(Maó, Menorca, 1 octubre 1906 – 8 febrer 1939)
Diari en castellà. Aparegut com a portaveu del Partit d’Unió Republicana. Succeí “El Liberal” (1881-1906) i en foren directors Miquel Seguí, Miquel Ribé i Capó i Joan Manent i Victory, que en fou també propietari i li donà un gran impuls.
Durant la guerra civil l’empresa fou col·lectivitzada, i el diari fou convertit en òrgan de la Confederació Regional del Treball de la CNT.
(Palma de Mallorca, 1906 – 1969)
Periodista i escriptor. Col·laborà en diversos periòdics i fou corresponsal d'”ABC” a Mallorca.
Publicà un gran nombre d’opuscles de tema mallorquí (entre altres, Regionalismo y cultura (1926), Arte árabe en Mallorca (1948), La pintura en Mallorca (1951), etc, i del 1926 al 1931 guies de Sóller, Artà, Andratx i Pollença.
(Manises, Horta, 23 octubre 1851 – 24 novembre 1906)
Enginyer industrial i escriptor. Amplià estudis a Bèlgica. Projectà i dirigí en part el ferrocarril València-Aragó i el replanteig de la Central d’Aragó. A Manises creà un museu i una escola de dibuix per al foment de la ceràmica.
Publicà La música (1894), La cerámica, apuntes para su historia (1894) i Historia de la música apoyada en la cerámica, i deixà inèdites monografies sobre La cerámica en la provincia de Castellón, Historia de los matemáticos del siglo XVII y en particular de D. Vicente Tosca, Introducción del arte románico en Cataluña y Valencia, Influencia del caciquismo en la administración española i altres temes.
(València, 7 maig 1906 – 19 desembre 1907)
Butlletí quinzenal de l’entitat homònima. Publicà 40 números. N’era director Eduard Boix i hi col·laboraren diversos escriptors de l’època. Tenia caràcter polític i literari.
Les capçaleres eren d’Enric Pertegàs i de Sousa. El succeí “Renaiximent” (gener – març 1908), publicació del Centre Regionalista.
(València, 1864 – 1906)
Metge i escriptor. Llicenciat (1890) i doctor (1892) en medicina, col·laborà en diverses revistes literàries de València i Madrid.
Per al teatre escriví Los dos besos, El niño López, El gabán claro, La última cerilla, Doña Blanca de Albornoz, El dúo de la sultana, Un alma débil, Bouquet nacional i altres obres.
Publicà part de les seves poesies en Granos de arena i el recull de narracions costumistes Cuentos del Júcar (1901), que dedicà a V. Blasco i Ibáñez. Obtingué la flor natural dels Jocs Florals de València (1889).
(Alacant, 1906 – Madrid, 18 agost 2002)
Escriptor. Autor de diversos llibres de viatges, de divulgació sobre temes polítics i de prosa literària. S’ha dedicat bastant al periodisme.
Entre els seus títols figuren: China, Japón y el conflicto chino-japonés (1939). El imperio del Manchukuo (1941), Un viaje alrededor del mundo (1941), Nostalgia de Alicante (1943), Panorama mundial (1945) i El mundo del espionaje.
(València, 1839 – 1906)
Escultor. Fou professor de l’Acadèmia de Sant Carles. Era tallista molt notable. Quasi tota la seva producció és de caràcter religiós.
(Biar, Alt Vinalopó, 13 novembre 1851 – València, 28 febrer 1906)
Polític. Fill de Lluís Santonja i Crespo. Fou segon marquès de Villagràcia. Estudià dret i amplià estudis a París i Brussel·les i fou un membre destacat del partit conservador. Com a tal fou diputat a corts (1877, 1879 i 1884).
El 1886 esdevingué el representant de Romero Robledo a València. Fou novament diputat (1896 i 1899) i senador (1903-05). Fou comte consort de Bunyol.
(Dolores, Baix Segura, 1906 – País Valencià, segle XX)
Escriptor. Ha estat periodista molt actiu i director de diversos diaris de ciutats petites. És autor de poesies, obres teatrals i narracions.
En la seva producció destaquen la comèdia Don Martín de Paracelso (1945) i el recull de contes A media voz (1954).
(Palma de Mallorca, 8 setembre 1833 – 1906)
Jurista. Fou vocal corresponent de la secció primera de la comissió general de codificació i president de la comissió encarregada de redactar el projecte de llei que havia de contenir les institucions forals de les Illes Balears (1899).
Encara que l’articulat que preparà la comissió el 1903 no prosperà, fou la base de la compilació del 1960, i la seva Memoria sobre las instituciones de derecho civil de las Baleares, escrita cap al 1880, ha exercit una influència notable.
Dades dels Països Catalans 