(Vic, Osona)
Antiga església romànica, existent el 1088, construïda a l’antiga vil·la rural de Boada (962), al sud-oest de la ciutat.
Fou volada el 1959. Ha deixat nom al molí de Sant Llorenç i a la veïna horta de Sant Llorenç.
(Sant Julià de Vilatorta, Osona)
Antic castell, reemplaçat al segle XII per la canònica augustiniana de Sant Llorenç del Munt.
La seva jurisdicció fou reemplaçada al llarg del segle XI pel castell de Meda o de Sameda.
Despoblat, sobre Corçà, a l’extrem nord-oest del terme. Ha estat conegut amb els noms de Sant Llorenç d’Ares, de l’Espinalt o de la Roca. Hi romanen importants restes del castell de Sant Llorenç i de l’església de tipus romànic.
És documentat des del 1068. Entre el 1201 i el 1209 hi havia una comunitat o capítol de caire clerical a l’església de Santa Maria de Sant Llorenç, regida pel prior o ministre Simó.
El 1648 hi havia a l’església de Sant Llorenç un priorat de monges cistercenques, segurament filial de Vallverd, a Tragó, d’història desconeguda.
(la Roca del Vallès, Vallès Oriental)
Antiga església i quadra civil, dins la demarcació parroquial de Vilanova de la Roca.
Es trobava al límit de les jurisdiccions dels castells de la Roca del Vallès i de Montornès, al sud de Vilanova, dalt d’un turó on avui hi ha la masia de la Casa Alta.
Existia ja el 1149; al segle XIX fou abandonada i es convertí en dependència de la masia. El culte passà a una capella de l’església parroquial de Vilanova de la Roca.
(Tossa de Mar, Selva)
(pop: Salionç) Antiga parròquia (l’església de Sant Lionç és esmentada ja el 966), situada a l’indret de l’actual masia de Sant Lionç, prop de la costa, on s’obre la petita cala de Sant Lionç, a la desembocadura d’un torrent, al sector espadat entre la punta Arumí i el cap Pentiner.
Actualment hi ha una urbanització turística.
(les Llosses, Ripollès)
(o de Moreta, o de Vilacorba) Antiga església parroquial, situada prop de l’antic mas Moreta.
Existia ja el 1014. Perdé la majoria dels seus antics masos al segle XIV i es convertí en una sufragània de Sant Vicenç de Palmerola.
Hom l’ha confosa sovint amb Sant Julià de Cosp (antiga sufragània de Sant Jaume de Frontanyà), també del municipi de les Llosses.
(Barcelona, Barcelonès)
Antiga església, existent ja el 986, a mitja muntanya de Montjuïc, que al segle XI era ja una de les parròquies del territori de Barcelona.
El 1323 conservava encara la seva jurisdicció parroquial (dins la qual hi havia el cementiri jueu de Montjuïc i les capelles de Sant Bertran i Santa Madrona), però al segle XV el seu antic terme era repartit entre les parròquies urbanes de Sant Just i del Pi, situació que persistí fins al segle XIX.
(Sant Joan Lohitzune, França, 7 juny 1660)
Decret proposat pel cardenal Richelieu al rei Lluís XIV de França i signat per aquest, pocs dies després de la signatura de la pau dels Pirineus.
Segons l’edicte restaven abolits per sempre totes les institucions polítiques dels comtats de Rosselló i Cerdanya (aquest, en la part que atribuïa a França). Alhora què era creat el Consell Sobirà del Rosselló.
Aquesta abolició era era una violació flagrant dels juraments de Lluís XIII i del mateix Lluís XIV de respectar aquestes institucions de les terres catalanes incorporades a l’estat francès.
(Lleida, Segrià)
Antic raval d’origen àrab situat al nord i a dos quilòmetres de la ciutat, camí d’Albesa, al peu del planell del Secà de Sant Pere, a la partida del Bovar.
Conquerida Lleida, el bisbe Guillem Pere de Ravidats consagrà la mesquita al culte catòlic (1149), i el 1168 es constituí cap a la pabordia de Sant Joan del Segrià, que comprenia les esglésies de Torrefarrera, Rosselló, Alandir, Vila-ratera (Alguaire), Vilanova de Segrià, Raïmat i Sant Salvador.
Els hospitalers, que des del 1152 posseïen la comanda d’Alguaire, pretenien la plena jurisdicció sobre el Segrià, i del 1173 al 1192 sostingueren un espinós litigi amb els bisbes de Lleida, en el qual intervingué el legat Gregori, cardenal de Sant’Angelo, nebot del papa Celestí III. Els hospitalers acabaren vencent, però la parròquia persistí.
El 1282 és esmentada encara l’església de Sant Joan del Segrià; el 1382 consta igualment la pabordia del Segrià adscrita a la catedral de Lleida. En canvi, ja no consta en els censos del 1429.
El raval desaparegué a conseqüència del despoblament ocasionat pel cicle pestífer del 1348 al 1380. L’església esdevingué una casa de camp.
Després de la Guerra Civil de 1936-39 en aquest indret ha estat creat un suburbi d’immigrants del sud de l’estat espanyol, el Secà de Sant Pere.
(l’Escala, Alt Empordà)
Monestir de localització desconeguda, situat prop d’Empúries.
Era una petita comunitat femenina que seguia la regla benedictina i que decaigué molt en la despoblació del 1348.
El 1368 fou unit a les petites comunitats de Santa Margarida de Vilanera i de Santa Coloma de Matella (les tres cases juntes tenien només cinc monges).
