(Catalunya, segle XIII – Sardenya, Itàlia, segle XIV)
XV Abat perpetu de Santes Creus. Fou elegit en 1303.
Durant el seu breu abadiat fou acabada una part del claustre nou del seu monestir. En 1309 passà a ser bisbe de Santa Justa (Sardenya).
(Catalunya, segle XIV – Santes Creus, Alt Camp, segle XV)
Abat de Santes Creus (1418-30). Beneí el segon matrimoni, secret, de l’ex-reina Margarida de Prades.
En recollí el fill, Joan Jeroni de Vilaragut, que seria monjo del monestir durant bastants anys.
(Catalunya, segle XIII – Santes Creus, Alt Camp, 1308)
Abat cistercenc del monestir de Santes Creus (1293-1308).
El 1296 obtingué de Jaume II el nomenament de capellà major dels reis d’Aragó.
L’any següent fundà la casa filial de Valldigna, i el 1307 fundà també, per privilegi de Frederic III, la casa filial siciliana d’Altofonte o Porcio.
(Tarragona, 29 desembre 1669 – Messina, Sicília, Itàlia, 29 juny 1743)
Prelat i frare cistercenc. Germà de Bonaventura i de Pere.
Fou elegit abat de Santes Creus el 1706. El mateix any rebé al monestir la visita de Carles d’Àustria. El 1708 anà a Mataró per rebre-hi Elisenda de Brunswick, que venia a casar-se amb el rei Carles. El mateix any anà a Roma per un plet.
Assistí a la Junta de Braços de Barcelona el 1713. Fou exiliat pels borbònics. Rebé el nomenament d’arquebisbe de Messina el 1730.
N’existeix un retrat notable gravat per Ignasi Valls.
(Catalunya, segle XVI – Santes Creus, Alt Camp, 23 desembre 1560)
Eclesiàstic i polític. Abat de Santes Creus (1535-60). Fou dues vegades diputat eclesiàstic de la Generalitat (1535-40 i 1543-54). en virtut del seu càrrec presidí les corts catalanes de Montsó diverses vegades.
Gaudí de l’amistat del rei Carles I de Catalunya, que l’autoritzà a obtenir cabals de la generalitat per a fer diverses obres a Santes Creus, com la galeria superior del palau reial i la decoració policromada del palau, la conclusió del claustre major del monestir i la construcció del pont de pedra sobre el Gaià.
El 1554 es retirà de la política.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Abat de Santes Creus, el XXXII dels quadriennals i el LXVII de la sèrie general. Fou elegit el 1720.
El 1725 era vicari general del seu orde.
(Catalunya ?, segle XV – Santes Creus, Alt Camp, 1534)
XXXI Abat perpetu de Santes Creus (1519-34). Formà part del tribunal que condemnà a presó perpètua l’abat Pere Queixal, de Poblet.
És fama que durant el seu abadiat foren escatimades delmes i almoines, fet que motivà una reprensió del papa i la reprovació de la comunitat. És atribuïda a aquesta circumstància la peculiaritat que les seves restes, que es troben a l’Aula Capitular, no fossin enterrades amb mitra, sinó amb una gorra.
(Catalunya, segle XVII)
Abat quadriennal de Santes Creus. El seu abadiat durà del 1644 al 1650, prolongat per les vicissituds de la guerra dels Segadors.
El 1645 les forces castellanes, irritades per la derrota soferta a Llorenç, saquejaren el monestir (23 juny).
El 1648, prestant-se a servir els interessos de la política francesa, influí sobre la comunitat veïna de Poblet perquè fos elegit allí l’abat Llobera, que era el candidat preferit del virrei.
(Catalunya, segle XVIII)
Abat quadriennal de Santes Creus (1784-88).
També fou vicari general del seu orde.
(Catalunya, segle XII – Santes Creus ?, Alt Camp, segle XII)
IV abat de Santes Creus (1158-85). Fill probable del magnat homònim.
Fou un dels primers monjos catalans del monestir cistercenc de Valldaura-Ancosa i el quart abat del monestir i primer de filiació catalana.
Al llarg del seu abadiat la comunitat s’establí definitivament a l’indret de Santes Creus abandonant Valldaura del Vallès (Cerdanyola) i l’indret d’Espluga d’Ancosa, on no s’arribà a establir per manca d’aigua.
La instal·lació a Santes Creus, que el monestir posseïa des del 1158, fou molt dificultosa per les qüestions sobre la jurisdicció religiosa del lloc, que pertanyia a l’arquebisbe de Tarragona i al bisbe de Barcelona. La protecció del papa Alexandre III permeté a la comunitat d’instal·lar-s’hi el 1169 i inicià les noves construccions (1174), molt avançades al final del seu abadiat.
Actuà en els afers generals del país i en les diferències amb Poblet, que són un primer indici de la importància que adquiria el naixent monestir.
Hom ha dit tradicionalment que el 1185 passà a ocupar la diòcesi de la Seu d’Urgell, si bé cal considerar el bisbe Pere de Puigverd que regí aquella diòcesi entre el 1204 i el 1230 con un altre parent homònim.
Dades dels Països Catalans 