(Savallà del Comtat, Conca de Barberà)
Poble (784 m alt), a l’oest del terme, aturonat entre els torrents de Segura i el de Saladera, tributaris del riu Corb. L’església parroquial és dedicada a santa Maria.
El castell de Segura, del qual hi ha restes, és esmentat ja el 1123. El 1763 pertanyia al capítol de Tortosa.
(Calafell, Baix Penedès)
Caseria i nucli turístic, situat a la costa, al límit amb el municipi de Cunit.
L’atracció de la platja, llarga i sorrenca, l’ha convertit en un centre d’estiueig i de segones residències, que no només segueix la línia de la costa sinó que s’endinsa cap a l’interior.
(Veciana, Anoia)
Poble, en gran part disseminat, al nord-oest del terme, centrat per les ruïnes del castell de Segur, conegut des del 1117, i per l’església parroquial de Santa Maria de Segur.
Al seu terme original hom uní el de Sant Salvador de Miralles (Miralles de Copons) i formaren junts la baronia de Segur. Els seus senyors residien al gran casal conegut per Molins de Segur (ara Molí de la Roda), prop de la capçalera de l’Anoia. El 1157 foren unides a l’església de Segur les sufragànies de l’Astor, Vilamajor dels Prats i Durban.
Prop del poble hi ha el santuari de Santa Maria de Puig-de-ram, reedificat al segle XVII.
(els Prats de Rei, Anoia)
Poble i antiga quadra, a l’extrem nord-oriental del terme, gairebé dins el d’Aguilar de Boixadors.
La quadra pertanyia a la sots-vegueria dels Prats de Rei, i el 1788 fou incorporada amb Solanelles i Puigdemàger als Prats de Rei.
L’església dedicada a sant Pere i sant Feliu (1152) fou sufragània de Sant Miquel de Castellar entre els segles XIV i XIX. El 1878 fou creada parròquia, amb 20 famílies, algunes d’elles del terme d’Aguilar.
(Beuda, Garrotxa)
Poble, al peu dels vessants sud-orientals de la serra de la Mare de Déu del Mont, al sector oriental del terme, a la capçalera de la riera de Segueró (afluent per l’esquerra del Fluvià, aigua avall de Dosquers).
És centrat per l’església parroquial de Santa Maria, romànica, que fou després fortificada (segle XV), i modificada a l’interior (conserva una notable imatge d’alabastre policromada, gòtica, i un retaule del segle XVI de Pere Mates).
El lloc és esmentat el 1011; Bernat Tallaferro el cedí a l’efímer bisbat de Besalú.
Dins l’antic terme hi ha la important masia del Noguer de Segueró.
Llogaret, al sud del terme de Santa Perpètua de Gaià, a l’esquerra del Gaià.
La seva església, arruïnada, era dedicada a sant Blai i fou bastida al peu del turó on s’alcen les restes de l’antic castell de Seguer.
(Catalunya Nord / Catalunya / Franja de Ponent)
Riu, Afluent de l’esquerra de l’Ebre, que és el gran col·lector del vessant sud-occidental del Pirineu català i una part dels aragonesos, a través del Cinca (des del pic de Pocets, que, a la conca del Cinca, separa uns i altres).
Neix al vessant septentrional del Puigmal, a 2.975 m alt, a l’Alta Cerdanya, i recorre, excavat en els materials argilencs de la depressió tectònica cerdana, la seva vall longitudinal, separant la comarca en dues conques en encaixar-se a l’estret epigènic d’Isòvol; hi rep afluents: l’Aravó, l’Angostrina, etc. A través de la canal del Baridà, al peu de la falla del Cadí, s’introdueix a l’Alt Urgell i enllaça amb la depressió d’Urgellet, on rep la Valira.
A partir d’aquí pren la direcció nord-sud, que el fa engorjar-se en congosts (Tresponts, Oliana, etc) en travessar perpendicularment les serres del Prepirineu, que s’obren a planes de muntanya (ribera d’Organyà, de Nargó, d’Oliana, etc), a les quals desguassen les valls afluents (Castellbó, Lavansa, etc), i per últim a la Ribera de Bassella (que fa de transició entre muntanya i depressió Central), on es dilata la vall, fins ara encaixonada entre les plataformes originades per estrats oligocènics.
