(Catalunya-Aragó)
Representants de les viles i ciutat reials a les corts. El conjunt de síndics de cadascun dels regnes constituïa el braç reial de les corts d’aquests.
A Andorra és el procurador general de les Valls d’Andorra, president del consell general.
A les Illes Balears, cadascun dels deu representants de la part forana elegits anualment pel Sindicat Forà.
A l’Alguer (Sardenya), cap de l’administració municipal, denominació comuna a l’estat italià.
(Catalunya, 1936 – 1937)
Departament d’urgència creat per garantir durant la guerra civil el bon funcionament dels serveis de caire públic: l’enllumenat, els transports, les comunicacions, etc.
Van ocupar aquesta conselleria J. Tarradellas, J. Comorera i Josep J. Domènech.
El 1937 les seves funcions passaren a la conselleria d’Economia i Treball.
(Catalunya, 12 juliol 1996 – )
Servei d’atenció al ciutadà a través del qual hom tramita gratuïtament les sol·licituds presentades per aquells ciutadans que no tenen els suficients recursos econòmics per a litigar.
També notifica personalment als ciutadans la resolució i, si escau, la designació provisional d’advocat i procurador del torn d’ofici.
Aquest servei depèn del Col·legi d’Advocats de Barcelona.
Enllaç web: Justícia Gratuita
(Catalunya, 1996 – )
(SCC) Agència pública de la Generalitat, de caire gratuït i voluntari, que posa en relació l’oferta i la demanda de treball a Catalunya.
Funcionà conjuntament amb l’INEM fins al 1998, quan els serveis d’aquest darrer organisme foren traspassats (exceptuant-ne, però, la gestió del subsidi d’atur) a la Generalitat; aquesta a partir d’aleshores gestionà els serveis del SCC a través de les Oficines de Treball.
A partir de l’1 d’abril de 2004 passà a anomenar-se Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC).
Enllaç web: Servei d’Ocupació de Catalunya
(Vilanova de Sau, Osona, 19 desembre 1978)
Projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1979.
Nom que rebé pel fet d’haver estat redactat (setembre-novembre) al parador del pantà de Sau per l’anomenada “Comissió dels Vint”, amb representació dels principals partits catalans.
El 1982 fou inaugurat, al costat del parador, un monument dedicat a l’Estatut, obra de l’escultor Josep Ricart.
(Sants, Barcelona, 28 juny 1918 – 1 juliol 1918)
Reunió de la Confederació Regional del Treball de Catalunya a l’Ateneu Racionalista de Sants.
Els delegats assistents, representants de 75.000 afiliats, acordaren de substituir el tipus d’organització basat en sindicats d’ofici, pels sindicats únics d’indústria.
Aquest acord permeté una expansió important de la CNT a Catalunya i fou acceptat per tota la CNT en el Congrés Nacional celebrat al Teatro de la Comedia de Madrid el desembre de 1919.
(Sant Sebastià, País Basc, 17 agost 1930)
Conveni polític signat entre diferents dirigents republicans, catalanistes, galleguistes i socialistes per enderrocar la monarquia i instaurar la República.
En les clàusules d’aquest pacte fou acordat garantir la llibertat religiosa i política, procedir a l’elecció d’unes Corts Constituents i reconèixer l’autonomia de les regions que ho sol·licitessin.
(Barcelona, 8 març 1914)
Aliança electoral establerta entre la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) de Pere Coromines i el partit radical de Lerroux, en una torre del barri barceloní de Sant Gervasi.
L’aliança provocà l’escissió de la redacció d'”El Poble Català” i de la mateixa UFNR.
Els dissidents crearen el Bloc Republicà Autonomista (1915).
(Catalunya, 1934 – 1939)
Organisme de la Generalitat. Creat en ésser-li traspassats els serveis de sanitat i assistència social, en establir-se l’Estatut del 1932.
El conseller de sanitat, J. Dencàs, presentà al Parlament un projecte de llei de bases per a organitzar aquests serveis a Catalunya. La llei, aprovada per l’abril de 1934, feia dependre les funcions sanitàries i d’assistència de la Generalitat, que controlaria i coordinaria les activitats privades i crearia centres públics.
Hom establí la divisió sanitària de Catalunya en vint centres sanitaris, a les principals ciutats del Principat, cadascuna de les quals disposaria d’un laboratori, un hospital comarcal i una casa d’assistència. A cada municipi funcionà una Junta Local de Sanitat i Assistència Social, i hom hi impulsà campanyes importants: lluita antituberculosa, antivenèria, anticancerosa, contra la mortalitat infantil, etc.
Arran de la guerra civil de 1936-39, la Generalitat decomissà els establiments particulars; hom creà nous serveis i amplià els assistencials (refugiats, proveïments, etc). Des del setembre de 1936 fins a la fi de la guerra, la conselleria estigué dirigida per la CNT. El 1937 publicà un “Butlletí de Sanitat i Assistència Social” (SIAS), dirigit per Fèlix Martí i Ibáñez, aleshores director general de la conselleria. N’aparegueren tres números.
L’any 1977, amb l’establiment de la Generalitat provisional, la conselleria entrà novament en funcionament, bé que amb atribucions molt escasses. L’any 1980 fou substituïda pel departament de sanitat i seguretat social.
(Barcelona, Barcelonès, octubre 1917)
(o Pla General d’Urbanització de Barcelona) Pla d’urbanització de la ciutat. És la concreció a nivell d’esquema general (infraestructures viàries, verd metropolità, localització del CBD) del model de la Grossa Barcelona.
Fou realitzat conjuntament per l’Oficina Municipal d’Urbanització, dirigida per Pere Falqués i Ezequiel Porcel, i per l’arquitecte Ferran Romeu i Ribot.
La gènesi del pla és el programa elaborat el 1914 per una ponència municipal, producte de la iniciativa de la Lliga Regionalista, hegemònica a partir d’aquest any a l’ajuntament de Barcelona.
El pla, partint de la proposta de Jaussely, estableix la xarxa viària bàsica de Barcelona (articulada pels cinturons de ronda), el sistema de parcs, la limitació del creixement segons el model de l’illa de cases Cerdà, la creació del nou centre urbà a l’eix -esdevingut, en el pla, gran avinguda- plaça d’Espanya-plaça de Barcelona (Diagonal-Urgell-carretera de Sarrià).
L’esquema del pla fou vigent fins a l’aprovació del pla comarcal del 1953.
Dades dels Països Catalans 