(País Valencià, segle XIV – 1381)
Alt funcionari reial. Bon col·laborador de Pere III el Cerimoniós, féu amb ell l’expedició a Mallorca (1343), i el 1347 combaté la Unió valenciana. L’acompanyà també (1354) a l’expedició a Sicília, on romangué i fou nomenat governador de Càller (1357).
La guerra dels Dos Peres l’obligà a tornar a València com a marí, i actuà diverses vegades contra els estols castellans. El 1365 fou nomenat lloctinent del governador de Mallorca i més tard en fou governador.
(País Valencià, segle XIV – segle XV)
Noble. Serví el papa Benet XIII, amb el qual fou assetjat el 1398 a Avinyó. El 1425 era un dels que juraren no ajudar l’infant Enric d’Aragó contra Castella i l’infant Joan. El 1430 figurava entre els juradors de les treves de cinc anys convingudes amb els castellans. Era membre del consell de València el 1435.
Foren fills seus:
(Felanitx, Mallorca, 1799 – Palma de Mallorca, 1865)
Advocat, antiquari, poeta i lingüista. Llicenciat en dret, fou catedràtic de lleis a la universitat balear. Fou un dels fundadors de l’Acadèmia Mallorquina de Literatura, Antiquitats i Belles Arts, de la qual escriví els estatuts. Reuní una notable col·lecció d’antiguitats, incunables i còdexs lul·lians.
Projectà de recollir les poesies cultes i cançons populars de Mallorca, per a la qual cosa féu una circular impresa (el 1838 o el 1841) en vers que repartí entre els literats mallorquins. Sembla que escriví un diccionari i una ortografia mallorquina.
És autor d’entremesos, entre altres Testament original d’es porc d’Enguany… (1845), Sa criada radoladissa… (1847), una Representació del rei Herodes i la Sibil·la (1847) i un llarg poema, en metres diferents, Origen del mirinyac (1858).
Veure> Joan de Pròixida (alt funcionari reial italià del segle XIII).
(Illes Balears, segle XIV)
Pintor i miniaturista gòtic anònim. Autor de les miniatures del Llibre dels Privilegis de Mallorca (vers 1334) i de les del llibre de les Lleis Palatines de Jaume II de Mallorca, així com dels retaules de Santa Eulàlia i de Santa Quitèria.
El seu estil està íntimament relacionat amb el de les obres de joventut de Pietro Lorenzetti i conserva alguns reflexos del bizantinisme de Duccio.
(Mazarrón, Múrcia, 1 abril 1918 – València, 28 octubre 2007)
Científic. Doctor en ciències químiques, catedràtic de bioquímica i química agrícola de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Agrònoms de València, fou director de l’Institut d’Agroquímica i Tecnologia d’Aliments de València, president de l’Instituto Nacional de Ciencias del Medio Ambiente i president del Consell Superior d’Investigacions Científiques.
La seva tasca investigadora i formadora d’investigadors a València assolí un nivell excepcional tal com li ha estat reconegut amb els premis obtinguts i pel seu renom científic internacional.
(Madrid, 24 abril 1903 – Alacant, 20 novembre 1936)
Polític castellà. Fill de Miguel Primo de Rivera y Orbaneja. Detingut (març 1936) com a cap de la Falange Española y de las JONS, fou traslladat a la presó d’Alacant (juny), des d’on s’adherí a l’alçament del general Mola.
El 16 de novembre de 1936 fou jutjat per un tribunal popular a Alacant i, condemnat a mort, fou executat quatre dies després.
(Maó, Menorca, 25 desembre 1834 – Madrid, 11 novembre 1913)
Advocat i polític. Regidor i tinent d’alcalde de Maó, dimití el 1866 per incompatibilitat amb la política de Nárvaez. Fou secretari de la Junta Revolucionària de Maó el 1868 i elegit diputat pel partit progressista a les corts del 1869.
Fou després director general de duanes i diputat per Menorca el 1871 i el 1872. Havent passat al camp republicà, fou de nou diputat per Menorca en quatre ocasions entre el 1886 i el 1899.
(València, 1874 – Madrid, 26 novembre 1965)
Cantatriu. Fou una figura molt remarcable en el camp de la sarsuela, en el qual aconseguí una gran popularitat.
Veure> Guillem Pabord (jurista ribagorçà dels segles XIV i XV).
