(ant: Sesteró) Poble de l’antic municipi de les Pallargues, a l’esquerra del Sió.
A l’antiga església parroquial, dedicada a sant Salvador i que més tard depengué de la de Pelagalls, es venera la Mare de Déu de Bellvila.
(Guíxers, Solsonès)
Poble disseminat (1.116 m alt), situat en un coll de la serra que separa les valls del Cardener i de l’aigua de Valls. La seva església parroquial és dedicada a sant Esteve.
El lloc és esmentat ja el 839. Des del segle XIV és esmentat el castell de Sisquer. Al segle XIX formà un municipi amb Montcalb i Valls, que depenien de la seva parròquia.
(Juncosa, Garrigues)
Masia i antic poble, al nord del terme, a la vall de la Sisquella, que drena la riera de la Sisquella, afluent, per l’esquerra, del riu Set a l’Albagés.
El 1197 Gibert d’Albagés, poc després de colonitzar l’Albagés, emprengué el poblament d’aquest lloc; a la segona meitat del segle XIV tenia 10 focs i era de la jurisdicció del monestir de Poblet.
Habitat encara el 1635, el 1708 era ja un terme rònec.
(Alt Empordà)
Sèquia de la comarca, a la zona d’inundació de la Muga i del Fluvià.
Es forma als termes de Garrigàs i Siurana, limita pel sud el de Riumors i després de travessar el de Sant Pere Pescador desguassa al nord de la desembocadura del Fluvià.
(Catalunya)
Vall de la Depressió Central Catalana, conca del Sió, afluent, per l’esquerra, del Segre, que inclou sectors de la Noguera, l’Urgell i la Segarra (i un petit sector marginal de l’Anoia).
Davalla de l’extrem occidental de l’altiplà de Calaf; més enllà de les Oluges, la vall s’amplia notablement al nord, vers el Llobregós, amb la plana de Guissona. D’Agramunt fins prop del Segre forma una vall més tancada, limitada, al nord, per la serra de Montclar i, al sud, per la serra d’Almenara.
Guissona, al sector segarrenc, i Agramunt, al sector urgellès, són els centres principals.
Fins a la divisió territorial de Catalunya del 1936 fou considerada per molts geògrafs com una comarca diferenciada.
(Catalunya)
Riu, afluent esquerrà del Segre.
Neix a la Depressió Central, al peu de la serra de Rubió, i s’estén en direcció sud-est – nord-oest, entre el Llobregós i el Corb, fins a desguassar poc abans de Balaguer.
Té 47 km de longitud; baixa de l’altiplà de la Segarra, i travessa el sector septentrional de la plana d’Urgell aprofitant un sinclinal entre la serra de Montclar (al nord) i les de Bellmunt i Almenara (al sud).
Les seves aigües s’aprofiten per a regatges a través del canal auxiliar d’Urgell o canal del Sió. La principal població per on passa és Agramunt.
(Santa Coloma de Gramanet, Barcelonès)
Barri, al nord-oest del nucli urbà, entre els vessants meridionals de la serra de Sant Mateu i el Besòs. La carretera de Sant Adrià a la Roca el divideix en un sector meridional (antic pla de regadiu), ocupat per indústries i per una àrea classificada d’equipaments i parc urbà, i en un sector septentrional, més muntanyós, de caràcter residencial.
Es formà els anys 1920 amb torres d’estiueig (una de les quals donà nom al barri), i gràcies a la seva ordenació de ciutat jardí la densificació ha estat menor que en altres barris.
El creixement ha estat anàrquic (les antigues torres, habitatges d’autoconstrucció i blocs de pisos) i té un gran dèficit d’equipaments. En depenen els barris de les Oliveres i de Can Franquesa. Té un centre social i associació de veïns.
(Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental)
Cova d’origen càrstic, situada al vessant est del Montcau, al massís de Sant Llorenç del Munt. És un tàlveg hipogeu de 360 m de longitud.
Al mateix sistema i vers el sud s’obre la cova Simanya Petita.
(Catalunya)
Regió del nord-oest del Principat (7.537,1 km2), corresponent als Pirineus Centrals catalans.
Hom pot distingir-hi una zona pirinenca estricta, integrada per la Baixa Cerdanya, la Vall d’Aran i els sectors septentrionals de l’Alt Urgell, el Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça; i una de prepirinenca, integrada per la resta de les darreres comarques i, a més, el Pallars Jussà i la Baixa Ribagorça.
Hidrogràficament coincideix amb la conca alta (fora de la capçalera, corresponent a l’Alta Cerdanya, i la conca alta i mitjana de la Valira, a Andorra) i part de la mitjana del Segre i amb les capçaleres de l’Éssera (Alta Ribagorça) i la Garona (Vall d’Aran).
Als Països Catalans és, amb Andorra, la regió típica d’alta muntanya, forestal i ramadera, i, modernament, de l’equipament hidroelèctric i del turisme muntanyenc.
La població, que havia constituït una reserva demogràfica per a la Catalunya mediterrània i les planes de Lleida, ha restat reduïda (1981) a menys de 70.000 h, la meitat de la del 1860 i la més dèbil dels Països Catalans (9,1 h/km2).
Actualment es distribueixen la regió tres mercats supracomarcals: Puigcerdà al nord-est, Tremp a ponent i, sobretot, la Seu, cap de la diòcesi d’Urgell, configuradora inicial de la regió. Com a mercats complementaris cal esmentar: Organyà (Alt Urgell), Sort i la Pobla de Segur (Pallars), Viella (Vall d’Aran) i el Pont de Suert, Castilló de Sos i Benavarri (Ribagorça).
(Cerc / Estamariu, Alt Urgell)
(o estret de les Cabanotes) Final del canal de la Quera, on el Segre s’obre a la ribera de la Seu, després de travessar l’estreta vall del Baridà, entre els dos termes.
