(València, 1633 – 1682)
Metge. També era llicenciat en arts. Fou catedràtic de medicina hipocràtica i de llengua grega a la Universitat de València. Ocupà càrrecs públics.
És autor d’alguns escrits professionals.
(o Lorito) Caseria, situat uns 3 km a l’est de la vila, al peu del vessant occidental de la muntanya de Sant Pasqual.
Al santuari d’Orito és venerada la Mare de Déu d’Orito, que la tradició diu que fou trobada el 1532; el 17 de maig s’hi celebra un important romiatge; al seu costat fou bastit (1558) un convent de franciscans alcantarins, on residí (1565-73) sant Pasqual Bailón; desamortitzat el 1835, s’hi establiren el 1898 els caputxins.
Els banys d’Orito foren bastits al voltant de les deus d’aigües clorurades ferruginoses i arsenicals properes al convent.
(Catalunya, 914 – 1037)
Vicari del castell d’Orís. Potser foren antecessors seus Unifred i Gausfred d’Orís. Fou el pare d’Amat Elderic.
(França, segle X – Franja de Ponent, segle X)
Abat d’Alaó i bisbe intrús de Ribagorça. Era fill d’Indiscle, senyor de Sopeiva. Essent prevere, a la mort del bisbe Ató fou consagrat, probablement per l’arquebisbe d’Auish, com a bisbe de Ribagorça, alhora que l’arquebisbe de Narbona consagrava Odesind com a bisbe de Roda.
Fidel del comte Unifred I de Ribagorça, aquest obtingué cap al 964 que Oriolf renunciés al bisbat. Fou designat com a abat d’Alaó el 969 (el succeí el seu germà Apó) pels comtes de Ribagorça Unifred, Arnau i Isarn, i beneït pel bisbe Odesind.
Oriolf tingué un fill, Ennegó, que retingué l’alou de Sant Esteve del Mall, que els comtes havien donat a Oriolf el 964. Aquesta renúncia li congracià la liberalitat dels comtes germans, manifestada diverses vegades, especialment amb el privilegi d’immunitat del monestir d’Alaó concedit el 975.
Turó (241 m alt), contrafort meridional de la serra d’Oriola, al voltant del qual fou bastida la ciutat.
(País Valencià, 1959 – )
Demarcació de l’església catòlica. Creada el 1959 per una butlla del papa Joan XXIII com a continuació del bisbat d’Oriola. La seu del bisbat és alhora a Oriola (on hi ha el palau episcopal) i a Alacant, on l’església de Sant Nicolau adquirí el rang de co-catedral.
La seva demarcació s’estén per la zona meridional de l’actual província d’Alacant (Oriola, Dolores, Elx, Alacant, Novelda, Monòver, Villena, Xixona, la Vila Joiosa, Callosa d’En Sarrià, Callosa de Segura, Mutxamel i Torrevella).
Consta de cent vuitanta-cinc parròquies, dividides en disset arxiprestats; una de les parròquies és a l’illa de Tabarca.
Té una extensió de 4.415 km2.
(País Valencià)
Regió: 1.636,32 km2, de parla castellana. Ocupa l’extrem sud-oest del País Valencià. És la regió valenciana més petita.
Està formada per tres comarques discontínues, la més extensa i poblada de les quals és el Baix Segura; les altres són l’Alt Vinalopó i el Vinalopó Mitjà.
El mercat regional és Oriola, i segueixen en irradiació Villena i Elda, tots dos a l’Alt Vinalopó.
(País Valencià, segle XVII)
Poeta. Conreà la poesia religiosa. El 1623 participà al concurs poètic en honor de la Immaculada Concepció, celebrat a València.
Nom tradicional del sector de regadiu de la comarca, en certa contraposició al camp d’Oriola, sector de secà. Les 22.360 ha de regadiu (200.000 tafulles) continuen el regadiu de la Vega Media murciana, amb una esplendorosa fecunditat, malgrat una estructura de la propietat prou desequilibrada.
Els conreus tradicionals, entre els quals figuraven les fibres tèxtils (cànem, lli i, modernament, cotó) han cedit lloc als cítrics i a d’altres de més comercials, com les carxofes i els tomàquets.
Un dels trets més originals és la població disseminada. Aquest hàbitat corresponia en bona part a cases de llauró aïllades i a les barraques (Catral, Benejússer, Oriola) de fang i canyes, cobertes d’albardí, més pobres i senzilles que les de l’horta de València.
(País Valencià, 1707 – 1833)
Antiga demarcació administrativa. Creada pel govern borbònic. Fou anomenada, també, govern, partit o corregiment d’Oriola.
Comprenia la totalitat de les comarques del Baix Segura i del Vinalopó Mitjà, a més de Crevillent, Asp, Elda i les Salines d’Elda.
Fou suprimida definitivament amb la divisió provincial.
