(Catalunya, vers 1396 – Barcelona, vers 1445)
Dominicà del convent de Santa Caterina de Barcelona.
Vers el 1421, amb motiu d’una estada i predicació a Sóller (Mallorca), recollí la tradició del miraculós viatge de Ramon de Penyafort de Barcelona a Mallorca, que ell deixà escrita en llatí i que Diago traduí i inclogué en la seva Historia de la provincia de Aragón (1599).
Més tard, a Roma, féu una relació verbal d’aquest viatge miraculós al cardenal Valentinenci.
(Barcelona, segle XV – després 1535)
Professor de gramàtica a l’estudi general de Barcelona, fill del també professor Joan de Santjoan.
Regentà la càtedra des del 1526 i de forma col·legiada amb Martí Ivarra i Jeroni Ardèvol el curs 1532-33.
Fervent admirador d’Erasme, edità el 1529 els Catonis praecepta moralia comentats per aquest, amb finalitat pedagògica.
Pseudònim de l’anarquista i dirigent obrer Sinesio García Fernández (1897-1983).
(Tortosa, Baix Ebre, 1823 – Barcelona, 23 novembre 1895)
Escultor i terrisser. Home molt actiu i de curiositat universal, practicà gairebé totes les arts i fins i tot estudià i exercí la medicina.
Nombroses terracotes que ornen façanes de Barcelona, d’estil neoclàssic i alguns detalls pre-modernistes, són obra seva.
Aquesta obra i alguns grups escultòrics, com el dels tritons a la base de la columna del monument a Marquet, a la plaça de Medinaceli de Barcelona, donen a la ciutat l’atmosfera isabelina que en tipifica un cert sector.
Treballà, també, a València.
(Girona, segle XIX)
Mestre d’obres. Actiu a Girona del 1816 al 1835.
Signà moltes propostes d’obres al període anterior als nomenaments de Jeroni Martí i Bru Barnoya com a arquitectes municipals.
Entre els seus projectes cal destacar la urbanització del carrer del Pont Major (1818), l’habilitació de les voltes de la plaça del Vi fins al pont de Sant Francesc (1829-32), en col·laboració amb el geòmetra Lluís Barnoya, la reforma de la plaça Reial i la urbanització del carrer del Llano (1830).
Construí diversos habitatges particulars.
(Barcelona, 1922 – )
Pintor. Format a l’Escola de Belles Arts.
Expressionista moderat i estructural, ha exposat especialment a Barcelona i Madrid.
Participà en les Biennals Hispanoamericanas, en alguna exposició Carnegie, de Pittsburgh, a l’Exposizione Internazionale d’Arte Sacra (1950), Biennal de Venècia (1954), etc.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Jurisconsult. Canonge de Barcelona, ardiaca d’Empúries.
La generalitat li donà a revisar, juntament amb Pere Basset, la compilació dels texts legals del Principat de Catalunya, acabada el 1418 per Jaume Callís, Bonanat de Pere i ell. L’obra no fou editada fins el 1495.
Mestre de Tomàs Mieres, aquest li sotmeté a censura el seu Apparatus.
Eren fills de Pere Joan de Santcliment i de Santcliment.
Mateu de Santcliment i Pujades (Catalunya, segle XVI) Obtingué el privilegi de cavaller el 1544 i deixà descendents.
Frederic de Santcliment i Pujades (Catalunya, segle XVI – 1609) Noble. Darrer membre del llinatge. Mort sense successió.
Eren fills de Pere Joan de Santcliment i d’Aldonça de Santcliment.
Francesc de Santcliment i de Santcliment (Catalunya, segle XV – 1537) Cavaller. Es casà amb Beatriu de Corbera i de Santacoloma, que li aportà la baronia de Llinars, i el castell del Far (llurs descendents, cognominats Corbera o Corbera-Santcliment, adquiriren per enllaç amb els Castellet la baronia d’Altafulla i s’extingiren a la primeria del segle XVIII, i en recolliren l’herència els Rubí, marquesos de Rubí).
Pere Joan de Santcliment i de Santcliment (Barcelona, segle XVI) Noble. Fou el pare de Frederic i de Mateu de Santcliment i Pujades.
(Catalunya, segle XVI – Praga, Txequia, 15 octubre 1608)
Comanador de Moratalla (Múrcia) a l’orde de Sant Jaume. Fill de Joan de Santcliment i d’Hostalric-Sabastida.
Es distingí a la batalla de Lepant (1571) i fou ambaixador a Flandes i davant l’emperador.
