(l’Alguer, 1870 – Roma, Itàlia, 1916)
Escriptor. Llicenciat en dret. Publicà poesia, d’arrel popular, sobretot a revistes perpinyaneses.
Traduí al català Dante, Leopardi, Carducci i Heine, i a l’italià, poetes catalans. Escriví estudis sobre el folklore i el dialecte alguerès.
(València, 1800 – 1861)
Jurista. Estudià a València. Fou catedràtic de dret civil a la Universitat de València.
Publicà obres de text, reeditades sovint, com Lecciones elementales de historia y de derecho (cinc volums, 1852-60), amb un apèndix titulat Lecciones de derecho civil foral (1886).
(Alcoi, Alcoià, 5 desembre 1876 – 14 juliol 1958)
Arqueòleg. L’any 1920 començà les excavacions al poblat i al santuari de la Serreta d’Alcoi. Donà a conèixer alguns dels descobriments que hi féu a través de publicacions.
Fou director corresponent del Centre de Cultura Valenciana des del 1921, delegat d’Alcoi de l’Institut d’Estudis Valencians (1937) i agregat del Servei d’Investigació Prehistòrica de la diputació de València des del 1943.
L’any 1945 fundà el Museu Arqueològic Municipal d’Alcoi, que porta el seu nom, i al qual féu donació de tots els materials recollits durant les seves excavacions, i d’una important col·lecció de fòssils.
(València, 1550 – 1614)
Poeta, dramaturg i militar. Fill d’Alfons de Virués i germà de Jeroni, Francesc i Jerònima. Seguí la carrera militar; el 1602 era capità. Participà en la batalla de Lepant i en les campanyes del Milanesat. Féu diverses estades a Madrid.
Autor de l’epopeia religiosa El Monserrate (Madrid, 1587), sobre la llegendària fundació del monestir de Montserrat i de cinc tragèdies (Obras trágica y líricas, Madrid 1609) poc significatives, llevat d’Elisa Dído, concebida segons les unitats i regles clàssiques.
És considerat un dels escriptor valencians més importants vinculats a la literatura castellana del Siglo de Oro.
(Medina de Rioseco, Castella, segle XVI – València, segle XVI)
Metge. Instal·lat a València de jove, fou amic i corresponsal de Lluís Vives.
Foren fills seus Cristòfor de Virués, i:
(Las Pedrosas, Aragó, 1698 – València, 1746)
Metge i escriptor. Estudià a la Universitat de València, on es doctorà i fou catedràtic. També fou metge de l’hospital general de la ciutat.
Publicà obres de tema mèdic, com Tirocinimo práctico médico-químico-galénico (1737), Palma febril médico-práctica (1739) i Manual de cirugía práctica (1743), que foren reeditades.
(Alacant, 7 febrer 1836 – 15 març 1908)
Escriptor. Fou cronista oficial d’Alacant.
És autor dels estudis Crónica de la muy ilustre y siempre fiel ciudad de Alicante (1876) i Rebelión militar de 1844 en Alicante (1899).
(Palma de Mallorca, segle XVII – 1651)
Historiador i eclesiàstic.
El 1645 enllestí una mena de crònica titulada Notícia exacta i verídica de tots els successos memorables que s’han esdevingut en el regne de Mallorca des de l’any del Senyor 1636.
(Tuïr, Rosselló, 18 juliol 1873 – Perpinyà, 14 agost 1952)
Escultor i escriptor. Format a les classes d’arquitectura de l’Académie des Beaux-Arts de París, aviat preferí l’escultura. S’abocà a un art anti-acadèmic, basat en l’expressió del que ell anomenava la raça catalana i on hom a detectat l’influx de Constantin Meunier. Treballà la pedra, el marbre, el bronze, el coure i, sobretot, la terra cuita, patinada sovint amb aspecte de bronze.
Entre les seves obres grans hi ha el Monument als morts de Perpinyà, l’estàtua funerària de Monsenyor Carsalade i els relleus de la porta de l’Escola Normal de Perpinyà. Si bé exposà a París, on el 1902 rebé menció honorífica al Salon des Artistes Français, preferí l’arrelament a la seva Catalunya, sense fer distincions entre un o altre estat: aprofità la tradició ceramista de Quart d’Onyar per a produir escultures seriades de qualitat, i a Prada tingué un quant temps per ajudant Miquel Oslé.
Exposà a Barcelona (Sala Parés) el 1905. Descobrí i revalorà a Prada el Crucifix d’El Greco actualment al Louvre de París. Fou, després de Maillol, el principal escultor modern del Rosselló.
La seva obra pot assimilar-se al corrent postmodernista català. És representat al Museu Jacint Rigau de Perpinya i al d’Art Modern de Barcelona. Amb Josep Sebastià Pons escriví La font de l’Albera, que fou estrenada a Ceret amb música d’Enric Morera.
(País Valencià, segle XVII)
Arquitecte. Dirigí les obres de l’església de Santa Maria d’Alacant, notable per la seva decoració amb columnes salomòniques.
Dades dels Països Catalans 