(Sóller, Mallorca, segle XVI)
Militar. Capità de les forces que defensaren el poble de Sóller contra la invasió turca l’11 de maig de 1561.
La seva figura ha esdevingut popular i representa, ensems amb ses Valentes Dones de can Tamany, un paper notable en el simulacre anual de Moros i cristians que se celebra pel firó, és a dir, el dilluns següent al segon diumenge de maig.
(València, segle XV – 1548)
Poeta. Catedràtic de poesia a la universitat de València a partir del 1516. El 1532 hi féu representar una comèdia de Plaute.
És autor d’una extensa elegia en llatí (1523), que dedicà al marquès de Cenete, Rodrigo de Mendoza, germà del virrei i un dels repressors dels agermanats, i d’una composició castellana en dècimes Tragitriumfo (1524); deixà, a més, un poema llatí de tema marià, i diversos epigrames i dístics que han estat recollits en publicacions universitàries contemporànies.
(València, 1594 – 1673)
Missioner. Primer missioner de la província caputxina valenciana. Dirigí l’expedició al Congo (1645), el rei cristià del qual, Garcia Alfons II, l’envià com a ambaixador prop del papa.
Retornat a l’Àfrica com a prefecte apostòlic del Benin (1648), es trobà amb dificultats amb els governants nadius i fou repatriat contra la seva voluntat.
(Alzira, Ribera Alta, 1870 – València, 18 març 1935)
Pintor. Deixeble de Joaquim Sorolla (1889) i de l’Academia de San Fernando a Madrid. Fou professor a diferents escoles d’arts i oficis i l’any 1920 passà a la de València.
Es distingí en la pintura d’escenes típiques, especialment del País Valencià i de Galícia, amb les quals participà en diverses exposicions entre 1890 i 1904.
Té obres al Museu de Belles Arts de València (retrat d’Antoni Martorell).
(Maó, Menorca, 3 abril 1803 – 14 gener 1881)
Compositor, mestre de capella i organista. Fou mestre de capella (1826) i organista de l’església de Santa Maria de Maó.
A El canto llano simplificado en su anotación y sus reglas (1851) exposa les reformes que havia introduït en el cant pla.
Autor de nombroses composicions d’església, dues farses (1832 i 1838) i una òpera titulada La fidanzata corsa (1846).
(Palma de Mallorca, 26 novembre 1697 – Ravenna, Itàlia, 24 febrer 1777)
Missioner jesuïta. Home de govern de la província de Paraguai, on ocupà els càrrecs de rector del col·legi teològic de Córdoba i de provincial.
Com a missioner obrí nous centres d’evangelització entre els pobles hale, abipon i mocovi, en terres del Chaco.
Arran de l’extradició de la Companyia de Jesús (1767) marxà a Ravenna, on morí.
(Barcelona, 1900 – València, 7 juliol 1965)
Cineasta. Fou un dels iniciadors com a productor i director, del cinema valencià.
Començà amb documentals i curtmetratges còmics –Cipriano Comendador i La Drapaire (1925)- però obtingué més èxit en altres gèneres: Noblesa de Cors (1924) i El Místic, adaptació de l’obra de Santiago Rusiñol.
Nom de religió amb que fou conegut l’escriptor caputxí mallorquí Manuel de Lete i Triay (1889-1963).
Felip Andreu (València, 1757 – 1830) Escultor. Fou professor de l’Acadèmia de Sant Carles. És autor de diverses obres per als temples valencians.
Francesc Andreu (València, segle XVII) Religiós mercenari. Fou visitador i actiu reformador dels convents del Principat, així com comissari apostòlic i provincial de València. Escriví algunes obres religioses.
Joan Andreu * Forma impròpia del nom del convers valencià Joan Andrés (segle XVI).
Josep Andreu (Illes Balears ?, segle XVI – segle XVII) Monjo cartoixà. Residí al monestir del seu orde a Valldemossa, on romangueren els seus escrits fins al 1835. Deixà una traducció castellana del Blanquerna, que restà inèdita, i algun treball hagiogràfic com la Vida de la Venerable Sor Eufrasia Mir (1646).
(Catalunya, segle XVIII – Valladolid, Castella, 1819)
Eclesiàstic. Ordenat sacerdot l’any 1796, treballà amb els indis de Paposo (Xile). Nomenat bisbe auxiliar de diverses diòcesi, el bisbe de Santiago es negà a consagrar-lo. Aconseguí d’ésser-ho a Buenos Aires.
Retornat d’un viatge a la península ibèrica s’identificà amb els patriotes de la junta de Córdoba; a causa de les seves idees, els nacionalistes xilens li feren ocupar la seu de Santiago (1813).
Anà a Londres (1817), des d’on tornà a la península. Ferran VII de Borbó el confinà a Galícia i a Valladolid, on morí.
