Veure> Alfons I de Gandia (primer duc de Gandia, 1332-1412).
Veure> Alfons II de Gandia (segon duc de Gandia, 1358-1425).
(País Valencià, segle XIV – )
Territori senyorial, amb capital a Gandia. El primer titular fou l’infant Pere (1323), al qual succeí Alfons de Gandia i de Foix. En morir aquest sense successió directa, els territoris passaren als seus nebots, Hug de Cardona i de Gandia i Galvany de Villena.
El ducat passà al príncep Carles de Viana el 1439, quan l’infant Joan, que l’havia rebut l’any 1433, l’hi cedí; en morir Carles passà a la reina Joana Enríquez.
El 1485 fou concedit a la família dels Borja, dels quals passà, el 1749, a la família dels Pimentel, i d’aquests, el 1834, als Téllez-Girón.
(Gandia, Safor, 10 novembre 1494 – 9 gener 1543)
Noble i militar. Tercer duc de Gandia. Fill i successor de Joan de Borja i Cattanei i de María Enríquez, cosina germana de Ferran II el Catòlic.
Fou un dels caps de la noblesa valenciana que lluità contra els agermanats el 1521; durant l’assalt al palau de Gandia fugí a Peníscola; en reconquerir els seus estats fou ferit a la galta. Lluità també contra els moriscs a la serra d’Espadà i contra els corsaris barbarescs.
Es casà (1509) amb Joana d’Aragó i de Gurrea, filla de l’arquebisbe de Saragossa Alfons d’Aragó i Roig i, novament (1523), amb Francesca de Castre-Pinós.
El seu hereu i successor en el ducat fou Francesc de Borja i d’Aragó, altres fills seus foren Enric i Lluïsa de Borja i d’Aragó.
Eren fills de Francesc de Borja i d’Aragó, i germans de Joan de Borja i de Castro.
Carles de Borja i de Castro (Madrid, 1530 – Castelló de Rugat, Vall d’Albaida, 1592) Virrei de Portugal (1583). Es casà amb Magdalena de Centelles-Riu-sec i de Cardona. Per renúncia del seu pare heretà els títols de duc de Gandia i marquès de Llombai (1551). Fou ambaixador extraordinari a Gènova (1575-76). A partir del 1585 visqué retirat a Gandia. Martí de Viciana li dedicà la segona part de la seva Crónica de Valencia (1563).
Àlvar de Borja i de Castro (País Valencià, 1534 – 1580) Iniciador de la tercera branca de la família, que s’extingí el 1713. Portà, per enllaç matrimonial, el cognom Enríquez de Almansa i els marquesats d’Alcañices i de Santiago de Oropesa.
Francesc de Borja i de Castro (País Valencià, segle XVI) Iniciador de la quarta branca dels Borja, la qual s’extingí el 1809. El seu fill natural, Joan de Borja i d’Armendia, s’establí al virregnat del Perú el 1605.
(País Valencià, segle XIV – Sicília, Itàlia, segle XV)
Filla de Pere de Villena, marquès de Villena, i de Joana, filla natural d’Enric II de Castella. Era per tant, neta i neboda, respectivament, dels ducs Alfons I i Alfons II de Gandia.
Probablement per gestions del seu avi, i ja mort el seu pare, es casà amb Antoni de Cardona i de Luna, fill del comte Hug Folc II i de Beatriu de Luna. Les esposalles foren convingudes el 1414. Dugué de dot la vall d’Aiora. La seva germana Joana era casada amb el seu cunyat, el comte Joan Ramon Folc I de Cardona.
El seu marit i ella es traslladaren a Sicília, on arrelà una nova branca dels Cardona. A la seva mort, el seu marit tornà a casar-se, amb Margarida de Peralta.
Fills seus foren Alfons i Pere de Cardona i de Villena.
(Castella, 1474 – Gandia ?, Safor, 1539)
Muller de Joan de Borja, duc de Gandia. Cosina germana de Ferran II de Catalunya.
Es casà a Barcelona el 1493. Fou duquessa de Gandia i de Sessa i princesa de Teano i Tricàrico.
Un quant temps després d’ésser assassinat el seu marit, l’any 1497, professà en el convent de Santa Clara de Gandia (1512) i n’arribà a ésser abadessa (1530).
Fou l’àvia del futur sant Francesc de Borja.
Dades dels Països Catalans 