Vall on hi ha la ciutat, voltada pel Montcabrer i la serra de Mariola, al nord, per la serra Biscoi, a l’est, per la serra del Carrascar d’Alcoi i la Carrasqueta, al sud, i per la Serreta i la serra de l’Ull del Moro, a l’est.
La canal d’Alcoi és drenada pels barrancs del Molinar, del Barxell (els quals, units a la ciutat d’Alcoi, formen el riu d’Alcoi), de Polop i del Cint (aquests dos darrers, afluents del barranc del Barxell).
Municipi i capital de la comarca de l’Alcoià (País Valencià): 129,9 km2, 562 m alt, 59.675 hab (2014)
LA CIUTAT.- Situat al mig de la comarca, al nord d’Alacant i voltat de muntanyes. El desenvolupament urbanístic de la ciutat ha estat difícil; el nucli medieval es troba en un petit turó entre els rius Molinar i Barxell, que s’ajunten formant el riu d’Alcoi. Fins al segle XIX es formaren els barris industrials alcoians a les vores dels rius, i ja en l’època de la modernització de la indústria i de l’expansió demogràfica foren bastits els grans ponts que permeteren de construir en el pla de l’eixample en quadrícula, bé que això comportà que fos sacrificada una bona part de l’horta.
POBLACIÓ.- El gran creixement demogràfic d’Alcoi tingué lloc en la centúria 1840-1940; a principi del segle XIX tenia 12.000 hab; passà a 32.000 a final de segle; assolí els 45.000 l’any 1940, i, després de la crisi de 1945-55, continuà augmentant lentament d’ençà del 1971.
ECONOMIA.- Un petit percentatge de la població activa és agrícola, la qual es remunta al segle XIII; la seva esplendor actual és deguda a la mecanització, a la construcció del ferrocarril i a la conjuntura favorable de la I Guerra Mundial. Destaquen la indústria tèxtil, especialitzada en la fabricació de regenerats i gèneres de punt; indústria paperera (paper de fumar i de seda); indústria metal·lúrgica; mobles tornejats; indústria alimentària (dolços, torrons, olives i licors). Centre comarcal i de l’àrea comercial homònima.
HISTÒRIA.- En el terme, s’hi troben molts testimonis prehistòrics, des del jaciment musterià del Salt fins al poblat ibèric i santuari (segle V aC) de la Serreta, on han estat trobades nombroses inscripcions en peces de plom, en alfabet ibèric. La vila fou conquerida als musulmans i acabada de repoblar cap al 1270. Pere III el Cerimoniós l’atorgà a Roger de Lloria i el 1447 tornà a la Corona. Fou escenari de la revolta de la Germania (segle XVI), l’expulsió dels moriscs (1609), i es declarà partidària de l’arxiduc Carles III en la guerra de Successió.
A més de l’explotació agrícola, tingué un cert desenvolupament la manufactura de llana i, en general, la indústria tèxtil, sobretot a partir del segle XVIII. Durant la segona meitat del segle XIX, la classe treballadora d’Alcoi s’adherí en massa a l’Associació Internacional de Treballadors.
Durant la I República (juliol 1873), una vaga general, iniciada per reclamacions salarials, es convertí en un greu motí contra l’alcalde, Agustí Albors. Els obrers prengueren l’edifici municipal, Albors morí, i durant tres dies governà la ciutat un Comitè de Salut Pública presidit per Severí Albarracín. Sufocada la revolta (setembre 1873), es mantingué una guarnició militar a la ciutat.
La manifestació contra la guerra del Marroc el juliol de 1909 i la vaga general del 1928 indiquen la importància d’Alcoi com a centre obrer. La ciutat va romandre al costat de la II República durant la guerra civil. El Museu Arqueològic (edifici del segle XVI) conserva restes arqueològiques de la comarca i taules valencianes també del segle XVI.
