Arxiu de la categoria: Geografia

Montllobar

(Tremp, Pallars Jussà)

Despoblat i antic terme de l’antic municipi de Fígols de la Conca, situat a la serra de Montllobar del Prepirineu, entre les serres interiors i les exteriors, que s’estén en direcció nord-sud, perpendicularment al Montsec, i tanca per ponent la conca de Tremp; separa les conques de la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana (és a dir, separa el Pallars Jussà de l’Alta Ribagorça).

És constituïda per residus de masses de pudingues montserratines.

La màxima altitud és de 1.125 m.

Montlleó -Segarra-

(la Ribera d’Ondara, Segarra)

(o Molió) Despoblat (706 m alt), aturonat en un contrafort meridional de l’altiplà que separa les riberes de Sió i de Cervera.

De la seva església parroquial (Santa Maria) depenen les de Pomar, Briançó i els Hostalets.

Montjuïc, turó de -Girona-

(Girona, Gironès)

Elevació (219 m alt), al límit amb l’antic terme de Sant Daniel, al vessant del qual hi havia hagut a l’edat mitjana el cementiri de jueus de Girona (era anomenat antigament Barufa).

El 1653, a la fi de la guerra dels Segadors, Felip IV de Catalunya hi féu bastir, al vessant meridional, el castell de Montjuïc, gran fortalesa quadrada amb valls i camins coberts i defensats per quatre torres exteriors. Tingué un paper important en totes les guerres en què els francesos penetraren en territori català.

Durant la guerra del Francès tingué un paper important en la defensa i els tres setges de la ciutat, però hagué d’ésser abandonat l’11 de juny de 1811; ocupat pels francesos, a la fi de la guerra fou inutilitzat per ordre de Suchet (1814).

A partir del 1814 fou un dels refugis de la població immigrada i hi foren construïdes nombroses barraques (hi arribaren a habitar prop de 3.000 persones).

El 1968 el ministeri de l’exèrcit cedí els terrenys de la muntanya al municipi de Girona, que els vengué a un particular. Posteriorment ha estat urbanitzat i hom hi ha bastit torres unifamiliars.

Donà nom a un antic terme (i actual veïnat), que al segle XIV tenia 4 focs, de la parròquia de Sant Feliu de Girona.

Montjuïc, muntanya de -Barcelona-

(Barcelona, Barcelonès)

Muntanya (173 m alt), situada a la vora del port, a l’esquerra del delta del Llobregat i al límit sud de la ciutat. Les pedreres de gres han estat explotades al llarg del temps i encara s’utilitza com a pedra ornamental.

Actualment és una zona verda amb instal·lacions culturals i recreatives: Teatre Grec, Fundació Miró, Poble Espanyol, el palauet Albéniz, firal, parc d’atraccions, estadi olímpic, el Palau de Sant Jordi, les piscines Picornell.

Rep aquest nom perquè han estat trobats molts sepulcres hebreus als vessants. D’època preromana s’han trobat restes d’un poblat ibèric (segles III a II aC). Des de la fundació de la Bàrcino romana, la història de Montjuïc ha anat lligada a la de la ciutat.

Per la seva situació estratègica hi foren lliurades diverses batalles en defensa de Barcelona. El 1640 s’hi construí el primer castell de Montjuïc.

Montjoi

(Roses, Alt Empordà)

Despoblat, dividit en els nuclis de Montjoi de Dalt i Montjoi de Baix, situat a la península del cap de Creus, prop de la cala Montjoi, al fons de la badia oberta entre la punta Falconera i el cap de Norfeu.

Hi ha una ciutat de vacances.

Montiberri

(el Pont de Suert, Alta Ribagorça)

Llogaret de l’antic terme de Malpàs, al vessant septentrional de la Fallada de Malpàs, al sector més baix de la vall de Viu.

Era una antiga granja del monestir de Lavaix.

La seva església és dedicada a sant Llorenç.

Montgrí, el

(Alt Empordà / Baix Empordà)

Massís calcari entre les dues comarques. S’estén en direcció oest-est, amb inclinació cap al nord, entre el riu Ter i la costa, i separa la plana d’inundació de la Muga i el Fluvià de la que formen el Ter i la Daró; a més, és prolonga fins a les illes Medes.

Forma un relleu aïllat enmig de la depressió empordanesa, i és considerat generalment com a punt de referència per a la divisió de les dues comarques empordaneses.

Està constituït per calcàries cretàcies, materials que determinen un litoral amb formes esquerpes i descarnades, molt peculiar dintre el conjunt de la Costa Brava, amb penya-segats que arriben als 100 m i roques foradades, coves, etc., de manera que interromp les costes baixes del golf de Roses (al nord) i de les platges de Pals (al sud).

El pic més alt és el puig del Castell, amb 309 m.

Hi predominen els pins, arbres que s’adapten bé a la serra que ha envaït els colls i els peus del massís.

Montgons

(Tarragona, Tarragonès)

Partida rural, al límit amb el terme de Constantí, al sector d’horta de la dreta del Francolí.

És documentat el lloc en un establiment de colonització ja el 1149, però sembla que no ultrapassà l’àmbit de vil·la rural.

Montgó, el -l’Empordà-

(l’Escala, Alt Empordà / Torroella de Montgrí, Baix Empordà)

Promontori (96 m alt), al límit entre els dos termes. Tanca pel nord la cala Montgó.

Hom hi bastí una torre de defensa.

Montfullà

(Bescanó, Gironès)

Poble, situat a llevant del cap del municipi, a la dreta de la sèquia de Monar.

L’església parroquial de Sant Pere, esmentada ja el 822, fou possessió de la seu de Girona.

Era lloc reial.