Arxiu d'etiquetes: 1966

Cassadó i Moreu, Gaspar

(Barcelona, 30 setembre 1897 – Madrid, 24 desembre 1966)

Violoncel·lista i compositor. Fill de Joaquim Cassadó i Valls. Començà els estudis a Barcelona, on fou deixeble de Pau Casals des del 1908, i els continuà a París. A partir del 1923 oferí concerts en nombrosos països.

Visqué a Itàlia des del 1954, on fou professor de l’Accademia Chigiana de Siena i, des del 1958, ocupà la càtedra de perfeccionament de la Staatliche Hochschule für Musik de Colònia.

Com a compositor és l’autor d’una obra relativament important (un tercet, un quartet, una sonata per a violoncel i piano i un concert per a violoncel i orquestra), i com a intèrpret va ésser remarcable per la seva tècnica depurada.

Ha estat instituït per l’Ente Autonomo del Teatro Comunale de Florència el Concurs Internacional de Violoncel Gaspar Cassadó, que se celebra des del 1969 cada dos anys sota els auspicis del Maggio Musicale Fiorentino.

Aragay i Daví, Amadeu

(Sabadell, Vallès Occidental, 6 desembre 1886 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 13 febrer 1966)

Publicista i polític. Afiliat inicialment al radicalisme, evolucionà posteriorment cap al catalanisme republicà.

Fou un dels fundadors de la Unió de Rabassaires i, com a membre de l’Esquerra Republicana de Catalunya, fou elegit diputat a les Corts Constituents el 1931. Secretari general de la Unió de Rabassaires, defensà la llei de Contractes de Conreu. El maig de 1936, acusat de corrupció, fou expulsat de la Unió de Rabassaires.

És autor d’El problema agrari català (1933), a més d’altres obres literàries: El ocaso de las almas, drama estrenat a Sabadell; l’opereta El pirata i l’inefable drama en tres actes Terra nostra (el rabassaire), estrenat a Sabadell (1925). També col·laborà a la premsa política i agrària (“La Humanitat”, “Terra lliure”).

Albert i Paradís, Caterina

(l’Escala, Alt Empordà, 11 setembre 1869 – 27 gener 1966)

“Víctor Català”  Escriptora. Filla d’una família benestant, visqué gairebé sempre reclosa a la seva població, dedicada a la lectura, la pintura i sobretot a escriure. Autodidacta, es mantingué fidel al naturalisme i en menor mesura al modernisme.

Tant els poemes (El cant dels mesos, 1901; El llibre blanc, 1905) com les obres dramàtiques (La infanticida, Quatre monòlegs, 1902, i Teatre inèdit, 1967) tenen un interès més aviat escàs.

Destacà, però, en la narració, sobretot en la novel·la Solitud (1905), traduïda a diversos idiomes i que li donà la fama, i altres obres, algunes considerades menors, com Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904), Caires vius (1907), Un film (1919), La mare balena (1920), Contrallums (1930), Vida mòlta (1949), Jubileu (1951).

En aquestes obres l’escriptora presenta un món aspre i cru en el qual els seus personatges, generalment amb alguna tara física o moral, estan condemnats a la més negra fatalitat, però on de tant en tant traspua un cert lirisme.