Arxiu de la categoria: Història

Sales, baronia de

5 Respostes

(Sales de Llierca, Garrotxa, segle XIII – )

Jurisdicció senyorial centrada al castell de Sales que comprenia, a més, els llocs i parròquies de Toralla, Sadernes, Entreperes, Gitarriu i Montella.

Apareix amb aquesta denominació vers la fi del segle XIII, quan era una possessió dels Rocabertí, dels quals passà, per venda, als Cornellà (vers el 1338) i als Malart (1360) i per successió d’aquests darrers als Alemany de Bellpuig (vers el 1610).

Des del començament del segle XVIII hi hagué plets per la baronia, de la qual s’anomenen senyors, per una part, els Ros, els Hortafà i els Miró, i per l’altra els Llupià i els Cotoner, marquesos d’Ariany.

Salces de Ebro, comtat de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XX – )

Títol concedit el 1924 al comerciant barceloní Dionís Conde i Gómez del Olmo (mort al balneari de Cardó, Baix Ebre, 1926), fundador de l’entitat Conde, Puerto i Cia i, més tard, dels grans magatzems El Siglo.

La denominació es donà pel lloc on radicava el patrimoni familiar matern del concessionari (Salces, Santader).

El seu nét i tercer titular Ricard Conde i Rosales ha estat moltes vegades campió de Catalunya i d’Espanya de natació i de waterpolo, així com internacional.

Salamanca, concòrdia de -1505-

Deixa un comentari

(Salamanca, Castella, 24 novembre 1505)

Acord signat entre Ferran II de Catalunya, Joana I de Catalunya i Felip I de Castella, en virtut del qual es comprometien a governar conjuntament els regnes de Castella i Lleó. Felip i Joana serien jurats reis per les Corts, i Ferran, governador a perpetuïtat.

La mort d’Isabel la Catòlica (1504) i la subsegüent regència de Ferran havien ajudat a les intrigues de la noblesa castellana (afavorida per Felip I i Maximilià d’Àustria) amb la formació d’un bàndol partidari dels Habsburg, el qual volia desplaçar Ferran.

Per fer-hi cara, pactà amb Lluís XII de França (tractat de Blois, 1509) i es casà amb Germana de Foix. Fou per contrarestar els efectes d’aquesta aliança amb França que Felip inicià un apropament al regent de Castella, que portà a la concòrdia de Salamanca.

Sagnari

Deixa un comentari

(Ripollès)

Vila de la comarca, que a l’època del repoblament Guifré I i Guniedilda concediren al monestir de Sant Joan de les Abadesses (887). El 913 ja tenia set masos dins la seva demarcació.

No es conserva el nom; radicava a l’esquerra del Ter, sota la serra de Costallisa.

Rupit, marquesat de

6 Respostes

(Catalunya, segle XVII – )

Títol senyorial concedit el 1681 a Francesc Antoni de Bournonville i de Perapertusa, vescomte de Jóc i senyor de les baronies de Rupit i Fornils. Comprenia els actuals termes de Rupit, Susqueda i Pruit (llevat de Sant Llorenç Dosmunts).

Passà als Ponts de Mendoza, marquesos de Vilanant, als Abarca de Bolea, comtes d’Aranda, i als Silva, ducs de Lécera.

La baronia de Rupit formà part inicialment del terme del castell de Fàbregues, dividit al segle XI en els de Rupit (que comprenia les parròquies de Sant Joan de Fàbregues, la de Pruit i la de Sant Miquel de Rupit) i el de Fornils (amb Sacalm, Susqueda i el Far); reunificats els dos termes al segle XIV, s’anomenaren de Rupit i Fornils.

El domini del lloc passà dels Cardona (antics vescomtes d’Osona) als Pallars i Cruïlles, i després, sempre per casament, als Cruïlles- Vilademany, als Perapertusa i als Bournonville.

Rubinat, batalla de -1462-

10 Respostes

(Sant Pere dels Arquells, Segarra, 23 juliol 1462)

Combat lliurat a l’inici de la guerra contra Joan II, entorn del castell de Rubinat, entre les forces reialistes refugiades al castell i ajudades pel mateix rei Joan II, que hi acudí des de Balaguer -un total de més de 2.000 combatents- i el de la Generalitat, que pujava a uns 1.800 combatents, la gran majoria de peu.

