(Palma de Mallorca, 1854 – 1899)
Autor teatral. Les seves obres, totes en vers i en català, són generalment de to costumista i caràcter moralitzador.
Aconseguí en el seu temps un considerable èxit de públic amb els sainets El poeta (1886), Mestre Quel el curandero, Un dia d’apuros o els estudiants del dia i Els molts anys a don Metrobi (sd).
També estrenà i publicà una obra més ambiciosa, amb pretensions de drama: Los glosadors d’altre temps (1887).
(Mallorca, 1315 – 3 abril 1834)
Consell plenari dels consellers de la part forana, que es reunia cada any alternativament a Inca i a Sineu per tractat de qüestions comunes a les viles, expedir missatgers a la cort, imposar talls i subsidis i disposar de l’execució dels acords del Gran i General Consell.
El 1358 era format per 50 representants dels pobles, entre els quals eren elegits els consellers que, en nombre variable, havien de formar part del Gran i General Consell de Mallorca, del qual havien de constituir un terç del total dels consellers. Des del 1315 nomenà anualment els síndics o consell permanent que residia a ciutat.
Amb el temps patí diverses modificacions: tot i que els decrets de Nova Planta el volien abolir, és va mantenir perquè facilitava l’administració de l’illa; la Constitució de Cadis la va liquidar, però la restauració borbònica del 1823 la re-instaurà, finalment fou abolit totalment el 1834.
Masia i caseria, al nord del poble.
(País Valencià, segle XVI – )
Títol senyorial concedit el 1597 a Jaume Ceferí Lladró de Pallars, vescomte de Xelva i senyor de Sinarques.
Després d’un plet, originat el 1655 a la mort sense fills mascles del tercer comte, passà a una altra línia dels Lladró, i, a l’extinció d’aquesta (1670), passà als Sabata de Calataiud, comtes de Real i després als Azlor de Aragón, ducs de Vilafermosa i als Silva, ducs de Miranda.
(València, 2 febrer 1866 – Madrid, 20 abril 1927)
Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles. Fou deixeble de Bernat Ferrándiz. Obtingué premis importants. Fou professor de l’Academia de San Fernando de Madrid.
Nom real del prelat caputxí valencià Francesc d’Orihuela (1849-1914).
(Pàdua, Itàlia, 22 novembre 1916 – Sàsser, Sardenya, 14 juliol 1971)
Filòleg. Es llicencià en arquitectura, on assolí èxits professionals. Poliglot, s’especialitzà en l’alguerès i en els dialectes sards.
Publicà proses i poemes en català i fou president del Centre d’Estudis Algueresos.
(l’Alguer, Sardenya, 21 setembre 1761 – París, França, 10 maig 1816)
Jurisconsult, polític i bibliòfil. Fill de Bartomeu Simon i germà de Domènec i de Joan Francesc. Expulsat temporalment de Sardenya per l’acció antipiemontesa d’Anjoi, fou acusat també de col·laborar amb els jacobins francesos.
Declarat bonapartista, després d’anar a París, fou nomenat procurador imperial al tribunal de Savona i conseller (1812) de la cort de Gènova; presidí també cort especial de Parma, i el 1814 es naturalitzà francès.
Escriví alguns tractats (De origine immutatis ecclesiarum, 1787) i estudis històrics, com Notizie storiche sui viaggi dei papi in Francia (1805) i Giornale storico di Cagliari. Pòstumament, li han estat publicats també Mémoirepour Napoléon (1967) i Sardegne durante la Rivoluzione Francese (1974). Escriví poesia en català.
(l’Alguer, Sardenya, 1762 – 1819)
Teòleg i bibliòfil. Fill de Bartomeu Simon i germà de Domènec i de Mateu Lluís. Estudià a Sàsser i Càller i es doctorà en teologia (1784). Fou abat secular de Sant Miquel de Salvenero i de Santa Maria de Cea (1787), protonotari apostòlic (1790), consultor canonista del rei Víctor Amadeu III (1793) i director del Col·legi dels Nobles, de Càller (1794).
Treballà per la reforma política de Sardenya i el 1796, obligat a exiliar-se de Càller, residí a l’Alguer i a Florència. Més tard fou acollit pel bisbe d’Esglésies. Fou acusat, i exculpat, de jacobinisme (1797).
Retirat a l’Alguer, deixà escrits més de dos-cents sonets en llengua italiana i no acabà una Descrizione della Grotta di Porto Conte. Publicà diverses memòries eclesiàstiques, oracions, epístoles, així com assaigs i apunts.
(l’Alguer, Sardenya, 10 setembre 1758 – Torí, Itàlia, 1829)
Jurisconsult. Fill de Bartomeu Simon i germà de Mateu Lluís i de Joan Francesc. Estudià a Sàsser i Càller. Incorporat al consell suprem de Sardenya (1780). Reedità llibres clàssics, esdevinguts rars, sobre Sardenya.
Membre i secretari del braç militar a les corts de Càller (1793), fou designat per a representar els diputats sards prop de la cort de Torí, on fixà la seva residència.
Hom coneix, almenys, un sonet seu en català, dedicat al bisbe Melano.
