(Empúries, Alt Empordà, vers 890 – Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, 961)
Quarta abadessa de Sant Joan de Ripoll.
Filla del comte Dela d’Empúries.
Arxiu d'etiquetes: abats/abadesses
Ramon Berenguer -abat Canigó, s. XIV-
(Catalunya Nord, segle XIV)
Abat de Sant Martí del Canigó (1360-80).
Entre el 1366 i el 1370 concedí la redempció dels mals usos als habitants d’Odelló, Vilalta, Pardinella, Èguet, Targassona, el Pla i Marquixanes.
El 1374 la seva abadia fou assaltada i robada i ell i els seus monjos empresonats i maltractats per l’infant Jaume (IV) de Mallorca, que incendià i destruí també el castell i el poble de Vernet.
El 1375 el rei Pere III de Catalunya-Aragó els donà la seva protecció i l’infant Jaume li féu retornar els béns usurpats.
Quiles, Domènec
(Catalunya, segle XVI – segle XVII)
LVI abat de Poblet, II dels quadriennals. Fou elegit el 1628, succeint a l’abat Merola.
Resistí amb èxit les temptatives de la congregació cistercenca d’abolir el col·legi de Poblet a Lleida i de fer que els monjos catalans estudiessin a Osca. Quiles triomfà el 1631, acudint a l’abat general del Císter.
Cessà el 1632 i fou succeït per Miquel Mayor.
Queralt, Josep
(Cabra del Camp, Alt Camp, segle XVIII – Poblet, Conca de Barberà, segle XIX)
Abat del monestir de Poblet (1826-31). Fou vicari general de l’orde del Císter.
Elegit el 1826, succeïa a Esteve Torrell al segon mandat d’aquest. Era així CIV abat de la sèrie general pobletana i L de la quadriennal.
La seva governació se prolongà fins al 1831, en que fou succeït per Sebastià Gatell.
Queralt, Guillem de
(Catalunya, segle XV)
IXL abat perpetu de Poblet (1434-35). Succeí a Juan Martínez de Mengucho, que havia estat el primer abat no català del cenobi.
En ser elegit era prior del convent de Natzaret, a Barcelona. Ja vell i de poca salut, es resistí a acceptar l’abadiat.
A la fi hi accedí, a instàncies del famós fra Marginet. A la mort d’aquest, en 1435, Guillem de Queralt dimití tot seguit davant el papa Eugeni IV.
Fou succeït per l’abat Miquel Roures, designat pel pontífex.
Queixal, Pere
(el Vilosell, Garrigues, segle XV – Xàtiva, Costera, 1543)
Abat de Poblet (1526-31) i visitador del Císter a la corona catalano-aragonesa.
Com a abat, emprengué nombroses obres al monestir, com la font de davant la Porta Reial i l’encàrrec a Damià Forment del retaule d’alabastre que presideix l’altar major, acabat el 1529.
La seva fermesa i el seu rigor en la disciplina el feren víctima d’una revolta de monjos joves dirigits pel prior.
Fou empresonat i condemnat a reclusió perpètua, acusat de dissipar els béns del monestir (1531). Després d’un intent d’alliberament, cap al 1533, fou traslladat per ordre de Carles I al castell de Xàtiva, on va morir.
Puigverd, Pere de -abat Santes Creus-
(Catalunya, segle XII – Santes Creus ?, Alt Camp, segle XII)
IV abat de Santes Creus (1158-85). Fill probable del magnat homònim.
Fou un dels primers monjos catalans del monestir cistercenc de Valldaura-Ancosa i el quart abat del monestir i primer de filiació catalana.
Al llarg del seu abadiat la comunitat s’establí definitivament a l’indret de Santes Creus abandonant Valldaura del Vallès (Cerdanyola) i l’indret d’Espluga d’Ancosa, on no s’arribà a establir per manca d’aigua.
La instal·lació a Santes Creus, que el monestir posseïa des del 1158, fou molt dificultosa per les qüestions sobre la jurisdicció religiosa del lloc, que pertanyia a l’arquebisbe de Tarragona i al bisbe de Barcelona. La protecció del papa Alexandre III permeté a la comunitat d’instal·lar-s’hi el 1169 i inicià les noves construccions (1174), molt avançades al final del seu abadiat.
Actuà en els afers generals del país i en les diferències amb Poblet, que són un primer indici de la importància que adquiria el naixent monestir.
Hom ha dit tradicionalment que el 1185 passà a ocupar la diòcesi de la Seu d’Urgell, si bé cal considerar el bisbe Pere de Puigverd que regí aquella diòcesi entre el 1204 i el 1230 con un altre parent homònim.
Protasi
(Urgell, segle IX – Catalunya Nord, segle IX)
Fundador i primer abat de Cuixà.
Abat del monestir d’Eixalada. La seva entrada al monestir amb importants donacions, en 854, tragué la piadosa fundació de la vida migrada que duia fins aleshores i li donà un impuls considerable. La comunitat arribà aleshores a tenir cinquanta monjos.
En 878 una revinguda del riu Ter s’endugué l’edifici del monestir i causà víctimes entre els monjos. Aleshores fou establert un nou monestir a Cuixà, en altres terres i edificis pertanyents a Protasi. Aquest, que es trobava malalt en aquest temps, encomanà la nova fundació a la bona cura del comte Miró I el Vell.
L’any 879 era documentalment fundada la casa de Cuixà, que restava subjecta a la regla de sant Benet. Tenia 35 monjos, que aviat esdevindrien 60.
Preixens, Arnau de -abat Poblet-
(Preixens, Noguera, segle XIII – Poblet, Conca de Barberà, 1268)
Abat de Poblet. Va prendre possessió del càrrec l’any 1254 i, a la darreria d’aquest any, en unes Corts celebrades a València, va advocat perquè els sarraïns fossin expulsats del Regne de València.
Jaume I el Conqueridor el va nomenar àrbitre en el conflicte de Montpeller, quan el bisbe de Magalona se’n va considerar senyor (1255).
Prats, Antoni
(Barcelona, segle XV)
Mestre orguener.
Vers l’any 1482 es comprometé amb el capítol barceloní a reparar i fer orgues majors per cinquanta lliures. El 1482 féu dos orgues per a la seu de Lleida.
El 1485 cobrà, com a procurador del seu germà Martirià, cent lliures per l’orgue que aquest havia fet per a la seu de València.
El seu germà fou Martirià Prats (Catalunya, segle XV) Abat de Sant Salvador de Breda i mestre orguener. Gaudí de molta fama com a mestre orguener i col·laborà en el projecte dels orgues més importants construïts en aquell temps al Principat. Cap a l’any 1452 féu un projecte per adobar l’orgue de Santa Maria del Mar a Barcelona i treballà entre el 1483 i el 1485 en el de la seu de València.
Dades dels Països Catalans 