(Maresme)
Un dels nom de la ciutat de Mataró durant l’alta edat mitjana.
Alarona
Deixa un comentari
Arxiu de la categoria: Història
Alaró, castell d’
Antiga fortificació, construïda al cim del puig d’Alaró (822 m alt). Aquesta muntanya és com una avançada, damunt la plana mallorquina, del sistema muntanyós de ponent, del qual la separen les valls de Solleric i d’Orient.
La part alta és una superfície relativament plana, voltada tota ella per una altra cinglera d’un color rogenc, que li dóna un aspecte molt característic entre totes les elevacions de la serralada. Damunt aquesta mola, a la vora mateixa de la cinglera, es troben, més o menys enrunats, el conjunt de murs, torres i aljubs de l’antic castell.
Aquesta fortificació, existent ja a l’època musulmana, fou una de les que es reservà Jaume I de Catalunya en bescanviar el 1231 amb l’infant Pere I d’Urgell el comtat d’Urgell amb la Mallorca conquerida recentment.
Fou un dels pocs llocs que s’oposaren a l’ocupació de l’illa per Alfons II de Catalunya; segons una llegenda, dos dels defensors, Guillem Cabrit i Guillem Bassa, moriren al foc a causa de llur fidelitat a Jaume II de Mallorca.
El 1320 el castell d’Alaró fou restaurat per darrera vegada. En una àmplia terrassa, situada a nivell més baix que el castell, dominant tota la plana de Mallorca, es troba el santuari des Refugi.
El castell només és accessible des de la vall d’Orient i, per un camí empedrat i tortuós de 5 km de longitud, des d’Alaró.
Alaquàs, baronia d’
(País Valencià, segle XV – segle XVII)
Jurisdicció senyorial centrada a Alaquàs (Horta). La senyoria fou adquirida el 1463 pel vicecanceller del Regne de València Jaume Garcia d’Aguilar, mestre racional des del 1468.
Una besnéta seva, Jerònima d’Aguilar, es casà amb Pere Asnar Pardo de la Casta, i llur fill, Joan Asnar Pardo de la Casta, heretà la senyoria (o baronia), elevada a comtat d’Alaquàs per Felip III el 1601 a favor del fill d’aquest, Lluís Pardo de la Casta.
El comtat fou suprimit en crear-se el marquesat de La Casta, restituint, però, el títol de baró d’Alaquàs (1627).
Alaó
Antic monestir benedictí (Santa Maria d’Alaó), de probable origen visigòtic, fou refet a principis del segle IX i dedicat a santa Maria.
El seu període de plenitud correspon als segles IX i X, encara que va subsistir fins a l’exclaustració del 1833.
Alacant, província d’
País Valencià: 5.817 km2, 1.868.438 hab (2014), capital: Alacant
Demarcació administrativa i política. La constitueixen, al nord i nord-oest, una sèrie de serralades paral·leles, acabament oriental del sistema Penibètic (Aitana, Carrasqueta i Salines), separades per fondalades fèrtils que contrasten amb l’aridesa de les serralades veïnes (fondalada d’Alcoi). El sud-est és un pla al·luvial encara en procés de formació.
El clima és mediterrani. La temperatura mitjana de gener, a la capital, és d’11ºC, i la de juliol, de 26ºC. Les precipitacions són escasses (340 mm anuals).
Hidrogràficament, la província d’Alacant forma part del vessant oriental de la Meseta. L’únic riu cabalós és el Segura. La vegetació natural predominant és el matoll i l’estepa, amb la palmera, l’atzavara i el nopal, espècies de clima àrid que contrasten amb els conreus de les riques terres regades.
Podem distingir diverses regions agrícoles:
1) Regions regades: Al sud l’horta d’Oriola, regada pel Segura, i les hortes d’Elx i Crevillent, regades pel baix Vinalopó; cítrics, tomàquets, melons, albercocs, pebrots, cebes i dàtils (Elx). Al centre i al nord, hortes aïllades d’Alacant, Pego, Elda–Novelda i Villena, regades les dues últimes pel Vinalopó.
2) Regions de secà: Comprenen la major part de la província: ametllers, oliveres, garrofers, cereals.
3) Regió muntanyosa: Al nord i a l’extrem oest: ametllers, oliveres, cereals.
La pesca se situa als ports d’Alacant, Altea, Torrevella i Santa Pola.
Les indústries més importants són l’alimentària (vi, oli, torrons i conserves vegetals), del calçat, tèxtil i paperera, de joguines, del moble, químiques, acabats metàl·lics.
Entre les activitats terciàries destaca el turisme: el seu centre principal és Benidorm, empori de la Costa Blanca, però deixen més beneficis el comerç, els serveis socials i els transports.
La població de la província d’Alacant es reparteix en 12 partits judicials i 141 municipis, dels quals 16 tenen més de 20.000 habitants.
Enllaços web: Diputació d’Alacant
Alacant, governació d’ -1707/1833-
(País Valencià, 1707 – 1833)
Antiga demarcació. Creada pel govern borbònic. Fou anomenada, també, govern, partit o corregiment d’Alacant. Des del començament fou regida per corregidors militars.
El 1722 fou prevista l’annexió de la governació de Xixona, però, de fet, el 1762 la governació d’Alacant comprenia només l’antic terme de la ciutat, l’actual comarca de l’Alacantí i el lloc de Montfort, al Vinalopó Mitjà, però no Xixona ni la Torre de les Maçanes.
Aquesta demarcació fou suprimida definitivament amb la divisió provincial.
Aigua Dolça, dolmen de s’
Dolmen situat a la colònia de Sant Pere d’Artà, a pocs metres del mar. Juntament amb el de son Bauló, és l’únic monument d’aquest tipus conegut a Mallorca, i el que millor a conservat les restes d’enterraments.
La cambra funerària (3,60 m x 2,9 m) és formada per lloses verticals i coberta per un túmul delimitat per un cercle de lloses de 6,75 m de diàmetre. Un corredor d’1,65 m de longitud dóna accés a la porta de la cambra, a l’interior de la qual es trobaren les restes de vuit individus concentrades al fons, mentre que a la meitat anterior hi havia les ofrenes funeràries.
Les datacions amb radiocarboni permeten situar l’ús del monument entre el 1750 aC i el 1600 aC aproximadament.
Agusà *
(Rosselló)
Antic nom de la vila de Sant Esteve del Monestir, abans de la fundació del monestir de Sant Esteve d’Agusà (955).
Agulló -Rosselló-
Antic monestir (Santa Maria d’Agulló) de frares agustins.
Fundat a l’oratori del mateix nom, situat extramurs de la ciutat.
Aguja *
Antic nom del monestir, després parròquia de Sant Aniol d’Aguja.
Dades dels Països Catalans 