Arxiu de la categoria: Monuments

Sant Magí de Brufaganya

7 Respostes

(Pontils, Conca de Barberà)

Santuari i antic convent dominicà, en un vessant del puig de Creus (924 m), en una vall formada per les serres del Pany i de Brufaganya.

El santuari existia ja el 1234 i fou molt popular a partir del segle XIII. Segons una tradició, hi féu penitència sant Magí, un màrtir tarragoní de vida i existència llegendàries.

El 1603 el santuari fou cedit als dominicans de Santa Caterina de Barcelona, que hi fundaren un convent de cinc membres, els quals tenien cura del santuari i fomentaren la devoció i el culte del lloc amb la construcció de la capella de les Fonts, al centre de la vall, que, segons tradició, féu brollar sant Magí per calmar la set dels seus perseguidors, i les veïnes capelles de Sant Domènec i la Salut, que, amb les Coves del Penitent, donaren un nou atractiu al santuari.

El 1703 el mestre general de l’orde Tomàs Ripoll féu construir l’actual església del santuari, de tipus barroc-neoclàssic, amb tres capelles per banda i un petit campanar a cada costat de la façana.

El convent fou exclaustrat el 1835. El santuari continuà com a parròquia de la rodalia, en especial del poblet de Rocamora, i per això és anomenat sovint Sant Magí de Rocamora.

És un santuari molt popular, i el seu aplec és el 19 d’agost, dia de Sant Magí.

Sant Llorenç del Munt -Osona-

6 Respostes

(Sant Julià de Vilatorta, Osona)

Priorat canonical, situat en un extrem del terme, vora el cim del puig de Sant Llorenç (856 m), a l’inici de les Guilleries. Reemplaçà l’antic castell de Sant Llorenç (882), que estenia la seva jurisdicció pels termes de Sant Julià de Vilatorta, Sant Sadurní d’Osormort, Folgueroles i part del de Tavèrnoles.

Quan es desféu aquest primitiu terme, l’església de Sant Llorenç fou donada al monestir de Sant Marçal de Montseny (1067), perquè hi fundés un priorat benedictí. Aquesta fundació no es dugué a terme i per això els seus senyors, els Meda i els Vilagelans, dotaren de nou l’església i la renovaren sota la direcció del sacerdot del lloc Ramon Pere (1125), que el 1152 ja s’intitulava prior i restaurador del Munt.

Des del 1161 consta que la nova comunitat seguia la regla de sant Agustí, que sembla que hi fou introduïda per mediació del monestir de l’Estany. La comunitat tenia el prior, cinc canonges i un prevere secular.

Començà a decaure al segle XIV, i sobretot al següent, amb els priors comendataris. Per bé que sense comunitat des del 1460, continuà amb priors seculars fins el 1760, que els seus béns foren donats per a dotació del nou seminari conciliar de Vic.

L’església perdé la volta en els terratrèmols del 1425, i fou refeta i consolidada entre el 1566 i el 1579.

El casal prioral, transformat els darrers segles en masia, i l’església prioral han estat restaurats i revalorats aquests darrers anys per un particular de Vic.

Sant Llorenç del Munt -Vallès Occidental-

5 Respostes

(Matadepera, Vallès Occidental)

Abadia benedictina (1.095 m alt), situat al cim del casquet de la Mola. Es creu que la seva funció, com a refugi per als cristians perseguits de la invasió àrab, és deguda als monjos de Sant Cugat del Vallès; certament, existia ja el 957.

En temps de l’abat Odegari, la millor època del monestir, fou construïda l’església. Després del domini de Sant Ponç de Tomeres s’uní definitivament a Sant Cugat i, tot seguit, començà la seva decadència. Fou abandonat totalment el 1804; el 1864 s’inicià la restauració i fou declarat monument nacional el 1931.

L’església (segle XI), del més pur estil romànic, consta de tres absis, amb decoració llombarda i un cimbori octagonal a l’entrecreuament del transsepte i de la nau principal. Al migdia el temple té adossada una galeria amb antics sarcòfags; el mur de ponent, on hi ha la porta, abans protegida per un porxo, acaba en espadanya.

Només resten indicis del claustre i de les antigues dependències del monestir, aprofitades en part com a hostalatge i refugi.

Sant Llorenç del Mont -Alt Empordà-

3 Respostes

(Albanyà, Alt Empordà)

(o de Sous)  Antiga abadia benedictina, situada al poble de Sous, en un planell de la muntanya de la Mare de Déu del Mont (1.100 m).

