Nom adoptat el 1937 per al municipi de Sant Llorenç Savall.
Ripoll del Vallès *
Deixa un comentari
Arxiu de la categoria: Història
Ripoll, escola de
(monestir de Ripoll, Ripollès, fi segle X – segle XIII)
Cercle de monjos literats. Cultivaren especialment la poesia, la música, l’hagiografia, la gramàtica i altres arts liberals del trivi i el quadrivi, la Sagrada Escriptura i més tard la història.
Encara que al monestir ja es notava activitat literària des de mitjan segle X, l’increment de producció és del temps de Miró Bonfill, comte de Besalú i bisbe de Girona (970-981); sobretot, però, prengué volada a causa de la presència d’Oliba al monestir.
Entorn d’ell treballaren activament companys seus com Joan de Santa Cecília de Montserrat, i deixebles aprofitats. Entre ells s’adreçaven cartes, es prestaven llibres, viatjaven des de Fontibre a Fleury i Pavia i Roma per cercar obres que no posseïen.
A la mort d’Oliba, molts d’ells continuaren produint, però a un ritme més alentit, per les pertorbacions internes que sofrí la comunitat monàstica. A la primera meitat del segle XII hi ha una revifalla, encara que generalment obra d’anònims.
No és pas de l’escola de Ripoll el poeta conegut per l’Anònim Enamorat que es conserva en un còdex ripollès del segle XII; més aviat sembla de la de Lorena.
La transcripció de llibres de l’escriptori durant tot aquest període fou molt notable. El catàleg dels còdexs de Ripoll confeccionat a la mort d’Oliba mostra la riquesa de texts amb què comptava l’escola per a la formació dels seus membres.
L’estudi de conjunt ha estat fet per Rudolf Beer i per Albareda; els texts de l’escola poètica foren publicats per Nicolau d’Olwer i la producció historiogràfica per Massó i Torrents i per Coll i Alentorn.
Ripoll, comtat de
(Ripollès, segle X – segle XI)
Territori regit per un comte que comprenia, aproximadament, la comarca actual del Ripollès (tret de les valls de Camprodon i de Ribes).
El seu origen és un pagus, format amb territoris dels comtats de Cerdanya i d’Osona. Se’n desprengué a la darreria del segle X per unir-se a la casa comtal de Cerdanya, i després, amb categoria de comtat, a partir del 988, a la mort del comte Oliba I Cabreta, el seu fill, Oliba, el futur bisbe i abat, actuà sovint al Ripollès com a comte.
El 1003 el renuncià a favor del seu germà el comte Bernat I de Besalú, comtat al qual restà unit definitivament.
Rimbalda, la
(Pontons, Alt Penedès)
Antiga fortificació i possessió, al límit amb el municipi de Querol (Alt Camp), situat a 791 m alt, al sud de la serra d’Ancosa.
Pertanyia al monestir de Santes Creus.
Actualment als seus voltants hom ha construït una urbanització.
Ribes del Penedès *
(Garraf)
Nom adoptat el 1937 per al municipi de Sant Pere de Ribes.
Ribes, sots-vegueria de
(Catalunya, segle XII – segle XVII)
Antiga demarcació administrativa, dependent de la vegueria de Cerdanya (després de Puigcerdà), que comprenia la vall de Ribes, fins a Campelles i Bruguera, llevat de la vall de Toses (més amunt de Planoles), que des del segle XVII fou agregada a la sots-vegueria de Berga.
De fet, als segles XVI i XVII eren sots-veguers els veguers de Camprodon.
Ribera de Sant Joan, la
(Sant Joan de les Abadesses, Ripollès)
(o la Parròquia de Sant Joan) Antic municipi, format per les masies de la vall de Sant Joan i el poble de Santa Llúcia de Puigmal, que l’any 1863 fou agregat al municipi.
Ribelles, baronia de
(Vilanova de l’Aguda, Noguera, segle XIII – )
Jurisdicció senyorial, centrada en el castell de Ribelles.
Al segle XIII ja pertanyia a una línia dels Ponts, i el 1590 era de Gispert de Ponts. El 1671 Pere de Ponts i de Guimerà la vengué (1671) a Francesc de Montserrat, primer marquès de Tamarit; sembla, però, que la seva neboda Maria Teresa de Ponts i de Ros, muller del marquès de Rebé, la pledejà i guanyà per sentència del 1702.
Tot i això, retornà als marquesos de Tamarit, que la vengueren als Duran, i aquests, vers el 1871, a Josep de Bofarull i Rafart, a qui fou reconeguda com a títol del regne, el 1872 pel rei Amadeu I, sense perjudici de tercers de millor dret i després d’haver interposat Bofarull un expedient ad perpetuam rei memoriam en el qual es digué que descendia dels antics Ponts, posseïdors de la dita baronia.
Ha passat als Llabrés.
Ribagorça, vegueria de
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Antiga demarcació administrativa.
Desapareguda després de la nova creació del comtat de Ribagorça.
El seu veguer, el 1280, ho era també de Pallars i, a la vegada, sobrejunter de Sobrarb.
