels esdeveniments culturals de l’àmbit català i als centres catalans d’Amèrica.
De la direcció artística en tenia cura l’escultor Josep M. Giménez Botey; Joan B. Climent n’era el regent, i Ramon Fabregat l’administrador. La col·laboració des de l’exili i des de l’interior dels Països Catalans fou molt notable.
Hi van escriure, entre d’altres, J. Roure-Torrent, Pere Calders, J.M. Miquel i Vergés, Joan Fuster, Rafael Tasis, Joan Triadú, Manuel de Pedrolo, Maurici Serrahima, Víctor Alba, A. Bladé i Desumvila i Miquel Ferrer.
(l’Havana, Cuba, 30 setembre 1928)
(PSRC) Projecte de grup polític. creat a partir de la voluntat de l’Assemblea Constituent del Separatisme Català, reunida a l’Havana, de convertit Estat Català en una organització política estructurada.
Hi donaren suport Francesc Macià i Josep Conangla.
Aquest partit polític, però, no passà de projecte ja que l’aparell d’Estat Català s’hi mostrà contrari i els seus dirigents no acceptaren el canvi de nom.
(Mèxic, gener 1955 – octubre 1958)
Revista literària catalana de l’exili. Editada i dirigida per Avel·lí Artís i Gener.
Fundada com a continuació de “La Nostra Revista”, publicà 33 números.
Sortí sota el patronatge de l’Institució de Cultura Catalana a Mèxic. Tenia un consell de direcció presidit per Pere Bosch i Gimpera.
Hi van col·laborar la majoria d’escriptors catalans de l’exili i de l’interior.
(l’Havana, Cuba, 1908 – 1932 / 1942 – 1959)
Revista d’aparició irregular. Fundada i dirigida per Claudi Mimó, i després per Josep Conangla i Fontanilles i per Josep Murillo.
D’una presentació més aviat luxosa, publicava articles literaris i polítics i una nodrida informació dels Països Catalans. Mantenia una línia típicament independentista. Tingué diverses èpoques.
Interrompuda vers el 1925, fou represa per Vicenç Bernades i altres el 1956.
Plegà poc temps després d’instaurat el règim castrista.
(Mèxic, gener 1946 – desembre 1954)
Revista mensual cultural i política, de l’exili. Arribà fins al número 75, amb diferents interrupcions i periodicitats.
Editada amb Avel·lí Artís com a director gerent, i el secretari era Vicenç Riera i Llorca (els darrers anys, Joan Rossinyol).
Representà un dels esforços més notables per crear una gran revista literària catalana, encara que l’esforç del director-fundador no trobà sempre el suport per a poder-la editar amb regularitat.
Tenia corresponsals literaris a França, a Anglaterra i als Estats Units. L’eclecticisme polític i estètic del director es reflecteix en la tria de col·laboradors.
Desaparegué en morir el fundador. El seu fill Avel·lí Artís i Gener la continuà i la dirigí amb el nom de “La Nova Revista” (1955-58), durant 33 números, amb unes característiques i uns col·laboradors semblants.
Hi col·laboraren grans personalitats de l’exili.
(Illinois, EUA, 1978 – )
(NACS) Societat. Creada arran del I Col·loqui d’Estudis Catalans a l’Amèrica del Nord, celebrat a la Universitat d’Illinois el 1978.
Fundada per tal de promoure el coneixement de la cultura catalana a l’Amèrica del Nord, això implica la tasca d’estendre l’ensenyament de la cultura catalana al major nombre possible d’institucions docents nord-americanes.
Fou promoguda, sobretot, per Josep Roca i Pons i Albert Porqueras i Mayo, els quals foren respectivament el primer president i el primer vice-president.
Enllaç: NACS
(Pinell de Solsonès, Solsonès, 13 maig 1891 – Caquetà, Colòmbia, 1946)
Frare caputxí, nom de religió Gaspar del Pinell.
Traslladat de molt jove a la missió de Caquetà, hi passà tota la vida i arribà a ser-ne el primer vicari apostòlic. En els seus viatges apostòlics recollí una gran quantitat de dades etnogràfiques, lingüístiques i geogràfiques.
