(Barcelona, 3 setembre 1864 – 26 març 1939)
Jurista i militar. Fill de Lluís Sagnier i Nadal i germà d’Enric.
Es doctorà en dret (1893) i ingressà en el cos jurídic militar, en el qual arribà al grau d’auditor general (1923), càrrec que exercí a Valladolid, Burgos i Barcelona.
Fou diputat a corts per Arenys de Mar (1903-06 i 1910-17), alcalde de Barcelona (1913-14) i director de penals.
(Barcelona, 21 març 1858 – 1 setembre 1931)
Arquitecte. Fill de Lluís Sagnier i Nadal i germà de Joaquim.
La seva obra, iniciada dins l’atmòsfera gaudiniana, s’orientà vers el modernisme en les variants goticitzants (Caixa de Pensions de Barcelona, a la Via Laietana, 1917), després d’haver passat per formes clàssiques franceses, elegants i rococós (torre Arnús, a Barcelona, 1904).
Amb Domènech i Estapà projectà i dirigí el Palau de Justícia de Barcelona. També són obra seva l’església i el convent dels caputxins de la Diagonal (Pompeia), la Capella Francesa, l’església del Tibidabo, etc, totes elles a Barcelona.
El 1923 fou creat marquès de Sagnier.
Fou el pare de Josep Maria i de Manuel Sagnier i Vidal.
Josep Maria i Manuel eren fills d’Enric Sagnier i Villavecchia.
Josep Maria Sagnier i Vidal (Barcelona, 16 agost 1890 – 25 abril 1978) Arquitecte. A més d’algunes esglésies parroquials i nombroses cases de renda, és autor de l’hotel Avenida Palace, a Barcelona, i de la continuació de les obres al Temple Expiatori del Tibidabo. També fou obra seva la tribuna de l’antic camp d’esports del Futbol Club Barcelona, a les Corts.
Manuel Sagnier i Vidal (Barcelona, 1891 – 6 agost 1976) Pintor. Estudià a l’Acadèmia Baixas. Féu la primera exposició individual a Barcelona el 1931. Des d’aleshores sovintejaren les seves exhibicions amb èxit remarcable.
(Barcelona, 1830 – 1913)
Advocat i escriptor.
Militava al partit conservador. Fou diverses vegades regidor de Barcelona, on també presidí el Conservatori del Liceu.
Publicà traduccions molt remarcables al castellà d’alguns clàssics grecs.
Fou el pare d’Enric i de Joaquim Sagnier i Villavecchia i l’avi de Núria Sagnier i Costa.
(Barcelona, 24 novembre 1902 – 2 desembre 1988)
Escriptora, que emprà habitualment el pseudònim d’Anna d’Ax. Filla de Leopold Sagnier i Villavecchia.
S’ha especialitzat en temes wagnerians. El 1951 publicà l’obra Wagner vist per mi i del 1954 al 1957 realitzà les traduccions al català, adaptades a la música, de totes les òperes de Wagner habitualment representades.
També és autora del volum de poemes Insomni entre fulles. Llegendes xineses (1955).
(Madrid, 17 febrer 1914 – 16 febrer 2013)
Baríton. Fill dels cantants Emili Sagi i Barba i de Lluïsa Vela, i germà del futbolista Emili Sagi i Liñan.
Es dedicà a la interpretació de sarsueles i destacà especialment en Luisa Fernanda, de Moreno Torroba.
Enregistrà discs de sarsuela i de cançons catalanes.
(Bolívar, Argentina, 15 març 1900 – Barcelona, 25 maig 1951)
Futbolista. Germà de Lluís Sagi i Vela. Conegut com a Sagibarba pel fet d’ésser fill del popular baríton Emili Sagí i Barba.
Jugà d’extrem esquerra al Catalunya FC i, des del 1917, al F.C. Barcelona, on fou una de les principals figures del primer equip dels anys 1920. Jugà dos partits internacionals.
Famós pel gran nombre de gols que marcava, sembla que mai no fallà un penal.
(Barcelona, 26 març 1876 – Polop, Marina Baixa, 7 agost 1949)
Baríton. Estrenà a Madrid Las Golondrinas (1914), d’Usandizaga, i cultivà indistintament l’òpera i la sarsuela.
Actuà sovint a l’Amèrica del Sud, i l’any 1922 estrenà a Barcelona Don Joan de Serrallonga, d’Enric Morera.
És autor, juntament amb C. Gelabert, de la sarsuela El desterrado.
Fou el pare del futbolista Emili Sagi i Liñan i del també baríton Lluís Sagi i Vela.
(Barcelona, 1786 – Madrid, 5 gener 1850)
Medallista. Format a les classes de l’Escola de Dibuix de la Junta de Comerç, hi guanyà diversos premis de dibuix, gravat i escultura (1800-04).
Fou pensionat per a anar a Madrid a perfeccionar estudis (1803). El mateix 1805 guanyà medalla d’or a l’Academia de San Fernando. El 1808 no acceptà el règim intrús napoleònic i la seva carrera s’estroncà.
Acadèmic de mèrit de San Fernando (1814), fou director d’estudis de l’acadèmia el 1815.
Féu medalles del duc d’Alburquerque, dels setges de Girona i Saragossa, del triomf de Vitoria, del duc de Ciudad Rodrigo, del retorn de Ferran VII i del papa.
Fou acadèmic de Sant Carles i de San Luis (Saragossa).
(Barcelona, 1707 – 1768)
Erudit. Tercer comte de Creixell i senyor de diversos indrets.
Ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 1729 i hi llegí interessants treballs, com un comentari en català de les obres de Tàcit (1735) i Variedad que se halla entre los autores que hablan del origen y nombre de Cataluña (1830), continuat per Orígenes históricos de Cataluña. El 1762 fou elegit director de l’Acadèmia.
