(València, 19 juliol 1806 – Madrid, 26 agost 1871)
Escultor. Fill de Josep Piquer i Montserrat. Format a l’Acadèmia de Sant Carles de València i a la de San Fernando de Madrid, viatjà a Mèxic i a París.
Escultor de cambra d’Isabel II de Borbó, féu bustos d’altes personalitats de la cort. De les seves obres cal destacar una estàtua de Ferran VII de Borbó, a l’Armería de Madrid.
(Fórnols de Matarranya, Matarranya, 6 novembre 1711 – Madrid, 3 agost 1772)
Metge, erudit i filòsof. Estudià medicina i filosofia a la Universitat de València, on després exercí la càtedra d’anatomia. L’any 1751 va ésser metge de cambra de Ferran VI de Borbó.
La seva teoria mèdica ens ofereix una síntesi de la doctrina d’Hipòcrates (que va traduir en 1757-70) i els mètodes experimentals contemporanis: Medicina vetus et nova (1735) i Tratado de las calenturas (1751).
Entre les obres filosòfiques cal fer esment de Lógica moderna (1747) i Filosofía moral para la juventud española (1755).
Fou el pare de Joan Crisòstom Piquer i Noguera.
(València, 1775 – 1847)
Metge i escriptor. Obtingué la revàlida per a exercir la medicina el 1798. Durant la guerra del Francès fou metge primer dels Reials Exèrcits i secretari de les juntes de caritat i beneficència. Traslladat a Madrid (1815), fou metge reial.
Escriví algunes obres mèdiques, poemes en català i castellà i Origen y estado actual de los males habituales de España que se oponen o que se observe la Constitución (1840).
(València, 1757 – Madrid, 1794)
Escultor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles. Fou deixeble de Josep Esteve i Bonet. A Madrid fou acadèmic de mèrit de San Fernando (1787).
Es conserven poques obres seves, entre les quals el classicista Sant Nicolau de les Escuelas Pías del Lavapiés de Madrid.
Hom el creu pare de Josep Piquer i Montserrat i avi de Josep Piquer i Duart.
(Palma de Mallorca, segle XVII – Roma, Itàlia, 1730)
Frare dominicà. Fou catedràtic de teologia a l’Estudi General de Mallorca.
El 1694 s’establí a Roma, on fou secretari de la congregació de l’Índex de llibres prohibits. Ostentà el càrrec de general de l’orde.
Més tard fou bisbe i cardenal.
Veïnat.
Despoblat, a l’est del poble, a la dreta de la Noguera Ribagorçana. Aturonades, hi ha les esglésies de Santa Anna i de Sant Salvador de Montpedró, que depenen de la parròquia d’Andaní. Pertanyia al marquès d’Alfarràs.
Aigua avall de Santa Anna, a la sortida del congost, hi ha una resclosa del pantà de Santa Anna, i la derivació, per l’esquerra, del canal d’Ivars, i, per la dreta, del canal de Pinyana (dit també de Lleida).
Cim (2.842 m alt) de la línia de crestes que separa la vall de Benasc de la vall gascona de Lis, entre el port Vielh i el coll Pintrat, que domina l’hospital de Benasc, a l’alta vall de l’Éssera.
(València, vers 1423 – Roma, Itàlia, 1503)
Mestre en arts i en medicina. Establert a Roma, hi publicà, el 1497, el Tractatus cum consiliis contra pudendagram seu morbum gallicum, un dels primers llibres estampats sobre la sífilis.
El 1499 consta ja com a metge del papa Alexandre VI, al qual dedicà el De praeservatione curationeque pestilentiae. Ambdós moriren en un període de gran pesta a Roma. L’any 1502, el sou mensual de mestre Pintor era de quatre ducats.
Fou sebollit a l’església de sant’Onofrio, sota una làpida que li posà la seva muller, de cognom Sabata.
Veure> l’Arsenal (illa del port).
