(Sant Just Desvern, Baix Llobregat)
(o Sant Joan Salerm) Antic monestir de monges canongeses augustinianes, al sector muntanyós del nord del terme, prop de can Cuiàs.
La comunitat s’hi establí al segle XIII (l’església és esmentada el 1277) i es traslladà a Barcelona després del 1450, i el 1466 es fusionà amb les monges de Montalegre.
El lloc fou venut al segle XVIII, i el culte a sant Joan Baptista i sant Joan Evangelista passà a la parròquia. Resten escassíssimes ruïnes.
(o de Bossols, o de Mussols) Antiga església, actualment arruïnada, de l’antic municipi de Bassegoda, encinglerada a 902 m alt als contraforts orientals del puig de Bassegoda, dominant la vall de la Muga.
És esmentada ja el 1413 sota l’advocació de santa Maria (la imatge fou també anomenada Mare de Déu dels Corb), que fou substituïda per la de sant Joan, i hom hi feia un aplec el dia del sant. Depenia de la parròquia de Corsavell.
Arruïnada al començament del segle XX, la imatge de la Mare de Déu (dita també de la Paloma pel seu color blanquinós) fou portada a la parròquia de Llorona, on fou cremada el 1936.
(Sant Feliu Sasserra, Bages)
Antiga parròquia rural, dins la demarcació històrica de Lluçà, situada al sector meridional del terme, en una elevació davant el mas de la Cirera, on hi havia hagut l’antic castell de la Cirera.
Fou sufragània des del segle XV de la parròquia de Sant Feliu i fou abandonada al segle XVIII. Només en resta la planta.
(Catalunya, segle XIX – )
(o josefina) Membre de la congregació religiosa femenina de dret pontifici fundada pel jesuïta Francesc X. Butinyà i per Isabel de Meranges.
Té com a finalitat el servei dels malalts i dels hospitals, tenir cura de nenes òrfenes i la reeducació religiosa i moral de noies desencaminades.
El 1878, quan el bisbe n’aprovà les constitucions (basades en les dels jesuïtes), tenien dues cases al bisbat de Girona i una al de Barcelona. En 1882-85 hom intentà de fusionar la congregació amb una de similar, les serventes de Sant Josep, fundada pel mateix Butinyà a Salamanca, però l’oposició de la part castellana ho impedí.
El 1900 obtingueren el decretum laudis, seguit de l’aprovació pontifícia (1902) i de l’aprovació definitiva (1935).
El 1925 foren enviades les primeres religioses a Amèrica, i el 1958 la congregació es dividí en quatre províncies: dues a Europa, una a l’Amèrica Central i l’Amèrica del Nord, i l’altra a l’Amèrica del Sud. La casa generalícia passà, després, de Girona a Madrid.
(Grècia, 1382 – ? )
Orde militar, creat a la Grècia catalana pel rei Pere III.
Devia ésser una mera prolongació de l’orde dels cavallers de Sant Jordi d’Alfama que tingué la seva seu al castell de Levàdia.
(Catalunya, 1201 – 1400)
Orde militar fundat per Pere I de Catalunya. L’investí amb el domini de les terres del desert d’Alfama (l’Ametlla de Mar).
L’orde es regí per la regla de Sant Agustí, fou confirmat (vers 1373) pel papa Gregori XI a instàncies de Pere III el Cerimoniós i rebé d’aquest monarca el lloc d’Aranda.
El rei Martí I l’Humà, davant la decadència de l’orde, l’adjuntà al de Montesa, acte que fou confirmat pel papa Benet XIII pel gener de 1400.
(Catalunya-Aragó, segle XIII – segle XVIII)
Confraria del braç militar, establerta, sota la protecció reial, en diferents punts dels Països Catalans.
El 1263 Jaume I aprovà la fundació i la dotació d’una confraria de Sant Jordi a Terol. El 1303 n’hi havia una altra d’establerta a Múrcia. La confraria de València, composta de cavallers que portaven vestit blanc amb creu vermella, rebé un reglament el 1353.
A Girona fou creada per l’infant primogènit Joan, duc de Girona, el 1386, a l’església dels framenors. La confraria de Mallorca fou creada per Joan II el 1460 i la de Lleida el 1553.
A Barcelona hi havia també confraries de Sant Jordi des de la fi del segle XIV (Pere el Cerimoniós el 1371 hi havia fundat la confraria dels cavallers de Sant Jordi), però les primeres ordinacions conegudes són del 1565 i foren reformades el 1573, el 1580 i el 1595 i depenia de la diputació del general.
(Catalunya, segle XIV)
Crit de guerra emprat dels combatents catalans a l’edat mitjana.
La Crònica de la Morea l’esmenta com a proferit pels almogàvers a la batalla del Cefís (1311).
(Piera, Anoia)
Nom històric, totalment desaparegut, que tingué entre el 1265 i el 1300 una fortalesa i castlania que es creu que era situada al mercadal de la vila.
Fou concedida per Jaume I a Guillem Sescorts o Sescots. Atesa la vinculació dels Sescots a l’orde de Sant Jordi d’Alfama, hom ha cregut que li pervindria el nom d’aquest orde militar.
