(Centelles, Osona)
Antiga parròquia, després sufragània de la de Santa Coloma de Centelles, situada al pla de la Garga.
Fou dotada el 1094 i consagrada el 1097; aleshores era dedicada a Santa Maria. El 1868 el seu territori s’uní a la parròquia de Sant Martí de Centelles.
És arruïnada des del segle XIX.
(Tarragona, Tarragonès)
Antic monestir benedictí i després de monges clarisses o damianites, situat a l’oest de la ciutat, prop de la necròpolis romano-cristiana.
Fou erigit per l’arquebisbe Bernat de Tort, que el 1155 el cedí al monestir de Sant Pere de Besalú. La comunitat ja hi era el 1159 i hi subsistí fins als volts del 1250. En aquest convent se celebraren els anys 1227, 1233 i 1237 els capítols de la Congregació Claustral Tarraconense.
Abandonat, per raons desconegudes, pels benedictins, s’hi reuní abans del 1255 una comunitat de monges franciscanes clarisses, que el 1270 ja s’havien traslladat al lloc on hi hagué el convent de Santa Clara de Tarragona, a causa de la insalubritat del lloc. Després es convertí en santuari, on tenien la seva seu les confraries dels cordellers i després la dels hortolans.
Una visita del 1618 diu que tenia una església de tres naus amb un claustre al seu costat al qual donaven les habitacions monacals.
Fou del tot destruït el 1643 a conseqüència de la guerra dels Segadors.
(Barcelona, Barcelonès)
Antiga església de la muntanya de Montjuïc, construïda al tombant del segle XV i l’inici del XVI, on es veneraven les relíquies d’aquesta santa barcelonina.
Inicialment pertangué al monestir de Sant Pau del Camp, però el 1564 s’uní al monestir de Jesús, els religiosos del qual s’hi instal·laren temporalment. En 1576-78 s’hi establiren els caputxins, i el 1582 els servites; també intentaren d’establir-s’hi els recol·lectes i els augustinians; després d’una estada interina dels trinitaris (1618), passà als caputxins (1619).
Desaparegué amb el setge del 1640; reedificada en 1661-64, fou aterrada definitivament durant la guerra de Successió.
En record seu, al segle XIX hom donà el seu nom a una parròquia del Poble Sec.
(Catalunya, segle XIX – )
Títol concedit el 1856 a Jaume Gibert i Abril, tresorer general de la reina i intendent de la reial casa i patrimoni, cunyat del primer marquès de Casa Riera.
Passà als Ricart.
(Girona, Gironès)
(o Santa Eulàlia de Costa) Antiga parròquia de la ciutat, que restà inclosa dins les muralles, al sector de Sant Pere de Galligants.
A causa de la devastació soferta durant la guerra del Francès fou abandonada. N’era sufragània l’església de Campdorà.
Per la veneració que hi rebé santa Llúcia, a la qual era dedicat un altar, fou anomenada també Santa Llúcia Sacosta.
(Barcelona, Barcelonès)
Antic convent de canonges augustinians, fundat pel bisbe Guillem de Torroja el 1155 en una capella dedicada a santa Eulàlia pròxima a la ciutat.
El 1293 la comunitat es traslladà al convent augustinià dels anomenats frares del sac, situat dins la ciutat, a la plaça de Santa Anna (actual avinguda del Portal de l’Àngel), on a la fi del segle XIV, amb l’ajut de Joan I, edificaren una nova església i un claustre de bon estil gòtic. En depenia el priorat canonical de Sant Pere de Cubelles.
El 1423, a instàncies d’Alfons IV i amb l’aprovació papal, es refongueren amb la comunitat de Santa Anna de Barcelona, abans de l’orde del Sant Sepulcre, i passaren a residir al monestir de Santa Anna.
Aleshores es traslladà a Santa Eulàlia una comunitat de religioses dominicanes procedent del monestir de Prulla (Llenguadoc), que des del 1351 era prop del portal de Jonqueres, prop de la muralla de la ciutat. En passar a Santa Eulàlia prengueren el nom de convent de Montsió.
(Barcelona, Barcelonès)
Antiga capella, erigida vers el 1463 a Sarrià. Fou edificada sobre el lloc on segons la tradició havia nascut i s’havia criat santa Eulàlia de Barcelona.
Els consellers de Barcelona hi acudien en processó amb el clericat de la seu en les secades i altres flagells públics i en festes de la ciutat.
El 1578 el lloc fou donat al pare Ángel Alarcón de Tordesillas per fundar-hi el primer convent caputxí, juntament amb l’església, entre els anys 1633-37, i esdevingué el noviciat de l’orde de tot Catalunya.
Convent i església, enriquits amb una relíquia de santa Eulàlia el 1630, foren un centre de devoció dels barcelonins, que continuaren acudint-hi. Era molt popular la font de Santa Eulàlia, descoberta el 1637.
Al llarg del temps s’amplià amb nous altars (1784), un campanar i cor, i el seu voltant, ple de boscs, s’omplí de capelles i donà origen al desert de Sarrià, visitat per reis i personatges importants.
El convent de Santa Eulàlia de Sarrià fou destruït el 1835. El 1887 fou restablerta a la vora la vida conventual, sota l’advocació de santa Anna.
A l’indret del vell convent s’instal·là un estatge de beneficència, l’Institut del Desert de Sarrià per a Obrers Invàlids.
(Santa Coloma de Farners, Selva, abril 1640)
Revolta popular durant la Guerra dels Segadors.
L’algutzir reial Monredon havia ordenat que s’hi allotgés el terç de Lleonard Moles, la qual cosa provocà aldarulls per part de la població.
Monredon ordenà incendiar les cases dels qui es negaren a l’allotjament, i això provocà que els veïns, en represàlia, incendiessin aquella on s’havia refugiat ell mateix.
En represàlia de la mort de l’algutzir, el virrei féu incendiar la vila, com abans ja havia fet amb l’església de Riudarenes.
(Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, segle XVI – )
Títol senyorial concedit el 1599 a Pere de Queralt i d’Icard, quan n’era senyor de la vila.
La grandesa d’Espanya li fou annexada el 1647 al seu nèt -fill del segon titular, Dalmau de Queralt i de Codina- i tercer comte, Dalmau de Queralt i d’Alagó, a la mort del qual passà als Reard, que es cognomenaren Queralt.
La grandesa li fou renovada, el 1792, al setè, Joan de Queralt i de Pinós.
Continua en la mateixa família.
(Barcelona, Barcelonès)
Antic convent de frares dominicans.
Establert l’orde en aquesta ciutat el 1219, al final del segle XIII ja tenia construïda l’església, un claustre i diferents dependències conventuals, que foren ampliades successivament, fins que foren totalment destruïdes el 1837. Estaven situades a l’antic raval de Sant Pere.
Es conserven nombrosos gràfics i restes decoratives d’aquest singular conjunt monumental, de tanta influència en el posterior desenvolupament de l’arquitectura gòtica barcelonina.
Contenia nombrosos monuments funeraris, d’un gran interès des del punt de vista de l’escultura, i altres obres d’art.
