(París, França, 26 març 1662 – Madrid, 12 febrer 1689)
Reina de Catalunya-Aragó i de Castella-Lleó. Filla gran de Felip de França, duc d’Orleans, i d’Enriqueta Anna d’Anglaterra.
Casada (1679) amb el rei Carles II, de qui fou primera muller, no li donà fills.
Fou impopular a Madrid, i no es pogué adaptar a la vida de la seva nova cort.
(Gant, França, 24 gener 1594 – París, França, 29 juny 1662)
Eclesiàstic, polític i historiador. Durant els anys 1644-51, per encàrrec del cardenal Mazzarino va estar a Catalunya com a representant del govern francès, en plena guerra dels Segadors. Durant aquesta estada reuní una gran quantitat de documents, que es troben conservats a la Biblioteca Nacional de París.
Essent bisbe de Tolosa de Llenguadoc, participà en les converses diplomàtiques entre França i Espanya (1652) referents al Rosselló, i per la seva encertada actuació a favor de França fou nomenat arquebisbe de París (1662).
La seva obra més sobresortint, Marca Hispanica Sive Limes Hispanicus, editada l’any 1668, és fonamental per a la història de Catalunya.
(Barcelona, vers 1662 – 1735)
Polític. Marquès de Castellmeià i baró de Montclar.
L’any 1696 exercí el càrrec d’oïdor militar de la Generalitat i va ésser un dels fundadors de l’Acadèmia dels Desconfiats (1700).
Va prendre part en la guerra de Successió i fou un dels aristòcrates catalans que es mantingueren invariablement partidaris de la causa borbònica. S’incorporà a l’exèrcit i entrà a Barcelona amb les tropes vencedores de Felip V de Borbó l’11 de setembre de 1714.
El duc de Berwick el nomenà administrador de la Junta Provisional de Govern de Barcelona (1714-18), càrrec que va exercir fins a la constitució de l’ajuntament borbònic, del qual fou nomenat regidor (1718).
(Barcelona, 7 novembre 1662 – 22 juny 1724)
Cavaller d’Almenara Alta.
Austriacista, fou capità de la Coronela de Barcelona el 1697, durant el setge de la ciutat, i de nou el 1706, en un atac de Felip V de Borbó; a partir del 1713 fou un dels més aferrissats partidaris de resistir a ultrança el setge de Barcelona.
En l’assalt final de l’11 de setembre fou un dels qui portà la bandera de Santa Eulàlia.
Li foren confiscats els béns pels filipistes.
(Barcelona, segle XVI – segle XVII)
Família. Des de mitjan segle XVI ostentà el càrrec de mestre de correus. El primer que fou elegit per terna, el 1539, fou:
Antoni Joan Ferran (Barcelona, segle XVI) Hoste de correus. Aconseguí de Carles I de Catalunya, el 1555, que nomenés mestre de correus de Catalunya el seu fill:
Antoni Joan Ferran (Barcelona, segle XVI) Mestre de correus. El 1565 Felip II de Catalunya confirmà la successió al seu fill, també anomenat:
Antoni Joan Ferran (Barcelona, segle XVI – segle XVII) Mestre de correus. El càrrec continuà com a patrimoni de la família, amb el suport de la confraria d’en Marcús i malgrat l’hostilitat dels Tassis. Fou succeït el 1610 pel seu fill:
Felip Ferran i Alcate (Barcelona, segle XVII – 1662) Mestre de correus. Arribà a una conciliació amb el comte de Villamediana (Tassis). El 1662 el càrrec passà al seu fill Antoni Ferran.
(Barcelona, 1624 – 1662)
Frare caputxí. Destacà pel seu saber. Introduí a la província catalana de l’orde l’estudi de les doctrines de sant Bonaventura.
És autor d’una Instrucció de predicadors que seria publicada bastants anys després, el 1679, i traduïda al castellà.
El seu cognom era Sembesart, i pertanyia a una família barcelonina força coneguda al seu temps.
Dades dels Països Catalans 