(Catalunya, segle XVII – )
Títol concedit el 1682 a Miquel de Salbà i de Vallgornera, senyor de Vilanant i del castell de Santiga, cavaller de Sant Jaume i lloctinent general de Mallorca.
Passà als Ponts de Mendoza, comtes de Robres, als Abarca de Bolea, comtes d’Aranda, i als Silva, ducs d’Híxar.
(Barcelona, Barcelonès)
Antic nom de l’antiga força o torre de Sarrià, a partir dels segles XVII i XVIII (situada al límit amb l’antic terme de Sant Gervasi de Cassoles), al pla de Barcelona, per tal com passà a ésser propietat de Ramon de Vilana-Perles i dels seus successors.
El contrafort de la serra de Collserola als vessants del qual s’assenta rep el nom de turó d’en Vilana (més amunt del mateix turó fou construït el gran col·legi dels escolapis de Sarrià).
(Nàpols, Itàlia, segle XVIII – )
Títol concedit el 1750 a Antoni de Peguera i de Vilana-Peguera, senyor de Monells i Toloriu i nebot del primer marquès austriacista de Vilana.
El succeí el seu fill Francesc de Paula de Millars, òlim de Peguera i de Camps, que morí sense fills el 1810.
Passà als De las Infantas, cognomenats Millars.
(Catalunya, 1135 – segle XV)
Jurisdicció feudal de l’antic comtat de Pallars, que comprenia, a l’origen, la vall de Siarb -avui, de Soriguera-. Els vescomtes de Pallars, després d’un breu temps d’anomenar-se vescomtes de Siarb, adoptaren el nom definitiu de Vilamur el 1135, però no signaren com a vescomtes fins el 1149. El primer a fer-ho fou Pere (II) de Vilamur (vescomtat de Pallars).
Al segle XII actuaven a les altes valls dels Pirineus frontereres amb l’Urgell, i signaren pactes dels bisbes d’Urgell i dels vescomtes de Castellbò.
Al segle XIII foren convocats a corts, tingueren accés a l’episcopat i establiren un doble matrimoni amb la casa comtal pallaresa (1250), acordat entre el vescomte Pere (IV) de Vilamur i el comte Roger I; com a garantia el comte lliurà els castells de Montcortès, Peramea, Estac, Enviny, Castellgermà i Espluga de Serra (1254) i els llocs de Santa Engràcia, Salàs, Riverd, Puiforniu, Llavorsí, Torre de Ribera, Escaló i Segura (al camí del port de la Bonaigua); el vescomte lliurà els castells de Naens, Cadolla, Castellnou i les Escaldes, i amb el consentiment dels seus vengué el castell de Sarroca al monestir de Gerri (1213).
Sense possibilitats d’expansió, s’abocaren a la Ribagorça i Aragó: el vescomte Pere (V) de Vilamur manà de restituir el mal que havia fet als homes de la Clamosa, Graus, Montsó, Cofita, Estadella, Alaó, Lasquarri, Xalamera, Siscar i Sant Pere de Molins. Tingué poc relleu al comtat d’origen, davant l’influx creixent dels Cardona, estretament lligats a la casa comtal.
Es convertiren en fidels col·laboradors de la monarquia, després que el vescomte Ramon (I) de Vilamur es revoltés contra el rei Pere II, amb els comtes de Foix, Pallars i Urgell; assetjat a Balaguer (1280) i empresonat, hagué de lliurar al rei els castells de Naens, Sant Just, Cadolla, Casterner, Betesa, Tornafort, Vilamur, Montenartró, Embonui, Santa Creu, Burg i Rubió (1282). Vengué els castells de Tendrui i Claret al bisbe d’Urgell (1287) i fou nomenat pel rei Pere II veguer de Pallars i Ribagorça i sobrejunter de Sobrarb i les valls (1298). El rei Pere II eximí els homes de Vilafranca del Penedès d’anar a la guerra contra el vescomte de Vilamur (1336).