En obrir-se a la depressió Central, a la Noguera, gira vers l’oest, i s’engorja al congost (d’origen epigènic) d’Alòs, al peu de la serra de Sant Mamet, on rep per la dreta la Noguera Pallaresa. A partir d’aquí s’encaixa en un planell de peu de muntanya, reprèn la direcció vers el sud i obre entalladures, escalonades per terrasses, en excavar les formes tabulars de la depressió. Dintre d’aquesta comarca rep per l’esquerra el Llobregós i el Sió, i se’n deriva el canal d’Urgell.
Al Segrià les seves terrasses constitueixen les planes d’Alcarràs-Vilanova de Segrià (a la dreta, límit tradicional de la Llitera) i la de la plana d’Urgell (a l’esquerra), i hi vessen les aigües la Noguera Ribagorçana (per la dreta), el Corb i el Set, i també el canal de Seròs (per l’esquerra), on desguassa el d’Urgell, i, en sortir de la comarca, rep el canal d’Aragó i Catalunya, i poc després el riu Cinca.
Hi forma un dels canyons més importants de Catalunya, el qual s’enfonsa prop de 400 m en les plataformes tabulars oligocèniques (com a resultat de la diferència de desnivell entre el pendent del peu de muntanya i el del curs del riu), i assenyala el límit del Segrià amb el Baix Cinca; i després d’haver-se introduït 4 km en aquesta comarca, desguassa a l’Ebre.
El seu perfil d’equilibri és en una fase molt avançada. Té una conca de 22.579 km2 i un cabal absolut de 12,23 m3/segon a Ponts; després d’haver rebut el Cinca, la seva afluència a l’Ebre és de 183 m3/segon.
El règim és nival de transició, i passa a nivopluvial al pla, a causa de la influència mediterrània de la tardor. És l’únic gran riu de curs íntegrament català (265 km) i el més cabalós de Catalunya després de l’Ebre.
És un dels principals rius catalans quant a la producció d’energia elèctrica: estrictament al seu curs hi ha els embassaments d’Oliana, de Sant Llorenç de Montgai, de Rialb i de Seròs, i altres de petits; una de les cues del de Mequinensa s’introdueix 10 km dins el seu curs.
Quant a l’aprofitament agrícola per als regatges, al sector del curs alt serveix per a prats de regadiu, a la conca mitjana per al conreu de cereals i farratges, i a l’ampla vall segrianenca per a la fructicultura.
Les principals poblacions per on passa són: al curs alt, Puigcerdà, Bellver de Cerdanya, la Seu d’Urgell, Organyà i Oliana; al mitjà passa per Ponts, Artesa de Segre, Seròs, Balaguer i Térmens, i al baix, per Lleida i Mequinensa.
Nom tradicional de l’altiplà central. Unitat morfo-estructural de la Depressió Central Catalana, corresponent aproximadament al sector centre-oriental del què s’anomena Altiplà Central Català. Actua de divisòria d’aigües de la conca del riu Ebre, del Llobregat i dels mediterranis Gaià i Francolí.
El sòcol és d’origen terciari, amb sediments de l’antic mar que ocupava aquest sector, damunt del qual es disposa un estrat de calcàries i argiles de sedimentació lacustre. En general és un fragment de la Depressió Central que s’estén vers els darrers contraforts meridionals del Prepirineu; limitat al nord per la serra de Pinós, i per les serres del Tallat i de Forès, al sud.
El clima és típicament mediterrani continentalitzat, amb un alt grau d’aridesa i fortes oscil·lacions tèrmiques.
(Esparreguera, Baix Llobregat)
Antiga colònia tèxtil, situada a 1,2 km del centre urbà, a la dreta del riu Llobregat, al congost del Cairat, on hi ha la presa del mateix nom, aprofitada per a la fàbrica.
Des del tancament de la factoria tèxtil (1977), ha perdut gran part de la població. Actualment part dels edificis són utilitzats per altres indústries i el 1993 s’hi inaugurà el Museu de la Colònia Sedó, vinculat al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.
Enllaç web: Museu de la Colònia Sedó
(Torrefeta i Florejacs, Segarra)
(ant: Sadaó; ort trad: Ced) Poble, a la dreta del Sió. De la seva església parroquial depenia la de Cardosa.
El lloc és esmentat el 1099 en l’acte de consagració de l’església de Guissona. El 1379 pactà el veïnatge amb Cervera. Fou lloc reial.
