Arxiu de la categoria: Biografies

Vilamarí, Bernat II de

7 Respostes

(Catalunya, segle XV – 1512/16)

Almirall. Fill d’un Berenguer de Vilamarí i de Constança. Senyor de Palau-Saverdera. Es posà al servei de Ferran el Catòlic i rebé d’aquest el títol de comte de Carpaccio.

Dugué a terme una aferrissada campanya contra els pirates turcs que hostilitzaven les costes de la Mediterrània. Fou molt espectacular l’atac naval que dirigí (1467) contra els pirates establerts al delta del Nil. Les seves accions posaren en perill el comerç entre Turquia i Egipte.

El 1479 defensà Rodes contra els turcs, el 1483 prestà els seus serveis a Ferran de Nàpols i el 1502 ocupà l’almirallat de Nàpols i col·laborà a l’empresa del Gran Capità. El 1510 atacà Trípoli, plaça que fou conquerida.

Fou succeït per la seva filla Elisabet de Vilamarí i de Cardona-Bellpuig.

Vilamarí, Bernat I de

10 Respostes

(Boadella i les Escaules, Alt Empordà, 1403/11 – al mar, Itàlia, 1463)

Almirall. Dirigí la majoria de les empreses mediterrànies del temps d’Alfons IV el Magnànim i Ferran II el Catòlic.

L’any 1443 ajudà amb quatre galeres catalanes el dèspota d’Artà, Carles II Toco. Per ordre d’Alfons IV ocupà l’illa de Castellorizzo (1450). El 1451 operà a l’embocadura del Nil, després es llançà sobre el litoral de Síria i atacà el port de Stalamur. També va conduir feliçment una campanya marítima contra Gènova.

Col·laborador, amb el seu estol, del rei Joan II, obtingué des de la seva base naval de Castellorizzo diverses victòries sobre els turcs a Síria, als Balcans i a Egipte. Amb Ferran el Catòlic va contribuir a la conquesta de Trípoli.

Fou el pare de Berenguer de Vilamarí, Joana de Vilamarí i de Joan I, Ramon, Francesca i Francesc de Vilamarí i de Palau.

Vilamarí, Bernat de

2 Respostes

(Catalunya, segle XIII – Viena, Àustria, 30 gener 1312)

Bisbe de Girona (1292-1312).

Anà al concili de Viena del Delfinat, on morí. El succeí en la mitra el seu nebot:

Guillem de Vilamarí (Catalunya, segle XIII – 1318)  Abat de Sant Feliu de Girona. Succeí al seu oncle (1312) en el bisbat de Girona.

Vilamarí, Berenguer de

1 Resposta

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Potser fill de Bernat I de Vilamari i germà de Joan (I), de Ramon, de Francesca i de Francesc de Vilamarí i de Palau. Fou domèstic de la reina (1386).

Lluità contra els Armanyac a Cabanyes (1389-90) i, pels seus serveis a la campanya de Sicília (1393), fou fet castellà de Perpinyà pel rei Martí I (1396).

Possiblement és el mateix que acompanyà a Sicília el rei Alfons IV (1419), bé que, en aquest cas, pot tractar-se del seu nebot Berenguer de Vilamarí i de Sagarriga.

Vilamarí -llinatge-

1 Resposta

(Alt Empordà, segle XI – Catalunya, segle XVI)

Llinatge, originari possiblement del llogaret de Vilamarí (Pla de l’Estany), conegut des del segle XI pels germans:

Pere de Vilamarí  (Catalunya, segle XI)  Noble. Junt amb el seu germà donaren unes terres d’Orriols a la canonja de Girona (1098).

Adalbert Bernat de Vilamarí  (Catalunya, segle XI)  Noble.

Vilamala, Josep de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Religiós. Era sagristà del monestir de Banyoles.

Fou membre del Braç Eclesiàstic a la reunió de Barcelona de finals de juny de 1713. Sortí elegit diputat eclesiàstic de la Generalitat el 22 de juliol de 1713.

Després de la capitulació de Barcelona el 1714, els borbònics dissolgueren la Generalitat, i per això, fou el darrer president de la institució abans del restabliment d’aquesta.

Vilalta i Faura, Alexandre

1 Resposta

(Barcelona, 29 novembre 1905 – Torreón, Mèxic, 24 maig 1984)

Pianista. Fill d’Emili Vilalta i Vila. Es formà amb el seu pare, i amb Carles Gumersind Vidiella i amb Frank Marshall. Ha actuat com a solista a Europa i Amèrica.

Establert a Torreón Coah (Mèxic), hi ha fundat i promogut institucions culturals i musicals.

Vilalta, Bernat

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XV)

Eclesiàstic. Prior del monestir benedictí de Sant Pere de Riudebitlles, el 1427 l’annexà a Montserrat, d’on esdevingué monjo.

El 1443 la reina Maria, muller d’Alfons el Magnànim, l’envià a Itàlia a gestionar la tramesa de monjos de Montecassino a Catalunya, i en concret a Montserrat.

Hom li atribueix el nucli primitiu (1433) del Llibre de fundacions de Montserrat, recull fonamentalment de deixes per a fundacions d’aniversaris, destinat a la sagristia del monestir, de gran valor històric.

Vilalta, Berenguer de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII)

Cavaller. Estigué al servei de Pere II el Gran i d’Alfons II el Franc.

El 1285, poc abans d’ésser empresa l’expedició per reincorporar a la corona l’illa de Mallorca, fou enviat a l’illa per requerir-hi la submissió al governador, Ponç Saguàrdia.

Vilallonga i Saportella, Magí de

1 Resposta

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Noble. El 1697 fou capità de la Coronela de Barcelona durant el setge francès de Vendôme. Actuà d’habilitador del Braç Militar a les Corts de 1701-02. Seguí el partit de Carles d’Àustria.

En 1705-06 fou altra vegada habilitador a les Corts presidides pel nou sobirà. També hi rebé el títol de comte. El 1706, arran de l’ofensiva de Felip V contra Catalunya, fou destinat a fomentar la reacció comarcal. Exercí funcions d’ajudant del príncep Enric de Darmstadt.

L’any següent fou un dels nobles que assumiren el comandament al front de Lleida. Organitzà milícies a la costa del Principat el 1710. Fou un dels encarregats d’acompanyar les forces expedicionàries angleses i franceses quan aquestes evacuaren el 1712.

El 1713, duent la procuració de Lluís Roger de Llúria i Saportella, assistí a la Junta de Braços que decidí la resistència contra Felip V.