(València, 25 octubre 1848 – 17 març 1904)
Pintor. Catedràtic de paisatge a l’Acadèmia de Sant Carles (1891). Participà en exposicions oficials a Madrid i a Barcelona.
És representat, amb paisatges, la seva especialitat, al Museu de Belles Arts de València.
(Sant Pau de Fenollet, Fenolleda, 21 març 1848 – Perpinyà, 13 setembre 1929)
Historiador i bibliògraf. Estudià a Carcassona i a París. Sots-bibliotecari de Perpinyà des del 1876 i bibliotecari des del 1880. El 1883 prengué part en les festes celebrades a Banyuls, Elna i Perpinyà en homenatge als poetes catalans; assistí diverses vegades als jocs florals de Barcelona.
Especialitzat en història rossellonesa, en especial en l’època de la Revolució Francesa, publicà Histoire de la Révolution Française dans le département des Pyrénées Orientales (1885-89), L’an 93 en Roussillon (1897), sobre l’època medieval, Louis XI, Jean II et la Révolution Catalane du XVème siècle (1903), Documents sur la langue catalane des ancients comtés de Roussillon et de Cerdagne (1311-1380) (vers 1928).
Les seves obres més importants són la Historie de la ville de Perpignan depuis les origines jusqu’au traité des Pyrénées (1897) i la Histoire du Roussillon (1923). S’interessà també pel folklore rossellonès: Cançoner català de Rosselló i de Cerdanya (1885-88), Recueil de goigs et cantiques roussillonais (1886) i Goigs des ous (1888). Publicà el Catalogue des incunables de la bibliothèque publique de la ville de Perpignan (1897), i, juntament amb J. Calmette, una Bibliographie roussillonnaise (1906).
(Alacant, 21 abril 1848 – Madrid, 9 febrer 1938)
Escriptor. Visqué bastants anys a Madrid. El seu prestigi com a poeta fou considerable. S’inspirà sobretot en la bellesa del país natal i en temes religiosos, on s’observa una influència de les doctrines espiritistes.
Publicà els llibres Pepín (1911), Lepra (1912), Judas (1914), Alicante, poema extens (1916), Satán (1918), El Profeta en su patria (1923) i El Sermón del Monte, de Jesús (1935).
(València, 5 gener 1848 – Madrid, 17 novembre 1901)
Escriptor. De jove s’establí a Madrid. Col·laborà amb Constantí Llombart i publicà Cuentos vells i baralles noves (1876), De l’agredolç, Col·loquis, lletretes i epigrames (1900), etc.
(València, 8 setembre 1848 – 30 març 1893)
“Constantí Llombart” Escriptor. En el moment que es produí l’esclat de la Revolució del Setembre de 1868, va compondre un conjunt de cants republicans que el van fer popular. Fou el principal fundador de Lo Rat Penat (1878) i director de la revista bolingüe “El Turia”.
Amb el mateix esperit que els escriptors renaixentistes de Catalunya, publicà l’antologia Niu d’abelles (1872) i fundà el “Calendari Llemosí” (1876-85), amb la intenció de mantenir relacions amb els escriptors de Catalunya i de les Illes Balears. La seva obra versà sobre diferents gèneres gràcies a la seva tasca com a home de la Renaixença.
El 1879 donà a conèixer el llibre de notes biogràfiques Los fills de la morta viva, i el 1887 publicà València antiga i moderna, on amb el nom de “morta viva” designava la llengua, abandonada i decadent, que fins aleshores no havia rebut l’alè renovador.
És també autor d’un Diccionario valenciano-castellano (1886). Com a autor dramàtic, que en un començament havia conreat el castellà, va obtenir un èxit clamorós amb Lo darrer agermanat (1883).
Enllaç web: Fundació Constantí Llombart
(València, 25 agost 1848 – Madrid, 8 juny 1915)
Polític. Fill de Pasqual Frígola i Ahis. Fou primer baró del Castell de Xirell (1875).
Milità en la fracció silvelista del partit conservador. El 1900 fou senador vitalici i vice-president del senat.
(Boujan-sur-Libron, França, 21 març 1848 – Beauvais, França, 28 febrer 1915)
Eclesiàstic i historiador occità. Bisbe de Beauvais (1899-1915). S’especialitza en estudis sobre els albigesos i d’altres temes llenguadocians i relacionats amb Catalunya.
Obres principals: L’inquisition au Roussillon (1892), La Bible en catalan, de Jean Fernández de Heredia (1886), Les assignations de livres aux religieux du convent des frères prêcheurs de Barcelona (XIII-XIV siècles) (1893).
(Palma de Mallorca, 27 març 1768 – 1 desembre 1848)
Militar i polític. Nebot del cardenal Antoni Despuig i Dameto.
Comte de Montenegro i de Montoro, combaté en la guerra contra França (1794-95) i prengué part en la represa de Menorca el 1798. A Mallorca fou fiscal militar de la Junta Suprema del 1808 i, posteriorment, diputat a les corts.
Fou mariscal de camp (1833), governador i capità general de les Balears (1834-36) i president de la Reial Audiència. Durant 17 anys fou el primer director de la Reial Societat Mallorquina d’Amics del País.
(Palma de Mallorca, 24 novembre 1848 – Madrid, 21 agost 1927)
Polític. Fill de Ferran Cotoner i Chacón, i germà de Nicolau. Es casà el 1877 amb la filla del marquès de Mondéjar i comte de Sallent. Establert des de llavors a Madrid. Fou embaixador d’Espanya a Washington.
Encapçalà el partit conservador a les Illes Balears. Fou ininterrompudament diputat a corts espanyoles del 1879 al 1923. Secretari del Congrés dels Diputats el 1884-90 i director general d’Administració Local (1890-92).
(Xàtiva, Costera, 11 desembre 1848 – València, 27 octubre 1890)
Advocat i periodista. Llicenciat en dret a València (1868), s’establí a Madrid, on col·laborà en “El Imparcial”, “El Globo”, “El Resumen” i altres diaris. Menà una campanya en pro de la restauració borbònica; a l’adveniment d’Alfons XII de Borbó,
Cánovas del Castillo li confià el departament de premsa de la presidència del consell de ministres, càrrec que ocupà poc temps. Retornat a València, hi dirigí el diari “El Mercantil Valenciano”.
Dades dels Països Catalans 