(Catalunya, segle XI)
Fill del comte Ermengol III d’Urgell. Morí jove.
Ramon d’Urgell
1 Resposta
Arxiu de l'autor: Ramon Piera
Ramon de Bianya
(Rosselló, segle XII – segle XIII)
Escultor. Autor de l’estàtua tombal del bisbe d’Elna Ramon i de la de F. de Soler, datada el 1203 (ambdues obres signades), al claustre d’Elna. Hom atribueix al seu obrador dos capitells de l’ala meridional del mateix claustre.
Hi ha qui el creu possible autor del Crist i d’altres estàtues de la col·legiata de Sant Joan el Vell de Perpinyà, així com d’altres obres a Arles i a Canet de Rosselló.
Representant destacat de la darrera etapa de l’escultura romànica catalana, el seu art té similituds amb el del llombard Benedetto Antelami.
Ramon II de Cerdanya
(Catalunya Nord, segle XI – 1130/34)
Vescomte de Cerdanya i de Conflent (1078-1130/34). Fill i successor del vescomte Bernat de Conflent i de Guisla.
Fou pare de la vescomtessa Sibil·la de Cerdanya.
Ramon, Guillem -escriptor-
(Porreres, Mallorca, 1746 – Palma de Mallorca, 1824)
Escriptor i eclesiàstic. Ocupà alguns càrrecs diocesans a Mallorca.
És autor d’un catecisme en llatí. Deixà inèdits d’altres escrits.
Ramon -abat Canigó, s. XII-
(Catalunya Nord, segle XII)
Abat de Sant Martí del Canigó (1159-68). Fou elegit pels setze monjos, sense comptar amb l’equiescència del monestir de la Grassa, i malgrat la protesta d’aquest l’elecció fou confirmada el 1160.
Tot i això, l’abat de la Grassa no acceptà la decisió i, encara que fou confirmada en una assemblea convocada a Barcelona per Ramon Berenguer IV el 1162, un grup d’homes de la Grassa assaltà el monestir del Canigó i es lliurà al pillatge i arribà a matar un monjo.
Una butlla del papa del 1163 confirmà els béns i privilegis del monestir contra les pretensions de la Grassa.
Ramis d’Ayreflor i Sureda, Josep
(Palma de Mallorca, 1877 – 1960)
Historiador. Pertanyent a una família noble mallorquina. Especialitzat en genealogia, la seva obra cabdal, Alistamiento Noble de Mallorca del año 1762 (1911) li valgué l’ingrés com a membre corresponent a l’Academia de la Historia.
Altres obres seves són La Noblesa mallorquina, singularmente en el siglo XVII (1922, 1950), Antigues possessions d’Artà (1923), Memorias medievales de una villa mallorquina (1952) i El estamento prócer de Mallorca en Baja Edad Media y épocas posteriores (1954).
Fou arxiver de la diputació de Balears (1909-29) i president de la comissió de monuments (1923-27, 1951-60).
Ramis d’Ayreflor i Saura, Joan
(Ciutadella, Menorca, 1881 – Palma de Mallorca, 1956)
Periodista i escriptor. Començà a col·laborar a “La Roqueta” amb quadres de costums i dirigí la “Gazeta de Mallorca” i col·laborà a diverses publicacions de Catalunya.
Poeta menor de l’escola mallorquina, publicà Clarianes (1917) i un altre recull a “Lectura Popular”.
Ramis i Ramis, Pere
(Maó, Menorca, 24 agost 1748 – 15 maig 1816)
Advocat i traductor. Germà d’Antoni, Bartomeu, Josep i Joan. Es doctorà en drets a Avinyó (1775) i fou assessor del tribunal del crim i del tribunal del vice-almirallat durant l’ocupació britànica de Menorca (1798-1802).
Dominava, a més del llatí i el grec, l’hebreu i l’àrab, l’anglès, el francès, l’italià i l’alemany, i traduí al català diverses obres de Molière i també texts anglesos.
Fou membre de la Societat Maonesa de Cultura.
Ramis i Ramis, Josep
Ramis i Ramis, Joan
(Maó, Menorca, 27 abril 1746 – 12 febrer 1819)
Literat, historiador i advocat. Germà de Josep, Bartomeu, Antoni i Pere. Estudià les primeres lletres a Maó. Del 1762 al 1765 cursà retòrica i filosofia a la Universitat Literària de Mallorca i escriví les primeres poesies en català, castellà i llatí, dins la tradició postbarroca peninsular. Del 1765 al 1767 es graduà en drets a Avinyó, on rebé la influència de la literatura neoclàssica francesa.
De retorn a Maó, fou nomenat jutge del tribunal del vicealmirallat, establert pel govern britànic, i escriví les tragèdies Lucrècia (1769), en alexandrins apariats, la primera i la més important obra neoclàssica de la literatura catalana, remarcable per la qualitat literària i per la seva defensa de la llibertat.
Conquerida Menorca per l’exèrcit franco-espanyol (1781-82) i retornada dins la monarquia hispànica (1783), escriví la tragicomèdia Rosaura o el més constant amor (1783) -influïda pel teatre castellà del segle XVII- i l’ègloga Tirsis i Philis (1783) i altres poemes laudatoris al comte de Cifuentes. Fou un dels fundadors de la Societat Maonesa de Cultura (1778-83), que tenia la seu a casa seva.
Des del 1784, a excepció de la correspondència privada, els assessoraments a l’ajuntament de Maó i l’opuscle Temps i paratges de Menorca en què és més gustós i saludable o danyós, respectivament, el peix i marisc que s’aporta per vendre a la pescateria de Maó (1811), deixà d’escriure en català.
Del 1782 al 1798 fou encarregat de l’assessoria de la comandància general de Menorca. En el període 1798-1802, durant l’ocupació britànica de Menorca, refusà tot càrrec oficial. Posteriorment rebé del govern espanyol els càrrecs d’assessor del tribunal del reial patrimoni, jutge d’impremtes i llibreries, examinador de mestres de primeres lletres, etc.
Les seves obres literàries d’aquesta època són mediocres: la més coneguda és La alonsiada (1818), poema narratiu, traduït aviat al català per Vicenç Albertí. En canvi, els estudis històrics són fets sovint amb un rigor que respon als millors patrons de la il·lustració (Historia civil y política de Menorca, 1819).
Fou el primer a fer estudis prehistòrics en tota la monarquia hispànica (Antigüedades célticas de la isla de Menorca, 1818). El 1814 publicà un catàleg d’animals, vegetals i minerals de Menorca que fou motiu d’una polèmica amb el metge maonès Rafael Hernández i Mercadal.
A més dels nombrosos títols publicats, una part de la seva obra ha restat inèdita, dispersa o perduda.