Ribagorça, comtat de
(Franja de Ponent, segle IX – segle XVI)
Territori pirinenc que comprenia les conques dels rius Éssera i Isàvena i part de la conca de la Noguera Ribagorçana.
Al principi del segle IX els comtes de Tolosa conqueriren la zona septentrional d’aquest territori, juntament amb l’Alt Pallars; així, es considera Guillem I de Tolosa (vers 806) com el primer comte de Pallars-Ribagorça, si bé, pròpiament, els primers comtes de Pallars-Ribagorça de qui es tenen notícia foren Bigó (806-816) i Berenguer (816-835).
Vers el 833, Galí II d’Aragó ocupà el Pallars i la Ribagorça fins a l’any 848, en què fou desposseït per Frèdol I (848-852). Ramon I de Tolosa (852-863) fou succeït per Bernat II de Tolosa (863-872) i, en morir aquest violentament, aparegué una dinastia indígena independent, de fet, de Tolosa.
Aquesta s’inicià amb Ramon II de Pallars-Ribagorça (872-vers 920), fill de Llop Donat, comte de Bigorra, el qual es constituí en comte sobirà del Pallars i de la Ribagorça. Durant les campanyes sarraïnes del principi del segle X, Muhammad al-Tawil d’Osca penetrà per la Ribagorça i s’emparà d’alguns castells. A la mort de Ramon II (920) els fills es partiren el comtat: Miró i Unifred el succeïren al comtat de Ribagorça, i Isern i Llop es quedaren el Pallars.
Unifred (mort vers 950), associat ja al govern en temps del seu pare, governà conjuntament amb el seu germà Miró. Es casà amb Tota, filla de Galí Asnar, i continuà l’expansió vers Sobrarb. Miró I (mort vers 954) es casà amb Gemona i tingué un fill, Guillem I (mort vers 975), que ja actuà de comte en vida del seu pare i que potser cooperà en les tasques de govern amb el seu cosí germà Ramon, hereu del comtat.
Aquest, Ramon III (mort vers 960), es casà amb Garsenda de Fezenzac i foren fills seus: Unifred, Arnau, Isarn, Odesind, Ava i Toda, els quals, fora d’Odesind i d’Ava, participaren en el govern comtal.
Unifred II (mort vers 979) morí sense fills de la seva muller, Sança. El succeí el seu germà Arnau I (mort vers 990) i a aquest l’altre germà, Isarn I (mort 1003), que morí en lluita. Llavors el comtat passà a l’altra germana, Toda, que vers el 1008 es casà amb Sunyer I de Pallars (mort vers 1011), els fills del qual, Ramon i Guillem, es dividiren el comtat del Pallars, però sense drets al comtat de Ribagorça.
Toda, havent enviudat (vers 1011), associà Guillem Isarn, fill natural d’Isarn I, al govern de Ribagorça, però el 1017 fou mort pels homes de la Vall d’Aran. Llavors se suscità el problema successori, ja que hi havia dos pretendents: Ramon IV de Pallars Jussà i Sanç Garcés el Major, de Pamplona, descendents tots dos d’Ava, filla de Ramon III de Ribagorça.
Fou Sanç Garcés qui conquerí la zona central de Ribagorça (1018), mentre que la part nord restà en poder de Ramon IV de Pallars. Vers el 1025, el monarca pamplonès dominava tot el comtat de Ribagorça, llevat de la conca de la Noguera Ribagorçana, que pertanyia al comte de Pallars.
Des de l’any 1035 sembla que el territori de Sobrarb i Ribagorça fou regit per Gonçal (mort 1045), fill de Sanç Garcés de Pamplona, però el 1043 passà a Ramir I d’Aragó. Així el comtat de Ribagorça quedà definitivament vinculat al casal d’Aragó i després, pel matrimoni de Ramon Berenguer IV de Barcelona amb Peronella d’Aragó (1137), al casal de Barcelona fins al 1322, any en què Jaume II donà el títol de comte de Ribagorça a favor de l’infant Pere, el seu fill.
Hi havia hagut, però, disputes entre les corts catalanes i les aragoneses a causa de la divisió territorial de la corona catalano-aragonesa, segons la qual aquell comtat era inclòs a l’Aragó (1243), divisió rectificada el 1244, però que es restablí gràcies a l’acord pres per les Corts de Saragossa del 1300. Per apaivagar les protestes dels catalans, que ja havien recomençat el 1305, uns quants anys després (1322) Jaume II donà el comtat de Ribagorça a l’infant Pere I d’Empúries i decidí que fos regit per la legislació catalana, bé que sotmès a les Corts de Saragossa.
El comtat passà al fill de l’infant Pere, Alfons (Alfons I de Gandia) i després al fill d’aquest, Alfons II de Gandia; ambdós foren pretendents al tron català a la mort del rei Martí I. En morir Alfons II el títol tornà a la corona.
Alfons el Magnànim el cedí al seu germà Joan (futur Joan II), que en esdevenir rei el donà primer al seu fill legítim, el príncep Ferran de Girona (mort 1469), i després al fill natural Alfons d’Aragó. El succeí el seu fill natural, Joan d’Aragó.
El comtat tornà després a la corona, en temps de Ferran II el Catòlic.