Existia ja el 872 com a cel·la monàstica dependent de Sant Aniol d’Aguja. Entre el 898 i el 1002 continuava citant-se com a cel·la monàstica sotmesa a la propietat de la mitra de Girona, i en aquest temps s’hi traslladà la comunitat de Sant Aniol. Des del 1003 consta regida per l’abat Abbó i amb força empenta i participació dels abats en la vida del comtat de Besalú.

Entre els segles XI i XII hom reedificà l’església, de tres naus, abandonada al segle XVIII i actualment en ruïnes, i un claustre, del qual només restava una galeria adossada a l’església que fou robada modernament.

Decaigué molt al segle XV, quan comptava només amb quatre comunitaris. El 1592 fou unida per butlla papal a Sant Pere de Besalú, però la unió no es féu fins després del 1605, en morir el darrer abat Jaume Coll.

Des d’aleshores fou pràcticament una petita parròquia rural del poble de Sous, amb una nova església adaptada el 1829 per l’abat de Besalú, Melcior de Rocabruna i Taverner, en el que fou antiga residència monàstica.

Durant el segle XX el lloc quedà totalment abandonat, fins a les recents campanyes de recuperació.

Sant Just de Barcelona

11 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

(o Sants Just i Pastor)  Església de la ciutat, bastida durant els segles XIV i XV, en substitució d’una antiga església d’aquesta mateixa advocació (citada documentalment ja en el segle X) situada molt a la vora de l’actual.

És un dels principals temples gòtics de la ciutat. Consta d’una sola nau de 5 trams, amb capelles rectangulars entre els contraforts, i d’un absis poligonal amb dues capelles. La façana és flanquejada per dues torres de planta irregular i mur perforat amb un gran finestral. La portada és moderna.

Fou començada el 1342 i consagrada per primera vegada el 1360. Les obres de la façana i del campanar van durar fins al final del segle XVI. La decoració escultòrica monumental gòtica és escassa, donada la sobrietat del gòtic català trescentista. Respecte als finestrals que no han estat tapiats, gairebé tots tenen vidrieres modernes.

Cal esmentar, entre altres peces de la decoració interior, el retaule (segle XVI) de la capella de Sant Feliu, pintat per Pere Nunyes i daurat per Gabriel Alemany.

Sant Julià del Mont

8 Respostes

(Santa Pau, Garrotxa)

Monestir benedictí, situat al cim de la serra de Sant Julià del Mont (903 m), al nord del terme, al límit amb el de Sant Joan les Fonts. La serra, continuació vers l’est de la serra de Batet, separa la vall del Ser (o de Santa Pau), al sud, de la vall del Turonell i de les altres valls, tributàries del Fluvià, al nord.

El monestir fou fundat vers el 866 per l’abat Rímila, que a precs del comte Otger de Girona obtingué aquell any un precepte de Carles el Calb d’immunitat i confirmació de béns. Aleshores era dedicat a sant Julià i sant Vicenç. Mort Rímila, s’uní en qualitat de priorat o cel·la monàstica a Sant Esteve de Banyoles.

Consta com de Banyoles entre el 878 i el 1175. Des del segle XIV fou una simple parròquia de l’ardiaconat de Besalú, que més tard (segle XVII) era sufragània de Sant Miquel de la Miana (la Parròquia de Besalú).

L’església de Sant Julià té una nau romànica, amb capelles laterals posteriors, un campanar sobre la façana i un pòrtic.

Sant Josep de la Muntanya

3 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Santuari de Gràcia, situat al barri de la Salut. Formà part del convent de la Congregació de Mares dels Desemparats per a nenes orfes, fundat primer a Sant Gervasi (1887), traslladat poc després al carrer de Sant Salvador i el 1896 traslladat a l’indret actual.

El santuari, obra de Miquel Pascual, s’inicià el 1896 i fou inaugurat el 1902. És un edifici neoromànic envoltat per un gran convent. El 1903 es fundà la Pia Unió de Sant Josep i una revista per a propagar la devoció al santuari.

Tot seguit esdevingué molt popular i els barcelonins escrivien cartes al sant demanant favors, que eren cremades en la processó mensual. El 1921 es féu la coronació canònica de la imatge de sant Josep.

L’asil té 150 orfes, nens i nenes.

