(Maó, Menorca, 3 juliol 1751 – 26 juliol 1837)
Metge. Germà de Joan, Antoni, Pere i Josep. Estudià a Montpeller i es doctorà a Avinyó. A més de l’exercici de la medicina a la ciutat natal formà part de la Societat de Cultura de Maó.
És autor de diverses obres que s’han perdut i de Breu discurs sobre el perniciós i indecent costum d’enterrar dins les esglésies (1818).
(Maó, Menorca, 29 abril 1771 – 17 febrer 1840)
Historiador. Germà de Bartomeu, Josep, Joan i Pere.
Escriví, entre altres obres, les titulades Ensayo sobre algunas inscripciones y otros puntos de antigüedades (1825), Fortificaciones antiguas de Menorca i Inscripciones relativas a Menorca, y noticia de varios monumentos descubiertos en ella (1833).
Entre 1826 i 1838 publicà set quaderns titulats Noticias relativas a la isla de Menorca.
(Sineu, Mallorca, 1906 – 1983)
Eclesiàstic i filòsof. Ha publicat El llibre d’apunts en la formació intel·lectual (1932), Al margen de El Criterio de Balmes (1934), En torno al pensamiento de José Ortega y Gasset (1948), Don Miguel de Unamuno (1953), entre altres.
(Illes Balears, segle XVII – Palma de Mallorca, després 1716)
Jurista. És autor de diversos escrits jurídics. Es mostrà netament partidari de Carles d’Àustria.
Ocupada Mallorca pels borbònics, fou empresonat el 1716 a la torre de l’Àngel. Hom creu que hi morí.
(Palma de Mallorca, segle XIX – 1847)
Dominicà. Deixà manuscrits un Diccionario heráldico de los escudos de armas que usaros los antiguos lemosines i una Genealogía de los reyes de Mallorca.
(Gironès)
Veure> Sant Julià de Ramis (poble i municipi).
(Xàtiva, Costera, vers 1565 – Sevilla, Andalusia, 27 maig 1624)
Cosmògraf i navegant. Estudià a Madrid i a Sevilla.
El 1618 anà, amb els germans Nodal, a explorar l’estret de Magallanes i el cap d’Hornos (descobert dos anys abans), del qual determinà la latitud. En tornar fou nomenat (1620) pilot major.
Escriví el 1621 una obra tècnica de navegació, Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y de San Vicente y algunas cosas curiosas de navegación.
Amb el seu nom, Diego Ramírez, són designades un grup d’illes al sud de la Terra del Foc.
(Guadasséquies, Vall d’Albaida, segle XVIII – Madrid, 1781)
Frare de Montesa. Fou capellà d’honor del rei Carles III de Borbó.
És autor d’un Libro mayor de todas las rentas, derechos, responsiones y regalías de la orden de Montesa, que escriví essent superintendent del seu orde.
(València, 1624 – 1692)
Pintor, escriptor i eclesiàstic. Deixeble de Jeroni Jacint Espinosa. Fou prevere de la congregació de Sant Felip Neri i beneficiat de la seu de València i de la parròquia del Salvador de la mateixa ciutat.
Pintà Santa Llúcia Romana per a la casa de la seva congregació, a València, i decorà el claustre d’aquesta casa.
Publicà diverses poesies i d’una biografia de sant Felip Neri, que dedicà al papa Innocent XI.
(València, segle XVI – El Escorial, Madrid, 1577)
Miniaturista. Felip II el nomenà, el 1566, escriptor i il·luminador dels llibres de cor per al monestir de l’Escorial, amb l’obligació de residir en aquest monestir. En aquest càrrec realitzà algunes obres de qualitat remarcable.
Després de fracassar en les proves realitzades amb unes pells, s’establí novament a València (1568). Tornat a cridar pel rei (1572), fou comissionat per buscar pergamins a Catalunya i Aragó i, finalment, tornà a l’Escorial.
