(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 26 maig 1819 – Barcelona, 5 novembre 1906)
Metge. Doctor en Medicina des de 1844, fou cap dels Serveis Sanitaris de la Companyia dels Ferrocarrils Catalans, director d'”Enciclografia de Industrias, Artes y Oficios” (1846) i “La Abeja Médica Española”, anys més tard succeí Josep Armenter en la direcció de “Revista de Ciencias Médicas” (1877-85).
Autor d’estudis sobre les epidèmies de febre groga (1870) i còlera (1884) de Barcelona.
(Sabadell, Vallès Occidental, 25 juliol 1753 – Sevilla, Andalusia, 1819)
Economista, pintor i comerciant. Exercí de pintor durant els primers anys de la seva vida. Com a comerciant introduí millores tècniques en els teixits i intentà la penetració al mercat interior peninsular. Com a escriptor proporcionà materials, fins i tot elaborats, al seu germà Fèlix i a Francisco de Zamora per a llurs treballs econòmics.
La seva obra pròpia és curta; hi destaca l’opuscle Observaciones de un comerciante (1789), escrit contra les opinions de Cabarrús, desfavorables per a la indústria catalana, el qual hagué de rectificar. En aquest escrit exposà, per primera vegada a Catalunya, l’argumentació basada en el criteri de protecció a la indústria naixent, així com la defensa econòmica i moral del benefici de la nova indústria igualant-lo al ja acceptat benefici comercial.
Els seus projectes comercials, avançats en el temps, i els deutes de Zamora feren que hagués de marxar de Catalunya el 1793, sota la protecció després, de funcionari reial. Depurat per afrancesat, visqué gràcies a la seva família, i la seva vida quedà retirada del tot.
(Figueres, Alt Empordà, 28 setembre 1819 – Sant Martí de Provençals, Barcelona, 6 setembre 1885)
Inventor i polític. Afiliat al partit republicà, col·laborà en l’aixecament a favor de la Junta Central (1843-44). El 1846 edità un setmanari titulat “La Madre de Familia”. Fou un dels primers introductors a Espanya del socialisme utòpic cabetià i un dels seus propagandistes, i per difondre aquestes doctrines publicà “La Fraternidad” (1847-48). Fou perseguit i es refugià a França (1848), d’on retornà l’any següent i publicà “El Padre de Familia” (1849-50). El 1857, abandonà l’activitat política.
Dedicat als invents i per tal d’afrontar les dificultats que representava la pesca de corall, ideà un sistema de navegació submarina. Amb l’ajut d’uns quants amics, construí l’Ictíneo, que provà en els ports de Barcelona (1859) i Alacant (1861) amb èxit, i el 1864 construí un altre Ictíneo més gran. Però la manca de la promesa protecció oficial el dugué a la ruïna, i els seus Ictíneo foren venuts com a ferralla.
Publicà unes quantes obres de caire científic i polític, entre les quals Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del agua (1891), que fou traduïda al català per Carles Rahola i publicada el 1919.
(Barcelona, 13 novembre 1819 – Madrid, 11 novembre 1882)
Polític, jurisconsult i destacat orador. Es llicencià en dret i exercí d’advocat a Tarragona. Cap al 1840 ingressà al partit progressista, del qual se separà i passà per anar al partit demòcrata. L’any 1848 participà, a Madrid, en els treballs preparatoris de la revolució, però en fracassar, tornà a Catalunya. A partir del 1851 fou diputat a corts per Tarragona. Es mostrà declaradament republicà i dirigí a les corts la minoria parlamentària d’aquesta filiació.
L’any 1854 formà part de la junta revolucionària de Tarragona i, després del triomf de la revolució de juliol d’aquell any, tornà a ésser elegit diputat, i també el 1862 i el 1865. Les seves campanyes contra els governs de la Unió Liberal i dels moderats li valgueren la persecució de Narváez; va ésser desterrat a Pamplona i posteriorment a Avis (1867).
En triomfar la revolució de setembre de 1868, en la qual prengué part activa, fundà el periòdic “La Igualdad”, que aviat esdevingué el principal diari republicà d’Espanya. Fou elegit diputat per a les corts constituents de 1869-70. Més endavant es distingí per l’oposició constant als governs d’Amadeu I i, en general, a la idea monàrquica.
Elegit president de la I República (12 febrer 1873), amb l’ajut dels radicals. Exercí el càrrec fins al mes de juliol del mateix any; després es traslladà a l’estranger afectat per la mort de la seva muller, malalt i incapaç de superar les divisions polítiques dels republicans. Durant la Restauració es mantingué allunyat de tota activitat política fins que el 1880 fundà el Partit Republicà Federal Orgànic. Procurà la unió de tots els republicans, per la qual cosa s’entrevistà amb Manuel Ruiz Zorrilla a París.
La mort truncà el seu retorn a la vida política.
(Barcelona, 10 juliol 1746 – 15 febrer 1819)
“el Baró de Maldà” Escriptor i noble. Fou el cinquè baró de Maldà i Maldanell. Estudià al col·legi dels jesuïtes de Cordelles i fou nomenat membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.
Representa un cas típic de literatura catalana a l’època de decadència, i la seva obra és un dels grans textos narratius de la llengua catalana. Va dedicar-se a descriure, a manera de diari i en forma de vegades festiva, tots els successos, festes i fets de la vida pública, social i familiar, dels quals havia estat testimoni, i que queden recollits en els 60 volums titulats Calaix de sastre (de 1769 a 1816).
La seva obra està escrita en català perquè utilitza el llenguatge de la conversa popular, i en això segueix la tradició d’escriure en català la literatura de caràcter humorístic. La part de la seva obra on recull circumstàncies personals de viatges i festes porta el títol de Miscelanea diversa. Una de les còpies existents es conserva a l’Arxiu Històric de Barcelona.
La primera mostra de fragments de la seva obra va aparèixer l’any 1919 en una edició de Massó i Torrents. Francesc Curet n’edità una altra, l’any 1934, sobre el teatre d’afeccionats a Barcelona. S’han publicat també fragments de Calaix de sastre amb els títols Un viatge a Vic a l’any 1808 (1925) i El col·legi de la bona vida (1954) d’Alexandre Galí, el qual també ha escrit l’estudi Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà (1954).
Dades dels Països Catalans 