(Vallcebollera, Alta Cerdanya)
Llogaret (1.493 m alt), situat a l’esquerra de la Llavanera, entre el cap del municipi i la masia de Mascarell.
La seva església conserva un retaule gòtic, del segle XVI, atribuït a Peitaví.
Barri, a l’esquerra de l’Adasig, a ponent de la vila.
Barri de la ciutat, situat vora el moll, i limitat pel baluard de sant Pere, la Llotja i l’església de Santa Creu. Nasqué al segle XI com a suburbi, per influència de les drassanes allà instal·lades.
Té un gran valor arquitectònic, per tal com les seves cases mostren l’evolució de les tècniques de l’habitatge al llarg del temps. Per un procés de degradació de l’entorn, la seva població menestral i marinera s’ha vist substituïda en part pels immigrants més pobres.
Malgrat les fortes pressions especulatives, existeix un pla de restauració promogut pel col·legi d’arquitectes i l’ajuntament.
(Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat)
Veure> castell de Sant Boi (antic castell).
(Pollença, Mallorca Tramuntana)
(o el Puig de Pollença) Ermita i antic monestir, aturonada al sud de la vila (a 385 m), on és venerada la Mare de Déu del Puig.
Fou construïda el 1348 pels jurats de la vila, segurament arran de la pesta negra. Vers el 1365 s’hi reuní un grup de devotes, regides per Floreta Ricomana (morta el 1388), que en fou nomenada priora, quan el 1371 fou erigit canònicament en monestir.
Després d’una època de tibantors amb el prior de Pollença, de l’orde hospitalari de Sant Joan, gràcies a la protecció del bisbe de Mallorca i del rei, rebé una butlla de Climent VI (1388) que el convertí en priorat de canongesses de Sant Agustí. Aleshores tenia 20 religioses, moltes filles de la noblesa.
Continuà amb relativa estabilitat fins al segle XVI, quan, arran de les disposicions del concili tridentí, hom volgué imposar la clausura rigorosa o l’abandonament del lloc, cosa que les monges feren forçades el 1564. El 1638 fou retornat als jurats de la vila i fou reformat en 1682-92 i sobretot el 1743, quan es reféu la cobertura del temple.
El 1917 s’hi instal·là una comunitat d’ermitans de la congregació diocesana.
Veure> Sant Martí del Puig (església).
Veure> Vilagrau (caseria).
(Perpinyà, 1898 – els Banys d’Arles, Vallespir, 1966)
Metge i escriptor. Estudià a Lió, on fou degà de l’internat i cap de clínica de la facultat. De retorn a Perpinyà, fou cap de servei de l’hospital de Sant Joan.
Publicà una gran quantitat de treballs professionals. Mecenes, escriví nombrosos articles sobre artistes.
Fou conseller de cultura de l’ajuntament de Perpinyà i un dels organitzadors dels festivals Casals a Prada, sobre els quals publicà Histoire des festivals et d’une amitié.
(el Puig de Santa Maria, Horta)
Monestir mercedari (Santa Maria del Puig). Fou fundat sobre l’església feta construir (1238) per Jaume I el Conqueridor i donada (1240) a l’orde de la Mercè arran de la conquesta de València, malgrat que Alfons I el Cast (1135) i Pere I el Catòlic (1190) havien promès la vila als monjos de Poblet perquè, quan fos conquistada, hi fessin una abadia filial sota la regla de sant Benet.
Al segle XIV s’alçà un nou temple, gòtic, que encara subsisteix, i entre el segle XVI i el XVIII l’actual edifici monacal. Els mercedaris l’ocuparen fins el 1835; el 1842 fou cedit per l’estat a la vila del Puig i fou destinat a serveis diversos. El 1938 hom atribuí als mercedaris la regència de la parròquia; ocuparen de nou el monestir (1948) i el 1967 l’estat els en cedí la plena propietat.
Hi ha instal·lat el seminari major de l’orde per a la província d’Aragó i Catalunya. Tingué una important biblioteca, refeta després sols en part (33.000 volums), i des del segle XIV és lloc tradicional de romeries.
Grups valencianistes hi promogueren (1915) un gran aplec popular per demanar la restauració de l’edifici, al qual s’ha atribuït sempre un lloc cabdal en la història del País Valencià. Els anys 1964, 1965 i 1966 fou centre d’aplecs nacionalistes anuals, immediatament prohibits.
L’edifici és de planta rectangular (4.000 m2) amb torres en els cantons i un claustre central. Fou construït entre el 1588 i el 1774, d’estil herrerià, i restaurat posteriorment, en la qual han intervingut, entre altres, els arquitectes Lluís Albert, Joan Segura de Lago, Romà Giménez i Emili Rieta.
Hi destaca sobretot l’església, gòtica, amb tres naus, que ha estat restaurada treient-ne l’obra i l’ornamentació afegida el 1744 (amb valuosa decoració ceràmica). La portada (1238-40, amb variacions posteriors) és de transició romànico-gòtica; els capitells, amb escenes evangèliques. El campanar és del mateix estil que el conjunt del monestir.
A la capella major hi ha la imatge (en mig relleu, amb atribució del segle XIV, si bé alguns n’endarrereixen la data fins al segle VII) de la Mare de Déu del Puig, patrona tradicional del País Valencià.
El temple tingué un valuós tresor artístic. Hi ha els sepulcres de Joan Gilabert Jofré, Francesc de Castellví i Bernat Guillem de Montpeller. Al sostre del cambril hi ha pintures al fresc (1780) de Josep Vergara, que representen escenes de la tradició de la Mare de Déu, amb Jaume I ofrenant-li les claus de València.
Al monestir hi ha quadres de Sarinyena, Vergara, Pontons, Espinosa, Cristòfor Llorenç, Joanes, Orrente i d’altres.
(País Valencià, segle XIV)
Pintor gòtic anònim. Autor d’una notable taula dedicada al Sant Enterrament, d’estil gòtic internacional, amb influències borgonyanes, flamenques i germàniques, que era al monestir del Puig (Horta) incendiat el 1936.
Alguns autors l’han relacionat amb el cercle artístic de Marçal de Sax, i d’altres l’han identificat amb Llorenç Saragossa.
