(Simat de la Valldigna, Safor)

Important abadia cistercenca (Santa Maria de Valldigna), actualment en ruïnes. Fou fundada per Jaume II el 1297, quan establí la delimitació de l’antiga vall d’Alfàndec o de Marinyén, defensada pels castells de Marinyén i d’Alcalà d’Alfàndec, que rebé després el nom de Valldigna i la cedí al monestir de Santes Creus perquè hi fundés un monestir. L’any següent es formà la comunitat inicial, que constava de tretze monjos.

El nou monestir rebé el domini d’un extens territori format per la vall del seu nom, amb les poblacions de Simat de la Valldigna, Benifairó de la Valldigna, la Vall de Tavernes (després Tavernes de la Valldigna), la Xara, Alfulell, l’Ombria, Massalali, el Ràfol d’Alfàndec i l’Alcudiola d’Alfàndec, habitades majorment per musulmans.

La magnanimitat del rei Jaume II, que el 1300 li donà Barx, el 1301 li donà facultat d’obrir cases procures o cases abadies a València, Xàtiva, Alzira i Gandia i li concedí o confirmà noves alqueries a Carcaixent, Rugat, Polinyà de la Ribera, Fortaleny i Almussafes i València, seguida de la magnanimitat dels seus successors, alguns dels quals sufragaren el monestir, i una hàbil política d’adquisicions dels abats el convertiren en el monestir més ric del regne.

Els seus abats tenien veu i vot a les corts valencianes i estengueren la seva influència per tot el País Valencià. Malgrat la seva filiació a Santes Creus, posseïa plena autonomia en l’elecció dels abats, tenia la cura del monestir de Montsant de Xàtiva (1320) i fundà el priorat de Sant Bernat a Rascanya, a l’Horta de València (1388).

Els antics edificis monàstics, precedits d’una portada fortificada, conserven encara dins llur ruïna alguns elements gòtics (al claustre i als antics dormitoris, a la sala capitular, al menjador i al palau de l’abat), però l’església i moltes dependències foren reedificades després dels terratrèmols del 1335 i el 1644. L’església fou refeta el 1680, i el campanar el 1697.

Els abats foren elegits a perpetuïtat des dels orígens fins al 1530, que començaren a ésser triennals i al segle següent quadriennals. A partir del 1460 hi entraren els abats comendataris, entre els quals cinc de la família Borja.

Al segle XVIII i al principi del XIX Valldigna tingué una última etapa brillant, sobretot en l’aspecte cultural, amb una sèrie de monjos escriptors, polemistes i historiadors. Tenia una important biblioteca i un ric arxiu que en part se salvà, transportat a la Saïdia de València, a l’Arxiu del Regne de València i a l’Archivo Histórico Nacional. El 1820 la comunitat fou dissolta temporalment, i d’una manera definitiva el 1835.