(Catalunya, segle XII – 1211)
Prelat. Fou bisbe de Barcelona el 1208, succeint al primer Berenguer de Palou, mort dos anys abans.
La seva governació és breu i poc coneguda. Morí en un encontre amb sarraïns.
L’any 1212 fou succeït pel segon i famós Berenguer de Palou, nebot del seu antecessor.
(Barcelona, 1874 – 14 gener 1932)
Constructor de guitarres. Continuà l’obra d’Enric Garcia, amb qui havia treballat.
Els seus instruments assoliren molt prestigi.
(Barcelona, 30 setembre 1875 – Caracas, Veneçuela, 19 novembre 1968)
Dibuixant. El 1898 s’establí a París, on residí durant molts anys.
Il·lustrà nombrosos contes infantils, novel·les i revistes franceses, entre les quals “Le Monde Illustré”, “L’Illustration”, etc.
Els seus dibuixos comentaven amb molta gràcia la vida parisenca de l’època; després en féu d’altres de gran valor, inspirats en la I Guerra Mundial. El seu prestigi arribà a Anglaterra, Alemanya i els Estats Units, on fou molt sol·licitat.
El 1947 retornà a Barcelona i exposà a les galeries Syra el 1951 i el 1958.
(Barcelona, 20 febrer 1843 – maig 1923)
Editor. Amb Ramon de Montaner i Vila fundà la empresa Editorial Montaner i Simon.
Presidí l’Institut Català de les Arts del Llibre. Hi impulsà l’escola de formació professional.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Notari. Exercí des del 1676. Pertanyia al Consell de Cent de Barcelona.
Durant el setge de 1713-14 fou membre del govern provisional català. A les eleccions municipals de 1713 continuà al Consell de Cent.
Després de la capitulació, els seus béns foren confiscats pels borbònics. Exercí de notari fins al 1727.
(Forès ?, Conca de Barberà, 1821 – Ceret, Vallespir, 1846)
Bandoler. Era conegut amb els malnoms Collsuspiner i Tocabens.
Lluità a favor dels carlins i el 1840 s’exilià al Rosselló on constituí una banda de tretze homes, coneguts amb el nom d’Els Trabucaires, que atemoriren la comarca amb atacs a diligències, segrestos i assassinats.
Detingut a Cortsaví (1845) amb tots els seus homes, fou executat amb tres d’ells.
(Torrent de l’Horta, Horta, 1841 – Barcelona, 1925)
Eclesiàstic i escriptor. Féu la carrera eclesiàstica a Saragossa, on s’ordenà (1865) i fou beneficiat de l’església de Sant Carles. Es dedicà a la predicació i l’apologètica, i també conreà la pintura religiosa.
El 1880 entrà a la Companyia de Jesús, i fou rector del noviciat de Veruela (1887) i durant trenta anys procurador de la província catalano-aragonesa.
Fou el promotor de la construcció del Col·legi de Sarrià, del Col·legi o Palau dels Ducs de Gandia i de la restauració de la Cova de Sant Ignasi, de Manresa.
Deixà escrites poesies llatines i petits tractats de catequètica i apologètica en castellà.
(el Bruc, Anoia, 1880 – Montserrat, Bages, 1928)
Eclesiàstic. Professà a Montserrat el 1897 i fou ordenat de sacerdot el 1903.
Es doctorà en teologia a Roma (1906) i, retornat a Montserrat, fou professor de teologia i filosofia, censor d’ofici del bisbat de Barcelona (1912) i confessor extraordinari del bisbat. Fou redactor i després director de la “Revista Montserratina”.
Fou prior de Montserrat (1913-17) i després d’El Pueyo (Aragó), fins que, el 1918, fou cridat a Roma com a vicerector del Pontificio Ateneo Anselmiano.
El 1923 era procurador general de la Congregació Casinense i el 1924 abat general de la dita Congregació.
(Reus, Baix Camp, 20 desembre 1889 – Barcelona, 27 març 1966)
Arquitecte. Titulat a París, realitzà diverses obres a Barcelona, com els cinemes Kursaal i Pathé i l’edifici de l’antic Banc de Catalunya, a la Rambla.
Treballà també en d’altres poblacions catalanes, especialment a Reus (Centre de Lectura, Institut de Puericultura, estadi del Reus Deportiu, rehabilitació del castell del Cambrer), i a Salou, on col·laborà en els primers plans d’urbanització.
Col·laborà com a periodista a “La Veu del Camp” i a “Revista del Centre de Lectura” i fou dues vegades alcalde de Reus (1919 i 1922).
(Reus, Baix Camp, 3 setembre 1884 – Torreón, Mèxic, 26 desembre 1957)
Polític. Es llicencià en dret i de jove ingressà al Centre Nacionalista Radical.
Fou alcalde de Reus (1918) i president del Centre de Lectura (1911-12), que catalanitzà. Publicà diverses obres jurídiques.
Com a radical independent (amenaçat de mort pels anarquistes, es traslladà a Valladolid), fou elegit diputat al Parlament de Catalunya i a les corts de la República (1931), durant la qual fou també governador civil de Girona.
S’exilià el 1939.
