(Alcoi, Alcoià, 1890 – Madrid, 1967)
Escriptor. Des dels deu anys visqué a Madrid. És autor d’obres teatrals diverses, sarsueles i comèdies per a infants.
També ha publicat narracions com El árbol de Navidad (1930), Numancia (1945) i Cuentos fabulosos (1947), entre altres.
(Biar, Alt Vinalopó, 25 agost 1823 – València, 7 maig 1897)
Polític. Es llicencià en dret a València (1844). Fou sovint diputat a corts per Villena i senador per Alacant.
Després del 1868, treballà activament a favor de la restauració dels Borbó. Alfons XII li ho recompensà amb el títol de marquès de Villagràcia.
El seu fill fou Josep Maria Santonja i Almela.
(Alcoi, Alcoià, 25 novembre 1859 – Madrid, 12 març 1940)
Compositor. Germà d’Antoni. Deixeble de R. Pasqual, amplià els coneixements musicals al conservatori de Madrid, on fou professor d’harmonia a partir del 1885.
Compongué unes trenta sarsueles, una Pavana de concert i altres obres.
(Alcoi, Alcoià, 1870 – Madrid, 1940)
Pintor. Germà de Miquel. Iniciat a la seva ciutat, anà després a Madrid a estudiar amb Emili Sala. Els seus contactes amb ell i amb el seu company Adolf Durà li facilitaren feines com portades i il·lustracions per a “Blanco y Negro” i “Nuevo Mundo”.
Cal esmentar, entre la seva no gaire extensa producció, els quadres El darrer bes, El primer amor, Sense tabac, El retorn del ramat i Estic bé així!.
(Biar, Alt Vinalopó, 13 novembre 1851 – València, 28 febrer 1906)
Polític. Fill de Lluís Santonja i Crespo. Fou segon marquès de Villagràcia. Estudià dret i amplià estudis a París i Brussel·les i fou un membre destacat del partit conservador. Com a tal fou diputat a corts (1877, 1879 i 1884).
El 1886 esdevingué el representant de Romero Robledo a València. Fou novament diputat (1896 i 1899) i senador (1903-05). Fou comte consort de Bunyol.
(l’Alguer, Sardenya)
Despoblat.
Antic poble i església.
(Llíria, Camp de Túria, 1827 – França, segle XIX)
Guerriller carlí. Llaurador, s’uní a les forces de Ramon Cabrera (1833). El 1840 passà a França i s’establí a Lió com a agricultor.
Lluità novament a la segona guerra Carlina (en què fou greument ferit) i a la tercera, en què fou segon comandant de la zona de València (1873). En aquesta ocasió s’apoderà de Conca, però, rebutjat per Valerià Weyler a Bocairent, hagué de retirar-se.
Assolí el grau de general de l’exèrcit carlí, però, derrotat aquest, hagué de tornar a França, on féu de venedor ambulant.
Despoblat.
(Cabanes de l’Arc, Plana Alta)
Santuari, on es venera la Mare de Déu del Bonsuccés, patrona de la vila.
S’alça al vessant septentrional de la serra de les Santes o de Miravet (contrafort septentrional de la serralada del desert de les Palmes).
