Arxiu d'etiquetes: Alacantí (geo)

Verd, riu -Alcoià/Alacantí-

(Alcoià / Alacantí)

(o riu Montnegre o de Castalla)  Curs d’aigua de la xarxa mediterrània que neix a la foia de Castalla, al vessant meridional de la serra d’Onil, i recorre la foia de Xixona, on hi ha el pantà de Tibi -el més antic d’Europa- i on rep per l’esquerra les rambles Gavarrera i de la Torre. La conca baixa s’introdueix a l’Alacantí, fins a desembocar, gairebé sec, formant un delta arrodonit, prop de Mutxamel.

És de règim pluvial mediterrani, amb màxims a la primavera i sobretot a la tardor, i estiatges molt forts a l’estiu. Té una conca de 440 km2 i el cabal és escàs. L’aigua és aprofitada per al regadiu. El sistema de distribució de l’aigua derivada del pantà de Tibi és un dels més complexos d’Espanya.

Carrasqueta, serra de la

(Alacantí / Alcoià)

Serra, que correspon a la serralada Pre-bètica valenciana que es prolonga fins al cap de la Nau, i és una de les més altes de l’Alacantí (1.239 m alt). Constituïda per materials calcaris, presenta una morfologia càrstica en alguns sectors.

Predomina el bosc de pins i alzines carrasques, i en els llocs més secs, la garriga.

El coll de la Carrasqueta comunica les dues comarques.

Canal, vall de la

(Alacantí / Alcoià)

Vall situada entre les foies d’Alcoi i de Xixona, formada per les altes valls del barranc del Molinar (o de la Batalla), afluent del riu d’Alcoi, i de la rambla de la Gavarrera (que obre la vall vers el sud-oest al nord de la foia de Castalla, sector que rep també el nom de vall d’Ibi), unides al coll de la Carrasqueta.

Limiten aquesta depressió, al nord, les serres del Carrascar d’Alcoi, de la Serreta i de l’Ull del Moro (alineació que talla el barranc del Molinar) i, al sud, les serres del Guanter, de Carbó (o de la Carrasqueta), del Rentonar i dels Plans.

És compresa als termes d’Ibi, Xixona i Alcoi (partides de la Canal Alta i de la Canal Baixa).

Cabeçó, el

(Alacantí / Marina Baixa)

(o el Cabeçó d’Or)  Serra que separa el canal de Xixona de la vall de Relleu, entre les dues comarques, de direcció sud-nord, al sud de la serra de la Grana; culmina al tossal del Cabeçó (1.205 m alt).

Fou frontera meridional del Regne de València entre la reconquesta i el 1304.

L’antic castell del Cabeçó era emplaçat dins el terme de Relleu de la Marina.

Dóna nom a un enclavament de l’Alacantí entre els d’Aigües de Busot i de Relleu de la Marina que comprèn la capçalera del barranc d’Aigües Baixes.

Busot, rambla de

(Alacantí)

Curs d’aigua, que neix al vessant occidental del Cabeçó, la capçalera del qual és la vall d’Abió.

És afluent del riu de Montnegre, per l’esquerra, i en el curs més baix pren el nom de barranc de Vergeret.

Alacantí, l’

Comarca del País València: 673,2 km2, 481.589 hab (2012), capital: Alacant.

Format per 10 municipis: AgostAigües de BusotAlacantBusotel CampelloMutxamelSant Joan d’AlacantSant Vicent del Raspeigla Torre de les MaçanesXixona

GEOGRAFIA FÍSICA.- Situada entre la costa i els últims contraforts de les serres subbètiques. Comprèn una part de la plana litoral, voltada d’un conjunt de serres, entre les quals destaquen les del de Maigmó, la penya Roja, i la serra dels Plans (serralada Sub-bètica) i les de la Carrasqueta, el Cabeçó i el Castellar (serralada Pre-bètica). Les altituds minven des de l’interior, on assoleixen els 1.200 m, vers la costa a través d’una sèrie de serres aïllades que alternen amb el pla litoral. Algunes d’aquestes serres presenten formes escarpades, com la de la Carrasqueta, i limiten la Canal de Xixona. La costa forma llargues platges, interrompudes només pel cap de les Hortes, que origina una costa alta i rocosa i tanca pel nord, la badia d’Alacant.

