Arxiu d'etiquetes: 1522

Espuny, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 1522 – 1577)

Eclesiàstic. Fou canonge de la seu de Barcelona. Resultà elegit Oïdor de Comptes, pel braç eclesiàstic, de la Generalitat de Catalunya.

Ocupava el càrrec quan la institució decidí oposar-se a la percepció, per part de Felip II de Catalunya, de l’import extraordinari dit l’excusat, consistent en els delmes i drets d’una casa i heretat de totes les parròquies.

El dret era concedit al rei pel papa Pius V amb motiu de les guerres religioses. El Principat fou l’únic territori on sorgí el refús. La inquisició, d’acord amb el pontífex i el rei, denuncià els diputats i oïdors com a favorables a l’heretgia.

Espuny i els seus companys foren empresonats pel virrei, Diego Hurtado de Mendoza, el 19 de juliol de 1569.

Enric “Fortuna”

14 Respostes

(Calataiud, Aragó, 25 juliol 1445 – Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 2 juliol 1522)

(Enric d’Aragó i Pimentel)  Fill d’Enric d’Aragó i de Caterina de Castella.

A les paus d’Agreda i d’Almazan (1454), on trobaven punt final les guerres entre Aragó i Castella, hom estipulava que aquesta es quedava el gran patrimoni de la branca aragonesa dels Trastàmara a canvi d’unes indemnitzacions en forma de pensió anual, 500.000 maravedisos l’any correspondrien a Enric.

Rebé el títol de comte d’Empúries. Es casà amb Guiomar de Portugal. Durant la guerra de Joan II contra el Principat fou partidari del primer. Les autoritats catalanes el declaraven enemic de la terra en 1462.

Tres anys després manava una ala de l’avantguarda joanista a la batalla de Calaf. En 1467 resultà ferit assetjant Roses, a les ordres de l’infant Ferran, el futur rei Catòlic, i la reina Joana Enríquez.

En 1472-73, emparat pel marquès de Villena, tractà de convenir el seu matrimoni amb Joana de Castella, dita “la Beltraneja”, però triomfà al país veí la tendència pro-aragonesa basada a l’enllaç entre Isabel i Ferran, aquest cosí germà d’Enric. Els dos cosins, després d’un distanciament, es reconciliaren.

Ja regnant Ferran i consumada la unió de les dues corones, Enric fou nomenat lloctinent general al Principat (1481). Tractà amb mà dura els remences, que s’acabaren rebel·lant en una veritable guerra. Tot i el triomf final de les armes reials, Ferran aconsellà severament Enric perquè prengués amb els remences una actitud més diplomàtica.

D’altres fets sobresortints de la seva lloctinència foren: l’entrada de l’Inquisició a Barcelona (1487), el nomenament de consellers de la capital per designació reial (1490-91) i l’expulsió dels jueus (1492). Fou substituït com a lloctinent per Joan d’Aragó, comte de Ribagorça.

En 1516 restà vidu. En 1522 morí ell, deixant hereu principal el seu fill Alfons. Fou enterrat, com la seva muller, al monestir de Poblet.

Tot i haver-se format a Castella, l’infant Enric es vinculà totalment a la vida catalana, fins al punt que en el seu testament disposà que els seus descendents visquessin a Catalunya i que el comtat no fos “regit ni governat per castellans”.

Cardona-Anglesola i de Requesens, Ramon de

9 Respostes

(Bellpuig, Urgell, 1467 – Nàpols, Itàlia, 10 març 1522)

(dit també Ramon III d’Anglesola)  Militar i virrei de Sicília i de Nàpols.

Prengué part en la campanya del Gran Capità a Nàpols i fou nomenat almirall. Dirigí la conquesta de Mers-el-Kebir (setembre 1505).

Fou nomenat virrei de Sicília per Ferran II el Catòlic (1507) i de Nàpols (1509), on hagué de combatre les revoltes provocades per la introducció de la Inquisició.

General en cap de les tropes de la Santa Lliga (1511), fracassà en l’ofensiva sobre Bolonya i fou derrotat a Ravenna (1512), però posteriorment obtingué diverses victòries (Prato i Florència, 1512; Milà i Vicenza, 1513; Bèrgam, 1514).

Després de la mort de Ferran II continuà en el càrrec de virrei de Nàpols, en el qual fou confirmat per Carles V.

Cardona, Ramon II de

2 Respostes

(Catalunya, segle XV – 1522)

Virrei de Nàpols i comte d’Oliveto. Fill de Ramon de Cardona-Anglesola i d’Isabel de Requesens i Enríquez.

El 1516 fou confirmat al títol i al càrrec expressats, així com a la dignitat de conseller reial i a la capitania de la gent d’armadura pesada que havia manat Gonzalo Fernández de Córdoba, el Gran Capitán. Li era atorgada també la capitania de quatre tri-rems.

El 1519 fou nomenat almirall de Sicília. Tot seguit rebria l’almirallat de totes les forces navals de l’emperador Carles V. Dos anys més tard obtingué permís de vendre el comtat d’Oliveto.

Fou tutor de la seva parenta Maria de Cardona i de Vilamarí, filla de Joan de Cardona i de Ventimiglia, comte d’Avellino. Renuncià a la tutoria en assumir els càrrecs que li foren concedits el 1519.