Contrafort (253 m alt) oriental de la serra d’Irta, prop de la costa (punta dels Pitxells), al sud de la ciutat.
Pitxells, serra dels
Deixa un comentari
Arxiu de l'autor: Ramon Piera
Pitiüses, illes
(Illes Balears)
Denominació que els grecs i els romans donaren al conjunt de les illes d’Eivissa (la Pitiüsa Major) i de Formentera (la Pitiüsa Menor), amb una munió d’illes petites. Respon a una diferenciació històrica, geogràfica i cultural respecte a Mallorca i a Menorca.
Aquesta designació continua emprant-se en obres, mapes i escrits de caràcter científic, fins avui.
Pitarch i Almela, Vicent
(Vila-real, Plana Baixa, 5 novembre 1942 – )
Lingüista i escriptor. Llicenciat en filologia romànica, l’any 1969 treballà a Onda i després a Castelló de la Plana.
Centrat en l’estudi de la filologia i la lingüística catalanes, ha publicat: Defensa de l’idioma (1972), Curs de llengua catalana (1977), el manual de llengua i cultura del País Valencià Penyagolosa (juntament amb J. Palomero i V. Pascual) i Poesia eròtica y burlesca dels segles XV i XVI (1982) (amb Ll. Gimeno); El català al País Valencià: retracció i resistència (1984), Fets i ficcions. Llenguatge i desiquilibris socials (1984) i Parlar i (con)viure al País Valencià (1994).
Col·laborà en el programa radiofònic Nosaltres els valencians, que havia creat el 1969. Membre del Grup Català de Sociolingüística, de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Institut de Filologia Valenciana.
Pitarch -músics-
(País Valencià, segle XIX)
Família de músics. Els més destacats foren els germans:
Antoni Pitarch i Simó (Sant Mateu, Baix Maestrat, vers 1820 – País Valencià, segle XIX) Organista. Deixeble de Mateu Ferrer. L’any 1841 fou nomenat organista de la catedral de Lo Puèg (Alvèrnia).
Vicent Pitarch i Simó (Sant Mateu, Baix Maestrat, 1823 – País Valencià, 1910) Músic. Estudià a París i fou organista de l’església dels Sants Joans de València a partir del 1850.
Mateu Pitarch i Simó (Sant Mateu, Baix Maestrat, vers 1825 – València, segle XIX) Músic. Deixeble del seu germà Antoni. Hagué d’exiliar-se a França pel seu ideari carlí. A Ambers (Alvèrnia), i en unió de Manuel Laporta, fou mestre del cèlebre compositor Emmanuel Chabrier. De retorn a València, fou organista de l’església dels Sants Joans i és autor de música religiosa. Fou el pare de:
- Lluïsa Pitarch (País Valencià, segle XIX – Sicília, Itàlia, segle XIX) Cantant d’òpera. Actuà a Itàlia i a França i assolí èxits a València i altres ciutats del País Valencià.
Piqueras i Martínez, Joan
(Requena, Plana d’Utiel, 1904 – Venta de Baños, Castella, juliol 1936)
Crític cinematogràfic. Creador dels cine-clubs a l’estat espanyol, del 1934 al 1935 en fundà diversos a diferents punts del país, així com la més important revista crítica del seu temps “Nuestro Cinema” (1932-35), de la qual fou director.
Fou assassinat pels franquistes a l’inici de la guerra civil.
Piqueras i Cavanilles, Josep
(Gandia, Safor, 1819 – València, 1870)
Músic. Fou organista a Beniopa, a Gandia i a la seu de València. És autor de música sacra.
Piquer i Noguera, Joan Crisòstom
(València ?, segle XVIII – Madrid, segle XVIII)
Sacerdot. Fill d’Andreu Piquer i Arrufat. Es doctorà en teologia, fou capellà del rei Carles III de Borbó al convent de la Visitació de Madrid.
Publicà les obres pòstumes del seu pare: Obras póstumas del doctor don Andrés Piquer… (1785), que precedí del seu estudi titulat De la vida y literatura del doctor don Andrés Piquer.
També traduí una Histoire de la vie de Notre Seigneur Jésus-Christ (1787), de N. Le Tourneaux.
Piquer i Montserrat, Josep
(País Valencià, segle XVIII – 1832)
Escultor. Hom creu que era fill de Josep Piquer. Deixeble d’Ignasi Vergara, fou membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, de la qual esdevingué director.
Obrà, entre d’altres, el baix relleu El papa Joan XXII fundant l’Orde de Montesa.
Fou el pare de Josep Piquer i Duart.
Piquer i López, Concepció
(València, 13 desembre 1906 – Madrid, 12 desembre 1990)
(Concha Piquer) Cantant i actriu. Debutà a València en 1922. Després d’actuar als EUA, anà a diversos països d’Amèrica del Sud. El 1927 tornà a Espanya.
Entre les pel·lícules que interpretà cal destacar El negro que tenia el alma blanca (1927), de B. Perojo, La Dolores (1939), de F. Rey, i Filigrana (1949), de Lluís Marquina.
Es retirà el 1957, després d’haver popularitzat cançons com Tatuaje, Ojos verdes i Lola Puñales.
Piquer i Gil, Salvador
(Sogorb, Alt Palància, 8 maig 1803 – 20 juliol 1833)
Músic. Fou infant cantor de la capella de la catedral de Sogorb fins el 1822. Estudià amb Francesc Andreví. Més tard fou primer tenor i mestre de capella de la catedral.
És autor de peces de gran bellesa, com la Missa solemne en fa, a vuit veus, dos Magnificat a sis i vuit veus i diversos motets.