Sant Jordi d’Alfama

6 Respostes

(l’Ametlla de Mar, Baix Ebre)

Antic castell, al nord del terme, a la costa, vora la cala de Sant Jordi (oberta al sector septentrional del golf de Sant Jordi), a l’antic desert d’Alfama o plana de Sant Jordi.

En aquest indret, donat el 1201 per Pere I de Catalunya-Aragó al cavaller Joan d’Almenara i al clergue Martí Vidal, a partir del segle XIV, fundadors de l’orde de Sant Jordi d’Alfama, hi bastiren un castell i un hospital, seu d’un dels priorats de l’orde, unit al de Montesa des del 1399. De fet, però, l’orde anà abandonant el castell (els mateixos priors deixaren de residir-hi) i la defensa fou assumida per la ciutat de Tortosa.

El 1575, tanmateix, l’orde recuperà el control del castell, el qual fou bombardejat per galeres castellanes el 1650, durant la guerra dels Segadors; refet al segle XVIII, serví encara durant la Primera Guerra Carlina.

Les seves ruïnes són conegudes per les torres de Sant Jordi.

Sant Joan les Fonts, monestir de

4 Respostes

(Sant Joan les Fonts, Garrotxa)

Antic priorat benedictí, filial de Sant Víctor de Marsella, situat al poble. L’església o esglésies de Sant Esteve, Sant Joan i Sant Miquel existien des del 958, que foren consagrades i es devien trobar molt properes; la de Sant Esteve i la de Sant Joan es refongueren en una de sola, amb els dos titulars; el 1079 fou donada pels vescomtes de Besalú, Udalard Bernat de Milany i la seva muller Ermessenda, a Sant Víctor de Marsella, perquè hi edifiqués un priorat.

Fou dotat amb cinc esglésies parroquials veïnes -Santa Eulàlia de Begudà, Santa Maria de Castellar, Sant Pere de Lligordà, Sant Martí de Capsec i Sant Cristòfol les Fonts (dites també de les Fonts Superiores per a distingir-les de les de Sant Joan, a les quals els documents diuen les Fonts Inferiores)- i moltes donacions per la contrada.

El primer prior, Guanarri, fou nomenat el 1079. Els bisbes de Girona confirmaren la donació a Marsella els anys 1106 i 1127 i consagraren la nova església del monestir el 1117.

Fou un priorat de pocs monjos: cinc als primers segles i dos al segle XIV. Depengué de Marsella fins el 1424; després fou encomanat a Sant Pere de Besalú, i el 1592 el papa Climent VIII l’uní a Sant Pere de Camprodon. Al segle XV ja no tenia comunitat i la parròquia adscrita al priorat era regida per un vicari perpetu.

Resta la gran església romànica, de tres naus, la central amb volta apuntada i les laterals de quart de cercle i una baixa portalada. El 1725 fou destruït un dels tres absis per ampliar la rectoria; també perdé el primitiu campanar romànic (l’actual és de 1791-92).

Després del 1939 fou restaurada, però gairebé no té culte des que perdé la parroquialitat del lloc.

Procedeix del priorat una majestat romànica, ara al Museu Diocesà de Girona. Conserva encara una gran pica baptismal romànica, amb relleus, signada amb les lletres MNA.

Sant Joan de les Abadesses, monestir de

57 Respostes

(Sant Joan de les Abadesses, Ripollès)

Abadia de monges benedictines. Fundat vers el 885 pel comte Guifré i la seva muller, Guinedilda, destinat a la seva filla Emma. La casa va ésser confiada a un grup de sacerdots que van regir-la fins a la majoria de l’abadessa Emma (898). Aquesta obtingué un precepte reial de Carles el Simple (899) que confirmava els béns donats al monestir i li hi concedia immunitat plena.

El 1017 el comte de Besalú, Bernat Tallaferro, va aconseguir una butlla papal que suprimia la comunitat benedictina; el monestir fou erigit en comunitat canonical dependent del bisbat de Besalú, creat per Bernat Tallaferro el 1020. Deu anys més tard la canònica quedà regida per un abat, fins al 1083, any en que els canonges foren expulsats; aquests hi tornaren el 1114, després d’haver-hi hagut novament, durant aquest període, una comunitat femenina.

L’església és romànica del segle XII, amb planta de creu llatina amb curiosa disposició de les absidioles entorn de l’absis. És un testimoni especial d’influència francesa dins el romànic català del temps.

A l’interior de l’església excel·leix el grup escultòric, amb les figures pintades del Davallament, obra de mitjan segle XIII.

Enllaç web: Monestir