(Catalunya, segle IX)
Bisbe d’Urgell (823-840). El 833 consagrà l’església del castell de Lillet i el 834 la del monestir d’Alaó.
Féu testament el 839, en el qual féu importants llegats de llibres a la catedral i als monestirs de Codines, Tresponts, Gerri, Sant Serni de Tavèrnoles, Alaó, Senterada i Tavèrnoles.
Augmentà amb compres el patrimoni del bisbat, la darrera de les quals el 840.
(Reus, Baix Camp, 1830 – Barcelona, 1 gener 1889)
Escriptor i historiador. Féu nombrosos viatges. Estudià a fons les llengües clàssiques. Ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres el 1860. Féu traduccions al castellà de Virgili i Horaci.
És autor dels treballs La carta-puebla de Agramunt y los privilegios concedidos a la misma villa por los condes de Urgel hasta la extinción de la casa de Cabrera, L’Església parroquial d’Agramunt i El primer libro impreso en Tarragona en 1484.
(Catalunya, segle XII – Lió, França, 1247)
Abat de Poblet (1237-38) i bisbe de Lleida (1238-47).
Es distingí per la seva resistència a acceptar el càrrec d’abat de Poblet: la primera vegada que fou elegit (1236) aconseguí de convèncer la comunitat, i fou elegit Simó Ximeno en lloc seu com a XIX abat; però aquest fou nomenat bisbe de Sogorb l’any següent, i Siscar hagué d’acceptar, bé que no sense resistència, la nova elecció que el tornava a designar (1237).
Però el seu abadiat fou curt, ja que el 1238 fou nomenat bisbe de Lleida.
(Catalunya, segle XIII – Grècia ?, segle XIV)
Cavaller. Probablement fill de l’homònim. Fou figura destacada de la Companyia d’Orient.
A la darreria de maig de 1305, quan els catalans eren assetjats a Gal·lípoli i Berenguer d’Entença féu la seva terrible incursió per mar contra Heraclea, fou un dels sis cavallers que restaren a la primera de la ciutats esmentades, fent costat a Bernat de Rocafort i a Ramon Muntaner.
Aquest, a la seva Crònica, li diu Guillemó, segurament perquè era jove i per distingir-lo del seu pare.
(Catalunya, segle XIII – Grècia, 1305)
Cavaller. Participà a l’expedició a Orient. El 1305, després de l’assassinat de Roger de Flor, fou encarregat per Berenguer d’Entença, esdevingut cap de la Companyia, perquè anés a Constantinoble i lliurés la declaració de guerra contra l’Imperi. De tornada, a Redeston, fou detingut i esquarterat per ordre de l’emperador.
La Crònica de Muntaner l’anomena només pel cognom. Es probable que es digués Guillem i que fos el pare del seu homònim, a qui Muntaner deià Guillemó per no confondre.
(Catalunya, segle XIV)
Mestre d’obres. Establert a Barcelona.
En 1386 fou un dels tècnics reunits per dictaminar sobre la viabilitat del projecte de nau única de la catedral de Girona, tan debatut. Sisbert votà en contra, fet que determinà la prossecució momentània dels treballs segons la traça de tres naus.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Militar. Durant el setge borbònic de Barcelona (1713-14), fou un dels millors oficials de la guarnició. Era capità del regiment de Santa Eulàlia. Sobresortí repetidament pel seu coratge i la seva competència.
El 12 d’agost de 1714 fou un dels oficials que dirigiren la reconquesta del baluard del Portal Nou. A la nit del 13 al 14 d’agost participà a la terrible batalla del baluard de Santa Clara, on fou ferit.
L’11 de setembre ja s’havia refet i era al cos de reserva del convent de Sant Agustí. El general Bellver li ordenà que anés a ocupar el convent de Sant Pau. Aconseguí l’objectiu i defensà el convent de les primeres escomeses enemigues, fins que caigué molt malferit.
Encara que donat per mort per alguns, sembla que sobrevisqué i que escriví un informe sobre la seva missió al sector de Sant Pere, informe aprofitat per l’historiador Castellví.
(País Valencià, segle XIV – ? , 1401)
Alt funcionari reial. Fou secretari segon, almenys des del 1371, de Pere III de Catalunya-Aragó; el 1382 ascendí a secretari primer, càrrec en el qual succeí Bernat Miquel. A la mort del rei (1387), fou secretari de la reina.
El 1395 figurava com a protonotari de Joan I, i com a tal fou un dels encartats en el procés del Consell de Joan I i, com la majoria d’aquests, es beneficià d’una amnistia de Martí I. Fou efectivament secretari d’aquest darrer rei. En morir el succeí en el càrrec Guillem Ponç.
Sembla que redactà una obra de caràcter històric. Vers el 1382 inicià una correspondència privada llatina, d’estil prociceronià, amb d’altres membres de la cancelleria, que demostra el seu afany per una renovació estilística, generalitzat en l’ambient humanístic de la cancelleria d’aquests anys.
(Begur, Baix Empordà, 13 abril 1898 – Palafrugell, Baix Empordà, 7 novembre 1971)
Compositor. Després d’una estada a les Antilles els anys de joventut, arrelà a Palafrugell, on esdevingué un gran impulsor de la vida musical de la localitat.
Fou autor de diverses sardanes (Dansa eterna, Cala fondo, etc) i havaneres, com la popular La Gavina.
(Lleida, 1944 – 12 desembre 2014)
Pintora. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Lleida i amb Albert Coma i Estadella. Exposà individualment per primera vegada a Conca el 1968.
La seva pintura, de realització tècnica molt acurada, conserva elements informalistes bé que hi predomina l’aparença d’ordre gràcies a la interposició de formes ben definides.
Presidí la Federació Sindical d’Artistes Plàstics de Catalunya.
