(Alt Empordà / Vallespir)
Cim (1.425 m alt) de la serra que separa les valls de la Muga i del Tec, entre el pla del Castell i el pla de la Muga, dins territori del Vallespir, al límit dels municipis de la Menera i de Serrallonga.
Arxiu de la categoria: Geografia
Montnegre, el -Maresme/Vallès Oriental-
(Maresme / Vallès Oriental)
Massís muntanyós de la Serralada Litoral (Montnegre de Ponent, 757 m alt) entre la Tordera i el coll Sacreu. S’estén per part de les dues comarques.
Els vessants septentrionals limiten amb la Depressió Prelitoral, i amb la de la Selva pels contraforts orientals; amb la del Vallès per la part occidental. Té els cims més elevats (759 m alt) de la serralada de Marina.
Hi ha importants masses forestals, amb vegetació de tipus mediterrani: pi pinyoner al nivell baix, i a partir dels 400 m apareixen alzines sureres i roures.
La descomposició dels terrenys granítics afavoreix els conreus, establerts als replans corresponents als nivells d’erosió.
El 1989 es creà el Parc del Montnegre i el Corredor, espai d’interès natural gestionat per la Diputació de Barcelona.
Montnegre -Gironès-
(Quart d’Onyar, Gironès)
Llogaret, pertanyent a la parròquia de Sant Mateu de Montnegre.
Situat a l’extrem oriental del terme, al vessant meridional de la serra de Montnegre, contrafort (450 m alt) septentrional de les Gavarres, al sud-est de Girona, limitat per les valls de l’Onyar, el Rissec i el Daró, dins el municipi de Quart, al límit amb el de Madremanya i de Sant Sadurní de l’Heura.
Montnegre -Vallès Oriental-
(Sant Celoni, Vallès Oriental)
Poble (467 m alt), de poblament disseminat, situat al vessant nord del cim del Montnegre de Ponent, a la capçalera de la riera de Montnegre, que desguassa a la Tordera enfront de Gualba de Baix.
L’església parroquial, que centra l’escassa població, és dedicada a Sant Martí de Montnegre.
Havia format fins els anys 1932-36 un municipi amb els pobles de Fuirosos i de la Batllòria, que n’era el cap efectiu.
Havia estat centre de la baronia de Montnegre; el municipi s’anomenà fins a mitjan segle XIX la Baronia de Montnegre.
Montmeneu
(Seròs, Segrià)
Partida, al sud del municipi, al límit amb el de la Granja d’Escarp, al voltant del Montmeneu (494 m alt), punt culminant de la línia divisòria d’aigües entre el Segre i l’Ebre, a l’oest de les Garrigues.
Montmell, serra del
(Alt Camp / Baix Penedès)
Serra que forma part de la Serralada Pre-litoral Catalana.
En forma de mola, té una alçària compresa entre els 828 m i els 861 m (Talaia del Montmell).
Participa de l’estructura del bloc de Gaià en què el sòcol és cobert per capes triàsiques coronades per calcàries cretàcies.
Montmany i Figaró *
Nom oficial del municipi de Figaró-Montmany.
Montmajor, el -Garrotxa-
(Montagut de Fluvià, Garrotxa)
Elevació muntanyosa (1.076 m alt), que flanqueja per la dreta la riera d’Oix.
Montmajor, el -Vallès Oriental-
(Vallès Oriental)
(o el Farell) Muntanya (789 m alt) de la Serralada Pre-litoral catalana, al vessant vallesà. És el punt culminant de la serra Llisa, el vèrtex de la qual és conegut com a pic del Vent o de Sant Sebastià.
El massís, entre les rieres de Sentmenat (sud-oest) i de Sant Sebastià (nord-oest) i la col·lectora d’ambdués, la riera de Caldes (nord-est), és format d’esquists silurians.
El planell avança al nord-nord-est com una proa dominada pel Farell, mas que domina la sinuosa carretera de Caldes de Montbui a Sant Sebastià de Montmajor, de 100 a 200 m més baixa.
Montmagastre -Noguera-
(Artesa de Segre, Noguera)
Poble, fins el 1966 del municipi d’Anya, de població disseminada.
L’antic nucli, actualment abandonat, era als vessants del turó de Montmagastre (764 m alt.), coronat pel castell de Montmagastre, que el 1010 o el 1011 fou el primer dels castells conquerits pel comte Ramon d’Urgell, al baix Urgell.
Ramon Borrell deixà, en morir, la senyoria alodial al seu fill, el comte Berenguer Ramon de Barcelona, el qual, en 1023-26, la deixà en feu a Ermengol II d’Urgell.
L’església de Sant Miquel de Montmagastre, dotada el 1011, consta com a abadia canonical des del 1085, però el 1098 ja era unida al monestir d’Àger, els abats del qual s’intitularen aleshores abats d’Àger i Montmagastre, però el 1108 era ja un simple priorat, filial d’Àger.
Als segles XIV i XV els seus priors, canonges d’Àger, ja no hi residien. Suprimit el 1592, els seus béns s’integraren a l’abadia d’Àger.
Queden les ruïnes de l’església romànica, amb reformes tardanes, dues criptes i restes de pintures murals del segle XIV.
De l’església, esdevinguda parroquial, depenen la de Sant Joan i la de la Vedrenya.
Montmagastre donà nom al segle XIX al municipi d’Anya, sense, però, ésser-ne el centre.