El govern de Colòmbia el féu membre de la Comissió Internacional de Límits amb el Perú. El 1930 fou consagrat bisbe titular de Cadossens.
És autor d’Un viatge al Putumayo (1924) i Excursión apostólica por el Coquetá (1928).
(Cervera, Segarra, 10 abril 1763 – Salta, Argentina, 11 abril 1816)
Arquebisbe de Charcas, Bolívia (1805-16). Fill de Marià Francesc de Moixó i de Maranyosa, primer baró de Juras Reales i germà petit de Josep Antoni de Moixó, segon baró de Juras Reales.
Inicià la primera formació a Barcelona al monestir de Sant Pau del Camp, on, als quinze anys, ingressà, el 1778, a l’orde benedictí, i després professà al monestir de Sant Salvador de Banyoles, d’on fou traslladat al de Sant Cugat del Vallès.
Estudià filosofia i teologia i, més tard, passà a Cervera, on es doctorà en filosofia. En tornar a ser destinat al monestir de Sant Cugat, l’abat Azara l’envià a Roma, on estudià llengües clàssiques (1784-88).
Ordenat sacerdot, el 1788, retornà a Sant Cugat, i a Sant Pau del Camp es dedicà a l’ensenyament. Fou admès a l’Acadèmia de Bones Lletres (1787) i, més tard, ingressà, també, a l’Acadèmia d’Arts i Ciències (1789). Publicà, a Barcelona, Memorias Históricas de San Cucufate del Vallés (1790).
El 1792 fou nomenat titular d’humanitats de la Universitat de Cervera, i posteriorment catedràtic (1796) i el 1798 fou elegit membre de l’Acadèmia de la Història. La universitat li demanà, arran de la seva influència familiar a la cort borbònica, de defensar els seus interessos a Madrid (1800) i de donar la benvinguda als reis, en la seva visita a Cervera (1802).
El rei Carles IV el va presentar com a bisbe auxiliar de Michoacán (Mèxic), amb seu a Valladolid (l’actual ciutat de Morelia, Mèxic). Anà a la cort, on es consagrà arquebisbe de Mèxic i el gener de 1804 salpà del port de la Corunya cap a aquest país. Tanmateix, no va poder exercir-hi de bisbe per defunció del bisbe titular (1804).
Durant l’any i mig que romangué a Nova Espanya, administrà la diòcesi, recorregué la regió i aplegà informació sobre les antigues cultures autòctones indígenes, de les quals es declarà defensor; tota aquesta informació apareix reflectida en la seva obra Cartas mejicanas, editades a Gènova el 1837.
En morir, el 1804, l’arquebisbe de Charcas, el consistori de Roma l’investí per al càrrec el 1805. En acabar d’arribar a Charcas, a la capital virregnal del moment (Buenos Aires), es produí la primera invasió britànica del 1806 i es tornà a repetir el 1807. Moixó va condemnar obertament els estrangers heretges.
El seu treball i gestió episcopal es caracteritzà pel zel d’una actuació eclesiàstica ben disciplinada. Conservà una actitud de fidelitat patriòtica reialista, tant pel que fa a les esmentades invasions britàniques al Rio de la Plata com també en començar els primers aixecaments i manifestacions de patriotisme crioll (1809).
Després de 1810, la seva actuació indecisa, el conduí al desterrament a Salta (Argentina, 1815), que li imposà el general Rondeau, d’on ja no es mogué.
El llegat literari de la seva estada a Amèrica inclou nombroses cartes pastorals, homilies i altres escrits polèmics d’autodefensa, uns impresos i d’altres manuscrits. Escriví sobre el monestir de Sant Cugat (1777), una defensa dels filòsofs clàssics, De vetustissimis philosophis ab atheismi crimine vindicandi, (1798), la biografia del jurista J. Rialp (1802), discursos d’exaltació monàrquica, etc.
Fou germana seva Maria Josefa de Moixó i de Francolí (Catalunya, segle XVIII – segle XIX) Monja bernarda. El 1807-11 fou abadessa del monestir de Vallbona.
(Buenos Aires, Argentina, 1806 – segle XIX)
Cos de soldats.
Format per immigrants catalans a l’Argentina, que lluitaren contra la invasió britànica de Buenos Aires.
Dades dels Països Catalans 