(Catalunya, 1741 – 1810)
Religiós caputxí. Entrà a l’orde el 1756.
Fou professor de filosofia i predicador eminent. A la seva mort es produí a Barcelona una gran manifestació de dol.
El 1815 fou iniciat el seu procés de beatificació.
(Catalunya, 1590 – Barcelona, 1651)
Religiós caputxí. Entrà a l’orde en 1607.
L’any 1636 fou elegit per primera vegada provincial dels caputxins de Catalunya. Ho havia de ser encara dues vegades més.
Fou conseller i col·laborador de Pau Claris.
(Sarrià, Barcelona, 1266 – Xàtiva, Costera, 30 desembre 1335)
Alt funcionari reial. Fill de Vidal de Sarrià i germà de Vidal. Es distingí en les guerres mediterrànies de la casa catalano-aragonesa.
El 1286 fou enviat per Alfons III a ajudar el seu germà Jaume de Sicília amb un contingent de tropes; l’any següent fou nomenat almirall per Jaume, armà 12 galeres i amb contingents catalans i sicilians s’apoderà per sorpresa de Capri; des d’aquesta illa pogué saquejar i amenaçar Nàpols i el seu golf. Va sotmetre la Calàbria.
El 1295 fou enviat per Jaume II a França per confirmar el tractat d’Anagni i les noces del rei amb la infanta Blanca. Va rebre extensos dominis a la costa alacantina com a recompensa dels seus serveis.
Durant el regnat d’Alfons III el Benigne fou el personatge més influent i destacat dels que es reunien al partit de la reina Elionor de Castella.
(Barcelona, segle XIV)
Ciutadà de Barcelona.
Fou un dels representants de Barcelona que formaren el consell especial que, el 1344, decidí la sort de Jaume III de Mallorca, desposseït aleshores per Pere III el Cerimoniós.
El 1348 fou un dels missatgers reials a València per invitar la Unió a sotmetre’s poc abans de l’ofensiva reial.
(Catalunya, segle XVI)
(o Sarome) Arquitecte.
Prosseguí les obres d’ampliació de la nau i les capelles de l’església de Sant Pere Apòstol de Reus, que Benet Otger havia deixat sense acabar a la seva mort (1510).
També portà a terme la construcció del campanar (1562) i treballà en el cor de la mateixa església.
(Valdetronco, Castella, 9 setembre 1696 – Vic, Osona, 6 desembre 1775)
Eclesiàstic. Frare franciscà, era catedràtic de Valladolid i qualificador del Sant Ofici, quan fou nomenat bisbe de Vic (1752).
Home actiu, traslladà el seminari al carrer de Sant Just i l’amplià, féu edificar la Casa de Convalescència annexa a l’Hospital de Vic i el convent franciscà del Remei. És autor d’un sínode publicat el 1753, i d’una revisió del pla de beneficis de tota la diòcesi.
Escriví sempre en castellà i fou un important factor castellanitzador de la societat vigatana del seu temps.
(Reus, Baix Camp, 24 maig 1820 – Barcelona, 23 octubre 1886)
Compositor. Fou nen cantor a la catedral de Lleida. El 1841 es traslladà a Barcelona, on estudià amb Ramon Vilanova.
Escriví la simfonia Las dos lápidas, per a orquestra i banda (1862), i algunes òperes, com Gonzalvo i Melusina. També deixà sarsueles, com L’esquella de la Torratxa i El punt de les dones, basades en obres de Frederic Soler, i música religiosa: una Salve Regina en re menor, un Stabat Mater, una missa i algunes obres corals.
(Sabadell, Vallès Occidental, 27 febrer 1865 – Barcelona, 27 novembre 1922)
Actor i director cinematogràfic i teatral. Viatjant de draps, deixà la professió per l’escena.
Debutà al teatre Ateneu de Sabadell i el 1911 intervingué en el film Mala raça, de F. Gelabert; més tard dirigí i interpretà per a la Studio Films de Barcelona la sèrie de curts Cuentos baturros (1914-15) i també Passa l’ideal (1915) i El dubte (1916); més tard rodà La raó social Castro i Ferrant, Un exemple, Humanitat (vers 1917), Regeneració, etc.
Intervingué també a La boja del monestir de Montserrat i L’herència del diable. El 1922 actuà al teatre Espanyol de Barcelona.
Emprà el nom artístic de Domingo Ceret.
(Sabadell, Vallès Occidental, 21 maig 1841 – 2 gener 1916)
Eclesiàstic i escriptor. Fou una figura destacada entre els autors apologètics de l’època.
Durant molts anys es col·locà en una posició integrista i intransigent, que rectificà en part cap al final de la seva vida. Dirigí la “Revista Popular”.
Entre les seves obres destaquen El liberalismo es pecado, El año sacro i Biblioteca ligera.
(Barcelona, 1877 – 5 maig 1912)
Dibuixant i pintor. Fill de l’escriptor Joan Sardà i Lloret. Estudià dret i inicià la formació artística a l’Escola de Llotja i amb Laureà Barrau i Lluís Graner. Amplià coneixements a Madrid.
Freqüentà assíduament el Cercle de Sant Lluc, on exposà. Copià els clàssics del segle XVII al Prado de Madrid, i el 1901 anà a París, on assistí a les acadèmies lliures.
Fou un bon retratista (Retrat de la mare, La lletera, Segador català), encara que és més conegut com a dibuixant, sobretot per les seves il·lustracions de novel·les.
Exposà individualment a la Sala Parés de Barcelona (1904), on a la seva mort fou organitzada una exposició homenatge molt completa (1912).
