Arxiu de la categoria: Biografies

Sants, Vicenç

Deixa un comentari

(Tortosa, Baix Ebre, 1719 – Roma, Itàlia, 1787)

Jesuïta i missioner. Estudià filosofia als jesuïtes de Barcelona i lleis a Osca. Després d’obtenir el permís familiar per a entrar als jesuïtes, completà la seva formació a Cervera i a Barcelona.

El 1755 embarcà vers les missions del Riu de la Plata i ensenyà filosofia a la Universitat de Córdoba de Tucumán (Argentina), d’on arribà a ésser canceller. Fou un notable predicador i es dedicà a la conversió dels negres i nadius.

Amb motiu de l’expulsió dels jesuïtes (1768), retornà a Europa i es refugià a Itàlia, on fou prefecte d’estudis de la comunitat de Faenza.

Extingida la Companyia de Jesús, passà a Roma, on morí.

Santponç i Barba, Ignasi

2 Respostes

(Barcelona, 31 març 1795 – 22 abril 1846)

Jurista. Fill de Francesc Santponç i Roca. Estudià a Barcelona i a Osca.

Fou membre de la Societat Filosòfica de Barcelona i el 1821 publicà la revista “Periódico Universal de Ciencias, Literatura y Artes”, d’una gran qualitat, però de curta durada. El 1822 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i fou catedràtic de l’efímera universitat (1822-23) retornada a Barcelona pel govern constitucional. Des del 1833 fou oficial de l’ajuntament de Barcelona i poc després n’esdevingué secretari.

Juntament amb B.C. Aribau fundà una editorial que publicà obres de Walter Scott i de tema jurídic. El 1836 fou nomenat catedràtic de l’estudi general de Barcelona i l’any següent ho fou de la universitat restaurada (dret de l’estat espanyol). S’oposà als progressistes i fou destituït (1840), però recuperà la càtedra el 1844.

Col·laborà en l’edició monumental de Las siete partidas (1843), amb notes que foren altament valorades pels seus contemporanis.

Fou germà seu Francesc Santponç i Barba  (Barcelona, vers 1790 – segle XIX)  Advocat. Publicà Nuevo manual de la práctica forense de Cataluña y de Castilla (1831).

Santos i Torroella, Rafael

1 Resposta

(Portbou, Alt Empordà, 21 gener 1914 – Barcelona, 29 setembre 2002)

Crític d’art, poeta i dibuixant. Germà d’Àngels. Estudià a Valladolid i a Salamanca i, després d’estar-se un quant temps a Madrid, s’establí a Barcelona l’any 1934.

Fou catedràtic d’història de l’art a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona.

Entre els premis de poesia que ha obtingut, cal esmentar el Ciutat de Barcelona (1956) i el Boscán (1959). Escriví cròniques d’art a “El Noticiero Universal”.

També ha publicat llibres com Del románico al pop art, Revisiones y testimonios i Salvador Dalí, corresponsal de J. V. Foix (1932-1936) (1986).

Ha fet algunes exposicions com a aquarel·lista i dibuixant.

Santos i Antolí, Antoni

Deixa un comentari

(València, 1914 – Barcelona, 1987)

Escriptor. El 1935 es traslladà a Barcelona, on es donà a conèixer com a autor teatral.

Entre les seves obres publicades destaquen Bellamor (1950), L’Antònia (1951), Les ales de la nit (1956), Aquesta llar (1957), L’estudiant ros (1958), El gran giravolt (1958), De professió romancer (1980) i La tia Flora (1985).

Santmartí, Guillem (III) de

2 Respostes

(Catalunya, segle XII – 1189)

Senyor d’Olèrdola. Nét de Bernat de Santmartí.

Es casà primer (1136) amb Beatriu de Montcada, divorciada del seu parent el gran senescal Guillem Ramon de Montcada, i després amb Alamanda de Castellvell, senyora de Falset i Siurana.

El llinatge s’extingí amb llur néta Alamanda de Santmartí (Catalunya, segle XII)  Dita també de Subirats, Fou muller de Guillem d’Entença, llinatge al qual passà la resta dels béns familiars dels Santmartí.

