(Catalunya, segle XII)
Primer dels vescomtes del Pallars o vescomtes de Siarb que, pel que sembla, adoptà el cognom de Vilamur. Apareix documentat el 1118 amb el cognom esmentat i el títol vescomtal de Pallars.
Aquests vescomtes de Pallars o de Siarb posseïen el lloc de Vilamur des de 1014 o 1015.
(Catalunya, segle XI – segle XV)
Llinatge pallarès, que senyorejà el vescomtat de Vilamur i segurament prengué el nom del castell homònim.
El primer personatge amb aquest cognom de què hom té notícia és un Ramon Guifré de Vilamur (Catalunya, segle XI) Noble. El seu fill i hereu fou:
Pere (III) de Vilamur (Catalunya, segle XII – vers 1203) Vescomte de Vilamur. Potser era fill seu -o potser germà- el bisbe Bernat de Vilamur-. El succeí el seu fill:
Pere (IV) de Vilamur (Catalunya, segle XIII – vers 1255) Vescomte de Vilamur. Fou pare de Ponç de Vilamur i de:
(Sant Vicenç de Torelló, Osona, 4 octubre 1812 – Tarragona, 3 setembre 1888)
Eclesiàstic. Fou canonge magistral de la Seu d’Urgell.
Del 1862 al 1879 fou bisbe de Tortosa, on governà amb molt d’encert. El 1879 fou nomenat arquebisbe de Tarragona, succeint a Constantí Bonet.
El 1888 fou publicada una selecció dels seus sermons i després de la seva mort aparegué l’edició de les seves pastorals. També havia escrit un resum d’història medieval usat com a text als seminaris.
Li succeí a l’arxidiòcesi Tomàs Costa.
Foren fills de Joan I de Vilamarí i de Palau i d’Esclarmunda de Sagarriga.
Joan II de Vilamarí i de Sagarriga (Catalunya, segle XIV – Càller, Itàlia, 1411) Noble. Casat amb Sança, que, un cop vídua, i juntament amb el seu fill Bernat II de Vilamarí. reberen l’herència del seu sogre Joan I de Vilamarí amb plet amb la seva sogra Esclarmunda.
Berenguer de Vilamarí i de Sagarriga (Catalunya, segle XIV – segle XV) Junt amb els seus germans hauria gaudit dels beneficis de la reina Sibil·la.
Pere de Vilamarí i de Sagarriga (Catalunya, segle XIV) Noble. Juntament amb els seus germans, gaudiren dels beneficis de la reina Sibil·la.
Asbert de Vilamarí i de Sagarriga (Catalunya, segle XIV – 1419) Canonge de Girona (1378). Gaudí dels beneficis de la reina Sibil·la. Fou fet rector d’Inca (1383), i per a ell demanà la reina una canongia a la Seu d’Urgell, una altra a Lleida i la rectoria de Dénia.
Eren fills de Bernat I de Vilamarí.
Joan I de Vilamarí i de Palau (Catalunya, segle XIV – segle XV) Veguer de Puigcerdà (1384-87). Es casà amb Esclarmunda de Sagarriga. Pel testament de Ramon de Palau, probablement pare de Francesca, corresponia a Joan el castell de Palau-saverdera, el qual ocupà per sorpresa (1408). Assetjat per les forces de la Generalitat, el castell se sotmeté el 1411: La seva herència fou adjudicada a Sança, vídua del seu fill Joan II de Vilamarí i de Sagarriga, que era germà d’Asbert, Berenguer i Pere.
Francesc de Vilamarí i de Palau (Catalunya, segle XIV – 1418/21) Senyor de Boadella. Fou enviat a Avinyó i a França en defensa de Benet XIII (1393). Conseller i algutzir del rei Martí I (1405). Pres pel comte Jaume II d’Urgell (1412), fou alliberat a precs del parlament, on el seu germà Joan I de Vilamarí havia protestat, però amb la prohibició d’anar-se’n d’Àger, i li foren presos tots els béns que posseïa a Sicília. En esmena, Ferran I de Catalunya li donà els llocs de Vilves i Collfred, confiscats al comte d’Urgell (1415). De la muller, Elionor Armengol, no deixà descendència.
Ramon de Vilamarí i de Palau (Catalunya, segle XIV – segle XV) Noble. Fou cavaller santjoanista i comanador d’Avinyonet i de Castelló d’Empúries.
Francesca de Vilamarí i de Palau (Catalunya, segle XIV) Es casà amb Berenguer de Fortià, els quals foren pares de la reina Sibil·la de Fortià, muller de Pere III el Cerimoniós.
(Catalunya, segle XVI – Sicília, Itàlia, després 1556)
Dama. Filla i successora de Bernat II de Vilamarí i d’Elisabet de Cardona-Anglesola i de Requesens. Fou segona comtessa de Capaccio.
Es casà (1520) amb Ferrante Sanseverino, príncep de Salern i duc de Vilafermosa.
(Catalunya, segle XV – Itàlia ?, segle XVI)
Noble. Serví a les guerres d’Itàlia amb els exèrcits de Carles V. Devers el 1520 ja n’era un dels caps destacats.
Combaté especialment amb les forces d’Hug de Montcada. L’ajuda el 1526, arran de la primera entrada a Roma, a impedir el saqueig de Sant Joan de Laterà.
(Catalunya, segle XV)
Filla de Bernat I de Vilamarí. Es casà amb Joan de Cardona, fill d’Anton de Cardona. Un germà seu es casà amb la seva cunyada Isabel de Cardona.
El seu marit fou virrei de Calàbria i comte d’Avellino. Tingué una filla, Maria de Cardona, que es casaria amb Artau de Cardona.
(Catalunya, segle XV – 1479)
Noble i militar. Probablement fill de Pere de Vilamarí (Catalunya, segle XV) Noble, que es casà amb Agnes, senyora de Boadella.
Joan succeí el seu oncle, Bernat I de Vilamarí, en la senyoria de Palau-saverdera. Patró de galeres per Alfons IV, fou nomenat procurador reial de Menorca, i obtingué possessions a Ciutadella i altres llocs (1440).
Deixà, com el seu oncle Bernat, el servei de Ferran I de Nàpols i passà al de Joan II de Catalunya-Aragó, el qual el féu capità general de la flota en morir el dit Bernat (1463), i el mateix any el nomenà lloctinent de governador de Rosselló i Cerdanya per a quan fossin recuperats. També li donà la vila de Palamós, que erigí en baronia (1466).
Fet capità i alcaid de Bosa, a Sardenya (1467), li fou constituïda la baronia de Bosa i la Planargia (1468). Amb la flota dirigí el blocatge d’Amposta (1465-66), però fracassà en l’ajut que per mar volia prestar a la guarnició reial de Girona.
Anà a Sardenya per tal de socórrer el lloctinent, Nicolau Carròs, contra Lleonard d’Alagó, el qual capturà i portà a Sicília, i després davant el rei, que envià el pres a Xàtiva (1478). Serví un quant temps Florència, i com a capità general li fou encarregada la recuperació de Còrsega (1479).
Nomenà hereu el seu cosí Bernat II de Vilamarí (m 1516).
(Catalunya, segle XIV)
Noble. Cosí de Francesca de Vilamarí i de Palau. De filiació no establerta. Fou sobrecoc (1381) i obtingué el lloc de Xixona.
Es casà amb Elionor d’Arborea, neboda del jutge Marià IV. Juntament amb el seu germà Botafoc de Vilamarí, acompanyà la reina en la seva fugida de Barcelona (1386). El rei Joan I li vengué novament Xixona (1391).