L’exèrcit reialista restà victoriós. De l’exèrcit del Principat, moriren els principals capitostos, molts fugiren i caigueren presoners uns 600 homes.

No fou, amb tot, un fet d’armes decisiu que canviés la situació militar general, però el retrocés, per part de la Generalitat, fou difícil de remuntar.

Rubinat, baronia de

3 Respostes

(Catalunya, segle XV – )

Títol concedit el 1476 a Joan d’Aimeric i de Subirats, algutzir reial, senyor de Rubinat, Sant Antolí, Sant Feliu de Pallerols, Timor, Ondara i Gàver per la seva intervenció a la guerra civil.

Passà als Erill, barons i després comtes d’Erill, i als Melzi.

Rotllada, la

Deixa un comentari

(Santa Maria de Corcó, Osona)

Antic hostal i ferreria, prop de Cantonigròs, sobre l’antic camí ral de Vic a Olot.

Esmentat des del segle XIX. Hom l’anomenava també hostal de la Cabreta o del Trenc.

L’edifici actual és de 1690-1723, restaurat el 1972. Havia servit d’hostal fins al 1968.

Rosselló i Cerdanya, comtats de

59 Respostes

(Catalunya Nord, segle XIII – segle XVII)

Territori format pels dos antics comtats de Rosselló i de Cerdanya. El primer en la seva extensió del segle IX, coincidint amb la diòcesi d’Elna i que comprenia per tant, a més de la plana costanera del Rosselló, el vescomtat de Castellnou, el Vallespir i el Conflent, i el segon sense el Berguedà, que foren tinguts en feu pel comte Sanç I i pel seu fill Nunó I, a la mort del qual revertiren a la corona el 1242 i que Jaume I cedí al seu fill Jaume com a part integrant del regne de Mallorca.

Jaume I de Catalunya-Aragó preveié ja el 1261 en el seu testament la partició dels seus estats entre els seus fills Pere i Jaume, a qui adjudicà el regne de Mallorca, els comtats de Rosselló i Cerdanya, la senyoria de Montpeller, el vescomtat de Carladès i la baronia d’Omeladès.

L’infant Jaume administrà des d’aleshores el seu futur regne com a veguer i procurador general del rei (mort el 1276) i convertí Perpinyà en la segona capital (després de Palma de Mallorca), on residí molt sovint i hi féu construir un magnífic castell reial entre els anys 1274 i 1300. Del 1276 al 1344 el nou regne de Mallorca mantingué més o menys la seva independència davant Barcelona gràcies sobretot a l’ajuda del rei de França i dels papes d’Avinyó.

Malgrat les greus vicissituds polítiques que conegueren els regnats de Jaume II de Mallorca (1276-1311), Sanç I de Mallorca (1311-24) i sobretot de Jaume III de Mallorca (1324-49), aquest període fou per al Rosselló el de màxima prosperitat, sobretot de Perpinyà, promoguda al rang de capital i enriquida, especialment, per la fabricació i el comerç dels draps.

Efectivament, ja el 1279 el rei Pere II de Catalunya-Aragó exigí del seu germà el rei de Mallorca que li retés homenatge; aquest contestà a aquesta manifestació de força aliant-se amb el rei Felip III de França, que el 1285 envaí el Rosselló. El rei Pere, però, aconseguí d’emparar-se del castell reial de Perpinyà i obligà així el rei Jaume II de Mallorca a fugir; el mateix rei francès morí a Perpinyà en la retirada.

Les hostilitats perduraren encara, però firmada la pau d’Anagni el 1295 els reis de Mallorca estigueren en bones relacions amb els de Catalunya-Aragó. Però en designar el 1322 el rei Sanç I de Mallorca com a successor el seu nebot Jaume, encara infant, per manca de successió directa, donà peu a una nova temptativa de recuperació del regne per part de Jaume II de Catalunya-Aragó; el papa aconseguí d’evitar una guerra.

Aquesta arribà el 1344, any en què el nou rei Pere III de Catalunya-Aragó envaí Mallorca mentre el rei Jaume III de Mallorca es refugiava al Rosselló. Després d’un intent de recuperar els seus estats amb l’ajuda del rei francès, amb la invasió del Conflent i la Cerdanya, fou finalment vençut i mort a Llucmajor (Mallorca) el 1349.