Santmartí, Bernat de

1 Resposta

(Catalunya, vers 1030 – Móra d’Ebre, Ribera d’Ebre, 1060)

Magnat. Fill gran de Mir Geribert i de la seva segona muller Guisla de Besora.

Fou destinat a l’església, cosa que no el privà de prendre part en les revoltes del seu pare contra Ramon Berenguer I (1049-58). El 1059 se sotmeteren a l’autoritat comtal i cediren el castell del Port de Barcelona (Montjuïc) i l’heretatge de Gombau de Besora en canvi del reconeixement d’altres copiosos béns.

Amb el seu pare, combaté els sarraïns de Tortosa; tots dos moriren en una expedició contra Móra d’Ebre. No deixà fills.

Santmartí, Arnau de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XI – vers 1100)

Membre de la família vescomtal de Barcelona. Fill petit de Mir Geribert i de la segona muller d’aquest, Guisla de Besora.

Fou un noble poderós en la cort comtal de Ramon Berenguer I de Barcelona, ja que en les seves mans reuní els patrimonis de Mir Geribert, dels Besora i dels Santmartí, procedent aquest últim de la primera muller de Mir Geribert, Dispòsia.

Arnau fou partidari de la causa de Ramon Berenguer II Cap d’Estopes. El seu fill Jordà el succeí.

Santmartí -llinatge-

6 Respostes

(Catalunya, segle X – segle XII)

Llinatge feudal que prengué el nom del fet de senyorejar el castell de Sant Martí Sarroca.

El primer personatge de què hom té notícia és Galí de Santmartí (Catalunya, segle X – abans 994)  Magnat del comte Ramon Borrell I de Barcelona, que el nomenà governador de les fronteres del Penedès i vicari del castell de Sant Martí Sarroca, que possiblement havia conquerit als musulmans.

Repoblà aquella contrada, cosa que continuà el seu fill Guillem (I) de Santmartí (Catalunya, segle X – Còrdova, Andalusia, 1010)  Noble. Continuà el poblament de les fronteres del Penedès. Morí en l’expedició comtal a Còrdova.

La seva filla i hereva fou Dispòsia de Santmartí (Catalunya, segle X – abans 1032)  Fou la primera muller del magnat Mir Geribert, senyor d’Olèrdola.

Féu hereu el seu fill Guillem (II) de Santmartí (Catalunya, segle XI)  Senyor d’Olèrdola. La seva mare li deixà en morir vastos territoris. Morí molt jove i aquests béns foren per al seu pare, que els havia de transmetre a fills haguts d’un altre matrimoni contret amb Guisla de Besora.

Santjoan i Fuster, Salvador

Deixa un comentari

(Barcelona ?, segle XVIII – després 1835)

Geòleg i militar. Fou comissari reial dels exèrcits del Principat.

El 1798 fou admès com a membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, a la secció d’història natural, que dirigí (1803-07). Hi llegí diverses comunicacions, com La verdadera causa de las erupciones volcánicas (discurs d’ingrés, 1799).

Lluità contra les forces napoleòniques (1808-14) i publicà una Carta familiar… sobre l’ocupació francesa de la Seu d’Urgell.

El 1835 esdevingué censor de l’Acadèmia.

Santjoan, Pere de

Deixa un comentari

(Picardia, França, segle XIV – Catalunya, segle XV)

Mestre d’obres i escultor. Treballà a la ciutat de Mallorca, on el 1396 dirigí les obres del portal del Mirador de la Seu, i el 1398 féu les escultures del portal de l’església de Sant Miquel, que mostren un estil arcaïtzant davant les noves tendències provinents de la zona picardo-flamenca.

Entre el 1397 i el 1404 ocupà el càrrec de mestre major de la seu de Girona, i el 1410 contractà, juntament amb Antoni Canet, la talla del cor de la seu d’Urgell (fragment al Museo Lázaro Galdiano, Madrid), on és palesa una proximitat estilística amb Pere Sanglada.

Hom li atribueix també una Mare de Déu amb el Nen (Museu Provincial, Girona) i les escultures de la portalada de l’església de Santa Maria de Castelló d’Empúries.