Pere (VII) de Vilamur, donzell, recuperà les viles de Juneda (1338) i la Pobla de Segur (1355), i participà en les campanyes del Rosselló (1343-44), Sardenya (1353) i contra l’infant Ferran i Castella (1352). Per tot això el rei li concedí la potestat dels llocs de Basturs, la Pobla i el Pui de Segur (1358).
El vescomte Pere (IX) de Vilamur (dit també Pericó), menor de vint anys, amb la seva mare Sibil·la, senyora de les valls de Vilamur i Montenartró (1380), marcà el límit d’aquestes amb l’honor de Bellera; el rei concedí a Sibil·la la fadiga de Basturs, que Pere (IX) tenia en feu, amb el mer i mixt imperi (1380). Pere (IX) devia morir tot seguit, car Ramon d’Anglesola, baró de Bellpuig, ja era vescomte de Vilamur el 1381 (vescomte Ramon (II) de Vilamur), i en morir (1386), el seu nebot, el comte Hug (II) de Cardona, heretà el vescomtat de Vilamur, que restà vinculat als Cardona.
(Sort, Pallars Sobirà)
Despoblat, a l’est del municipi, al vessant occidental del pic de l’Orri, dins l’antic terme de Pernui. La seva església era dedicada a sant Feliu. El segle XVII era ja només un mas.
Hom ha suposat, sense fonament, que era l’origen de Sort.
(Vic, Osona)
Antiga quadra, del terme del castell de Sentfores, situada prop del límit amb Malla.
Prengué el nom d’un villare Lamberti, documentat als segles X i XI. Formà una quadra de domini eclesiàstic (3 masos el 1380) que es fusionà amb Sentfores al segle XV.
(Catalunya, segle XVIII – )
Títol concedit el 1710, pel rei-arxiduc Carles III, a Pau Ignasi de Dalmases i Ros, senyor de Vilallonga.
El 1916 fou rehabilitat per la seva néta cinquena Carme de Dalmases i d’Olivart, baronessa de Pierola.
Ha passat als Fontcuberta.
(Catalunya, inici segle XIII – 1716)
Antiga demarcació administrativa: 23 970 h (1718), dita també vegueria del Penedès. El veguer de Vilafranca tenia jurisdicció sobre la sots-vegueria d’Igualada, fins que aquesta passà a dependre el 1381 del veguer de Barcelona.
Inicialment comprengué tot el Penedès i el sector del Camp de Tarragona a l’esquerra del Gaià; a la dreta d’aquest riu, comprenia també el Pont d’Armentera i Selmella, i al nord, al límit amb la sots-vegueria d’Igualada, comprenia diversos pobles d’Anoia i del Baix Llobregat.
Poc abans de la Nova Planta, la zona costanera entre el Gaià i Vilanova i la Geltrú (exceptuant el Vendrell i la seva platja, i el terme de Sitges), foren incorporats a la vegueria de Tarragona.
Amb aquesta extensió reduïda i amb la incorporació de la sots-vegueria d’Igualada constituí a partir del 1716 el corregiment de Vilafranca del Penedès.
(Catalunya, 1716 – 1833)
Demarcació administrativa. Creada pel decret de Nova Planta el 1716.
Comprenia el territori de l’antiga vegueria de Vilafranca del Penedès, amb la sots-vegueria d’Igualada.
Tenia dues alcaldies majors, l’una a Vilafranca i l’altra a Igualada.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 21 juny 1461)
Acord entre Joan II de Catalunya-Aragó, representat per la seva muller Joana Enríquez, i la diputació del general de Catalunya, que confirmava el triomf del príncep Carles de Viana, que era reconegut com a primogènit i com a lloctinent reial de Catalunya, càrrecs que, en cas de mort, passarien al seu germanastre Ferran.
El rei conservava en teoria la plenitud de la potestat reial, però sense intervenció efectiva, i no podia entrar al Principat sense consentiment de les autoritats locals. Podia, tanmateix, convocar corts i nomenar funcionaris públics, l’actuació dels quals podia ésser fiscalitzada.
La concòrdia establia de fet un règim constitucional, però la mort de Carles de Viana precipità els esdeveniments vers una guerra contra Joan II.