El clima és mediterrani subàrid, amb una mitjana de temperatura anual de 17,5 ºC, i pluges escasses (mitjanes de 300 a 350 mm); l’estació més plujosa és la tardor. La Canal de Xixona al nord constitueix una subcomarca més freda i més humida, car alimenta l’únic riu, el Montnegre. La vegetació, adaptada a les condicions climàtiques, és formada per matolls amb predomini del margalló. El pi blanc és l’únic arbre de bosc que destaca. A la zona costanera hi ha grans extensions d’espart.

La comarca és regada pel riu Montnegre, que drena el canal de Xixona, de molt poca aigua, cosa que ha obligat a servir-se de les aigües dels embassaments de Tibi i Villena i de les aigües elevades del riu Segura i també a aprofitar les aigües freàtiques.

POBLACIÓ I ECONOMIA.- La seva població s’ha quadruplicat en el segle XX (76.293 el 1900), i la majoria és urbana.

L’agricultura és de secà amb conreus d’ametllers, garrofers, oliveres i cereals. Les terres de regadiu, que venen a ser la part no edificada de l’horta d’Alacant, estan dedicades als mateixos conreus, al raïm de taula i a l’horta. La ramaderia ocupa un lloc secundari; en canvi, la pesca té més importància, principalment al Campello. L’activitat industrial es troba localitzada a la capital. A més, Sant Vicent del Raspeig compta amb fabricació de ciment, ceràmica i mobles, i Xixona és remarcable per la tradicional fabricació de torrons. El turisme ha assolit una gran importància. Els mercats són Alacant, d’àmbit regional, i Xixona, subcomarcal.

HISTÒRIA.- Els vestigis més antics de poblament pertanyen a l’època eneolítica: una cova sepulcral col·lectiva (la cova del Fum), a la serra de Fontcalent. El poblament de l’època del bronze valencià és més conegut: dos poblats al Benacantil, un a la serra Grossa i un altre a la Moleta de Garbinet. Durant el període ibèric el nucli més important fou la ciutat situada al tossal de Manises (de la qual és coneguda una necròpoli: la de l’Albufereta d’Alacant), ciutat que es romanitzà i visqué fins a la crisi del segle III dC. Una altra ciutat romana fou creada a Alacant mateix (troballes del barri de Benalua).

El territori que forma l’Alacantí estigué dividit, durant més de cinc-cents anys, entre els termes d’Alacant i de Xixona. L’altra conca de la rambla de la Torre -el territori anomenat la canal o foia de Xixona, que comprèn els actuals termes municipals de Xixona i de la Torre de les Maçanes, d’uns 200 km2 d’extensió- formà un sol terme, des de la conquesta de Jaume I el 1244 fins a la desmembració de la Torre el 1794. La zona més propera al mar i a la ciutat, juntament amb el lloc de Montfort, a la veïna vall del Vinalopó (en total, uns 550 km2), constituí el terme d’Alacant des de la formació del consejo real per Alfons X de Castella, el 1252, fins als segles XVIII i XIX (amb alguns breus parèntesis de fragmentació administrativa, tanmateix), en que anaven desmembrant-se progressivament els municipis actuals.

Encara, havia format part del terme d’Alacant -que arribà a ultrapassar els 1.000 km2– una part important de la vall mitjana del Vinalopó (Asp i Novelda, amb l’actual terme de la Romana de Tarafa, des del 1252; Elda, amb Petres i les Salines, des del segle XIV), però no pas més enllà de la segona meitat del segle XV. D’altra banda, Xixona depengué de la governació de València (a través de la sots-governació de Xàtiva) fins al 1707 i de l’arquebisbat de València fins al 1957, mentre que Alacant depengué de la governació d’Oriola i del bisbat d’Oriola (del de Cartagena, abans del 1564). A més, les dues poblacions esdevingueren caps de governacions borbòniques al segle XVIII (governació d’Alacant i governació de Xixona) i de partits judicials al segle XIX.

Alacant, regió d’

(País Valencià)

Regió natural: 1.740,9 km2.

Comprèn les comarques més meridionals de llengua catalana: el Vinalopó Mitjà, el Baix Vinalopó, l’Alacantí i la Marina Baixa.

Els mercats aglutinadors són Alacant i Elx.