(o d’Agulló, o de la Costera, o de Mereu) Llogaret. S’agregà al municipi el 1838. La seva església parroquial és dedicada a sant Llorenç.
Era un antic lloc de moriscs (22 focs el 1609) annex a Rotglà. En fou el darrer senyor el marquès de Boïl, que hi tingué un palau.
Dins el terme hi ha el santuari del Sant Crist de Torrent.
(Sant Josep de sa Talaia, Eivissa)
Cala de la costa occidental de l’illa, a ponent de la badia de Portmany.
La vénda des Torrent formava part del quartó de Portmany.
(País Valencià)
Pantomima burlesca pròpia del folklore del País Valencià (Torrent de l’Horta), constituïda per una sèrie d’episodis còmics d’una visita dels senyors del poble a les festes locals. Apareix documentat des de la fi del segle XVII.
Aquests episodis han variat amb el temps. En l’esquema més repetit, l’escena figura un entaulat, amb un teló al fons que representa la casa de la vila. Una cavalcada de figurants convida el públic a la festa, amb una tonada que interpreten dolçaina, tabalet, clarinet, guitarres i bandúrries.
La senyora (rep el nom de la virreina) obre la dansa amb el rector i és acompanyada pel seguici. Quan acaben, se serveix un pastís d’on, en partir-lo, surt un nen vestit de diable, cosa que provoca el pànic. Es presenta després una colla de gitanos (o contrabandistes), que ballen.
El barber simula degollar un dels presents, en afaitar-lo. Es desmaien molts dels assistents, però es descobreix que era una farsa i es reprèn la festa amb diverses danses (algunes de guerreres). Finalment, els gitanos lluiten amb tots, en un monumental desori que ha donat origen a la frase “acabar com el ball de Torrent”.
Veure> Rocavella (despoblat).
(Sóller, Mallorca, 14 desembre 1907 – Palma de Mallorca, 19 febrer 1989)
Veterinari. Cap dels serveis veterinaris municipals de Palma de Mallorca des del 1958 i cap de la secció de fisiozootècnica de l’Institut Provincial de biologia Animal de Balears (1949, 1962).
Membre de diverses societats, ha publicat nombrosos treballs sobre sanitat veterinària, bromatologia i prevenció de zoonosis transmissibles.
Cala i platja de la costa septentrional de l’illa, a llevant de la punta d’en Nati.
Barri marítim, originàriament de pescadors, a 3,5 km de la vila.
Masia i antic terme, al sud de la vila, a la capçalera del torrent Ravener, sota la torre de Madaloc.
És esmentat als fogatges del segle XIV.
(Palma de Mallorca, 31 agost 1869 – Buenos Aires, Argentina, 12 març 1937)
Escriptor i periodista. De jove emigrà a Montevideo, on va fundar la primera tribuna de crítica literària de la premsa diària de l’Uruguai. Estigué uns quants anys a Barcelona, on es dedicà al periodisme. Fou redactor en cap de “La Veu de Catalunya” i un dels fundadors de la revista “La Cataluña”.
En tornar a Amèrica, es domicilià a Buenos Aires, on va jugar un paper important en la literatura sud-americana. Foren remarcables els articles amb què col·laborà a “El Día”, diari de Montevideo, els treballs de redactor d'”El Hogar” i “La Nación”, de Buenos Aires, i els assaigs a la revista “Nosotros”.
Escriptor dramàtic en llengua catalana, intentà d’introduir tècniques avançades en el teatre català del començament del segle XX. En aquest camp, és autor de dues peces de contingut social: Els encarrilats (1901) i Els dos esperits (1902). Entre els seus estudis són importants: La literatura catalana en su actual renacimiento (1928), Las lenguas de España (1933) i Crítica menor (1933-34).
Poble, al sud del terme, vora el de Sant Miquel de les Salines.
La seva església (la Mare de Déu de Montserrat), dependent fins aleshores de la catedral d’Oriola, fou declarada ajuda de la parròquia del Salvador al començament del segle XVIII, i erigida en parròquia el 1786.