Els comtats de Rosselló i Cerdanya restaven integrats de nou directament a la corona catalano-aragonesa. Durant aquest període del regne de Mallorca, els comtats continuaren essent dividits administrativament en vegueries i sotsvegueries. La vegueria de Rosselló, amb capital a Perpinyà, s’uní amb la sotsvegueria de Vallespir i amb el territori d’Illa, que fins el 1309 pertanyia a la de Conflent. La de Conflent, amb capital a Vilafranca de Conflent, corresponia aproximadament a l’actual comarca del Conflent amb la sotsvegueria de Capcir, la vegueria de Cerdanya amb capital a Puigcerdà, amb el Baridà com a sotsvegueria i la vall de Ribes, que tingué una administració pròpia.

Aquestes demarcacions foren respectades per Pere III de Catalunya-Aragó el 1344 en incorporar els comtats a la corona i crear aquest mateix any la nova governació de Rosselló i Cerdanya, centrada a Perpinyà.

La ciutat consolidà la seva categoria de segona capital del Principat, hi fou establerta una seca (1346) per a encunyar or, en foren reforçades les fortificacions (1365), hi fou construït el Castellet i fundat l’estudi general. El seu fill Joan I creà el 1388 el tribunal del consolat de mar i el 1397 era iniciada la construcció de la llotja.

Del 1408 al 1415, els Comtats foren protagonistes d’alguns episodis cèlebres relacionats amb el Cisma d’Occident, amb l’estada al palau reial de Perpinyà del papa Benet XIII, el concili convocat pel papa el mateix 1408, l’entrevista del nou rei Ferran I de Catalunya-Aragó amb l’emperador Segimon i llur ruptura amb el papa Benet XIII (conferència de Perpinyà) el 1415.

Sota Alfons el Magnànim, sempre ocupat a la Mediterrània, els Comtats es beneficiaren de la bona administració de la reina Maria, lloctinent general, que residí sovint a Perpinyà i hi convocà corts.

Tot canvià amb Joan II de Catalunya-Aragó, el qual, ocupat en la revolta dels catalans del Principat (guerra contra Joan II), féu la imprudència el 1462, al tractat de Baiona, d’empenyorar els comtats de Rosselló i Cerdanya al rei de França Lluís XI en garantia d’una important ajuda en homes d’armes. Ocupats els Comtats des del 1463, fou establert un nou lloctinent, Joan de Foix, un nou governador, Bernat d’Oms, i creat un parlament amb jurisdicció sobre els dos comtats.

La revolta contra la nova administració francesa es propagà a partir de l’abril de 1472. El primer de febrer de 1473, Joan II, al capdavant d’un exèrcit, entrà a Perpinyà i s’hi tancà mentre la guarnició francesa es retirava al castell reial i un nou exèrcit enviat per Lluís XI assetjava la ciutat (abril-juny 1473). El 24 de juny era signada una treva i, poc després, el tractat de Perpinyà neutralitzava provisionalment els Comtats.

Amb tot, Lluís XI, aprofitant les dificultats de Joan II de la banda de Castella, violà tots els compromisos i ocupà de nou el Rosselló: s’emparà d’Elna (1474) i féu executar el governador Bernat d’Oms al castell de Perpinyà. Privats de tot auxili, els perpinyanesos resistiren un setge de vuit mesos, però es rendiren finalment per ordre de Joan II el 10 de maig de 1475, que atorgà a la ciutat el títol de fidelíssima.

La repressió fou molt dura. Hi hagué alçaments diversos de la població contra els ocupants; el 1477 Damià Descatllar intentà en va d’apoderar-se de Puigcerdà. Durant el període de domini francès el rei de França concedí el títol de comte de Rosselló a un fill legitimat del cinquè duc de Borbó, l’almirall Lluís de Borbó (mort el 1487), que el transmeté als seus fills, Carles de Borbó (mort sense fills el 1510) i Susagna de Borbó, muller primer de Jean de Chabannes, comte de Dammartin, i després de Charles de Boulainvillier, que també s’intitulà comte de Rosselló.