Enllaços web: Ajuntament
Comarca del País Valencià: 539,7 km2, 113.154 hab (2007), densitat: 209,66 h/km2, cap: Alcoi
Format per 8 municipis: Alcoi – Banyeres de Mariola – Benifallim – Castalla – Ibi – Onil – Penàguila – Tibi
GEOGRAFIA FÍSICA.- Situat entre la Vall d’Albaida, el Comtat, la Marina Baixa, l’Alacantí, el Vinalopó Mitjà i l’Alt Vinalopó. És una regió abrupta i amb una estructura molt complexa en els contraforts orientals dels sistemes bètics. Des d’un punt de vista geològic, hi predominen els materials terciaris, triàsics i cretacis, llevat del miocè, del niocè i del quaternari, que en cobreixen els fons d’algunes valls i planes. Hi abunden les roques calcàries, sobretot les nummíliques (fòssils).
El relleu diversifica tres regions diferenciades, afaiçonades per tants d’altres eixos fluvials. Al sector est, la conca de l’Alcoi, formada de l’aiguabarreig de diversos rierols i tancada per una sèrie de massissos, entre els quals destaquen els de Mariola (1.389 m) i d’Aitana (1.558 m); al sector meridional, la foia de Castalla, sinclinal, ocupada pel curs alt del riu Verd o Montnegre i situada a 600 m d’alt, i a l’oest, el pla de Villena i la conca del Vinalopó, l’única àrea plana de la comarca. El conjunt té una altitud mitjana superior als 500 m.
POBLACIÓ.- La densitat comarcal és elevada, gràcies a la presència d’Alcoi, Banyeres de Mariola, Ibi i Onil, ja que la resta és molt poc habitada. La capital concentra més de la meitat de la població comarcal. Aquest fet és degut a la immigració extracomarcal, afavorida per la indústria. El poblament es molt antic, ja que s’hi han trobat abundants restes prehistòriques; però la seva empenta peculiar li prové de la dominació àrab i de la Reconquesta, que en féu durant molt de temps una regió fronterera, tant amb els àrabs com amb els castellans.
ECONOMIA.- Els conreus són bàsicament de secà, concentrats als termes d’Alcoi i Banyeres de Mariola. El pantà de Tibi, un dels més antics d’Europa, construït el 1594, no incideix sobre la comarca. La majoria de conreus s’han d’escalonar en inacabables feixes per treure’n algun profit; hi predominen els cereals, l’olivera i la vinya al secà; a l’horta, destaquen les pomeres i la vinya monastrell, que s’exporta a Villena per vinificar. La ramaderia és molt minsa i l’apicultura molt reduïda. La indústria continua viva i renovellada, tant la tradicional paperera, tèxtil i alimentària (torrons, ametlles ensucrades, olives farcides), arrelada probablement pels àrabs, com la tèxtil (confecció i gèneres de punt), concentrades a Alcoi i Banyeres; la de joguines mecàniques, a Ibi, i la de nines, a Onil.
HISTÒRIA.- Des que fou conquerit per Jaume I de Catalunya en 1244-45 fins que Oriola, Alacant i Elx foren traspassades de la sobirania castellana a la de Jaume II el Just, el 1304, el territori que constitueix l’Alcoià formà part de la frontera meridional del Regne de València, juntament amb Xixona (i la Torre de les Maçanes), a l’Alacantí, i amb la Vila Joiosa i la conca del riu de Sella, a la Marina Baixa. Després del 1304 aquesta frontera es mantingué com a límit de les governacions de Xàtiva (o de dellà Xúquer) i d’Oriola (fins al 1707) i de les diòcesis de València i d’Oriola (fins al 1957).
En la divisió borbònica feta a partir del 1707, el territori de l’Alcoià fou atribuït als corregiments o governacions de Xixona i d’Alcoi. La governació de Xixona, excepte els termes de la capital i dels enclavats d’Elx i de les Salines d’Elda, corresponia a territoris d’aquesta comarca; la rodalia de Biar i de foia de Castalla; de la governació d’Alcoi, només Banyeres de Mariola, Alcoi, Benifallim i Penàguila, corresponen a l’Alcoià.
(Banyeres de Mariola, Alcoià / Bocairent, Vall d’Albaida)
Elevació del terreny, entre els dos municipis. Al límit de les conques del Vinalopó i del Xúquer.
Dades dels Països Catalans 