El 1493, però, pel tractat de Barcelona els comtats de Rosselló i Cerdanya foren reintegrats a la corona catalano-aragonesa i posava fi a trenta anys de guerres i ocupacions continuades. Amb tot, llur situació fronterera fou causa de reiterades alarmes com a conseqüència de les relacions tibants entre els reis de França i els dels regnes hispànics; el 1520 un exèrcit francès s’apoderava de la Tor de Querol i arribava a les portes de Puigcerdà; el 1542 Perpinyà, assetjada pel delfí de França Enric, era defensada victoriosament pel duc d’Alba. Una altra temptativa infructuosa per part de França tingué lloc el 1595.

Les guerres de religió franceses afectaren els Comtats en forma d’incursions frontereres. A la inseguretat i a una excessiva tendència centralitzadora -tot i que la governació dels Comtats continuà de dret essent independent de la governació del Principat de Catalunya-, s’hi afegí al segle XVII la pesta: l’epidèmia més mortífera tingué lloc el 1631, any en què Perpinyà perdé la meitat de la seva població.

La guerra amb França reprengué a partir del 1639, marcada per la caiguda de Salses i la seva represa, al moment en què els catalans s’aixecaven contra la intransigència del ministre comte duc d’Olivares i la brutalitat de les tropes castellanes (guerra dels Segadors). En 1640-41 els catalans firmaren l’aliança amb França i proclamaven Lluís XIII comte de Barcelona. El governador castellà de Perpinyà es rabejà amb els perpinyanesos rebels, mentre que tropes franco-catalanes iniciaven el blocatge de la vila, que durà trenta mesos. Cotlliure queia en mans franceses el 1642, Salses el 1643 després de la capital.

Però abandonat el Principat a la seva sort pels francesos, Barcelona hagué de capitular el 1651. El 1659 el tractat dels Pirineus havia de consagrar l’annexió definitiva dels comtats de Rosselló i Cerdanya, llevat de la Baixa Cerdanya, amb l’enclavament de Llívia, a França i foren convertits per l’administració francesa en província del Rosselló. Integrada aquesta el 1790 en el nou departament dels Pirineus Orientals, conserva amb tot popularment i en certa manera oficialment la denominació del Rosselló.

Rosselló, vescomtat de

3 Respostes

(Catalunya Nord, segle IX – segle XI)

Jurisdicció de l’antic comtat de Rosselló.

El primer o un dels primers a portar el títol de vescomte al Rosselló fou un Alfons vicecomite documentat en un judici del 832 celebrat a Elna i relatiu a unes terres de Santa Maria d’Arles. D’aquest Alfons, que el 847 rebé unes donacions del rei Carles II el Calb, hom sap que era fill d’un Sunvild, germà d’un Gomesind i pare d’un Sumnold i un Riculf.

Poc després, l’any 858, hi havia documentat un altre vescomte, Riquelm, que no devia ésser del Rosselló, però no consta ni és gens segur que fos emparentat amb l’Adefonsus vicecomite del 832 i el 847, car aleshores la dignitat vescomtal encara no havia esdevingut hereditària. La privatització del títol, més que no pas de la funció, vescomtal degué ésser obra del segle X.

Amb tot és al segle XI que es troba el títol vinculat amb seguretat a un llinatge els membres del qual, en lloc de titular-se vescomtes de Rosselló, s’anomenaren de Tatzó perquè entre les seves possessions hi havia aquest lloc i perquè, havent passat l’època en què els vescomtes exercien funcions públiques arreu del comtat, els vells vescomtes de Rosselló es convertiren en senyors feudals amb una jurisdicció més limitada territorialment.

A l’època de transició correspon el vescomte Guillem Adalbert, que l’any 1030 figura al costat del comte Gausfred II presidint una enquesta judicial feta a l’església de Toluges.

En una donació d’un alou de Banyuls dels Aspres feta l’any 1043 a l’església d’Elna es precisa també que la propietat donada limita amb terres d’un vescomte anomenat Oliba, del qual no se sap quin parentiu podia tenir amb l’anterior.

Finalment, en un judici del 1051 favorable a l’abadia de Cuixà hi figura un Guillem que es diu vescomte de Tatzó, títol que després portaren els seus descendents en lloc del vell títol vescomtal de Rosselló.